Opinió

 

<65/169>

Vicent Partal

15.04.2014

La via federal

Ahir l'amic Xavier Vidal Folch escrivia un magnífic article al diari El País en què suggeria --apressava, de fet-- que s'activàs una reforma federal consistent i real a l'estat espanyol. El PSOE diu que ja en té una proposta preparada i que Duran hi dóna suport. No sabem les línies concretes del debat, però hi apareixen termes com ara 'singularitat' o apel·lacions a la 'via helvètica'. Tot plegat fa palès que una part dels no sobiranistes ja assumeixen que la força del sobiranisme és tan gran que la situació no es pot despatxar amb un pegat i prou.


No cal que diga que personalment veig impossible aquesta via i no crec que siga cap solució per al nostre país a llarg termini. La involució actual, començada per Aznar al tombant de segle, fa pensar que podríem trobar-nos abocats a una repetició de la transició, un bucle històric. Als anys setanta, es va haver de cercar una manera d'acomodar-nos a l'estat espanyol perquè, altrament, el risc hauria estat massa gran. I van passar uns decennis en què l'acomodació va funcionar, però aleshores va esclatar el nacionalisme espanyol i el procés no tan sols es va aturar en sec, sinó que es començà a retrocedir, a una velocitat esfereïdora. I no pas perquè sí, sinó perquè una bona part de la població espanyola --jo pense que la majoria-- s'hi sent molt còmoda, instal·lada en aquest retorn al passat.


I aquest és el problema dels federalistes espanyols: la dreta --ep, i una part ben cridanera de l'esquerra, també. El problema no som de cap manera nosaltres, per més literatura que es vulga esmerçar a desqualificar el moviment cívic que impulsa la independència, o els polítics que el canalitzen.


A hores d'ara, no cal que explique que jo sóc partidari de la independència i de la proclamació de la república com més aviat millor. Però també he deixat clar moltes vegades que experiències com la nova formulació del Regne dels Països Baixos em semblen profundament interessants i dignes de ser explorades. El problema, tanmateix, és simple. Crec que models avançats de convivència plurinacional com aquest serien possibles per la part catalana, però no ho són ni ho seran durant el anys vinents per la part espanyola. I aquesta és la cua del peix que em fa l'efecte que s'hauran de menjar sempre aquests federalistes. Avui, sincerament, em semblen molt més càndids, utòpics i romàntics que no pas el partidaris de la secessió.



L'opinió dels subscriptors:


Josep Usó: Un dels problemes d'Espanya, en especial de Castella (la part central del seu regne) però també de molta perifèria assimilada, és el propi convenciment que com amb ells no es pot estar enlloc. Però això és, ho ha segut sempre, fals. Penseu que, des que a partir del segle XVI Castella aconsegueix crear un enorme imperi fins que aquest es comença a esquarterar passen només vint anys. I cap dels Països que s'han desempallegat de "la Madre Patria" ha fet mai cap moviment per retornar-hi. Per malament que estiga. I això és, en part, per aquest esperit supremacista sense cap fonament. Ells, que son provincians en el pitjor sentit de la paraula, acusen d'això mateix a tota la resta. Fixeu-vos, sinó, en un exemple. Cada pocs mesos, apareixen notícies que indiquen que "l'espanyol" ja és la segona llengua del món més parlada, només darrere del xinés. Hem avançat a l'anglés. I, per a aquells que no ho sapigueu encara el castellà és tan llengua de comunicació en ciència (qualsevol ciència) a nivell mundial com el català. O com l'urdu. Gens ni mica. 
Molta gent, i autoritzada, ja ho ha dit moltes vegades. Amb ells no es pot negociar. No canvien mai. Com diem al País Valencià, "mai baixen del burro".  
No hi ha possibilitat de negociació amb un que menteix sistemàticament. Son com la pedra al secà. Què, si no te l'ha feta, te la farà.
Voler exercir ara de federalista i possibilista, "amb la que està caient", que dirien ells, no arriba ni a utòpic. Em sembla que ja han vist que d'altra manera no pot ser i proven aquesta tàctica per a dividir als independentistes. No els puc concedir ni el dubte de la bona fe.


Ramon Perera: A la meva manera de veure, la relació de Catalunya amb Espanya que no sigui l'estricta independència no és pas un problema de la forma política i legal d'aquesta relació. Com molt bé explica Vicent Partal, al món hi ha exemples prou suggestius de formes possibles de relació. Estic segur que en el cas de Catalunya-Espanya moltes persones podrien proposar formes diverses i atractives -- en teoria -- d'una nova estructura estatal.
El problema és que els que manen a Espanya no volen de cap manera una cosa d'aquest estil. El problema és que sempre es tractaria d'una concessió feta per Espanya i les concessions sempre es poden tirar enrere. El problema és que si degut a les circumstàncies, Espanya arriba a fer alguna concessió d'aquest estil, es tiraria enrere així que pugués: ho estem vivint en aquest moment.


Joquim Griell: 


Desprès del debat al Congrés la situació està bloquejada. Davant aquest problema el Sr Xavier Vidal troba com a solució una petita modificació de la Constitució amb una disposició addicional que reculli el document del PSOE sobre la reforma federal i un pacte solemne entre parts (sense precisar les parts signatàries, el Parlament de Catalunya i el Congrés, els ciutadans de Catalunya i els d’Espanya ? )


Quins mecanismes tenim a Catalunya, per sortir d’aquest bloqueig ? Les eleccions plebiscitàries i el referèndum? Primer, les eleccions plebiscitàries són segons el Sr Vidal “un sinsentido, una contradiccion en sus términos”: depèn ? avui 14 d’abril celebrem que com a resultat d’unes eleccions municipals, es proclamés la República l’any 1931. Eleccions democràtiques i canvi de règim polític.  Segon, el referèndum també és “zafio con truco” bast ? barroer?  i és inviable per la pregunta “se ideó malamente” ,per la manca de cens, de junta electoral o de llei electoral pròpia. El brillant articulista oblida que a Espanya, els referèndums no  són vinculants per l’Executiu. A més a més, com l’Estat no posa a disposició del Parlament els mitjans legals a Catalunya per convocar un referèndum, aquest referèndum és inviable. La solució només n’hi ha una la reforma de la Constitució.


I per últim la gran agitadora és l’Assemblea Nacional Catalana les característiques de la qual són segons el Sr Vidal una barreja de boy scoutisme ingenu, amb una tàctica trotskista i manera de ser vegetariana, embolica que fa fort  !


El Pais reconeix la existència d’un problema i propugna la solució federal proposada pel PSOE, però aquí  recordem el ribot d’Alfonso Guerra,  les paraules d’en Bono o de Rodríguez Ibarra o la mentida de Zapatero amb el seu recolzament de  l’Estatut aprovat pel Parlament. El PSOE no inspira cap confiança.


La dreta espanyola no acceptarà mai de bona fe cap pacte que sempre es basa en la confiança de les dues parts.


En la situació actual,  el PSOE cerca el seu camí ideològic a palpentes, el PP només vol conservar el poder i està  pressionat per la extrema-extrema dreta; en aquesta situació, no hi ha solució política. A Catalunya tenim sort de tenir els trotskistes vegetarians mediterranis (sic) de l’ANC que mantenen una tensió social per la independència ! Al final desprès del referèndum o de les eleccions plebiscitàries o de les eleccions plebiscitàries + referèndum , serà necessari un pacte amb Espanya, però d’igual a igual per fer el repartiment del deute espanyol, una part del qual correspon a Catalunya i també dels bens d’Espanya ( des del diners del fons de pensions que paguem tots els treballadors fins a quadres de museus...). Sense acord no hi repartiment i la deutora de tot el deute internacional d’Espanya és Espanya !! i els creditors obligaran a Espanya a pactar.


L’aspecte més important d’aquest article del Pais és que la esquerra centralista veu que existeix un problema greu i busca la solució, però amb articles com aquest, denigrant el grup que dinamitza el moviment social independentista i la sortida a través de les urnes de la nostra situació, augmenten la distància entre els  independentistes i els unionistes


Josep Jallé:  Potser vagi errat de conceptes però estrictus sensus per a federar-se cal tenir, primer, un estat propi. I diversos estats,  de igual a igual, podrien decidir federar-se, organitzar-se com, per exemple, els Estats Units d’Amèrica. Com que pels seus fets els coneixereu, no solament el tracte de igual a igual, amb estats propis previs, esdevindrà mai una possibilitat amb Castella i llurs colònies, sinó que fent sortir aquesta paraula de federació com a alternativa de l’esquerra teòrica espanyola - cosa que fa un parell d’anys ni la tenien ni en boca - a la dreta tradicional, ens anem fent pensaments de possibilitats irreals, debilitant-nos en elucubracions que no tenen cap possibilitat ni a mig ni a llarg termini. Palles mentals. Caldria deixar-nos de romanços, d’aquesta distracció per a diletants. Dilatar si, la evolució única que ens queda cap a la plena sobirania com a poble. Semble com que es busqui, per part de teòrics dels diàlegs per a ben pensants, trobar alguna cosa que retardi posar-nos davant la realitat del mur antidemocràtic que basteixen els nostres veïns. Tot per tal d’evitar prendre decisions com la de fer el salt del mur. Especialment per part dels que necessiten alternatives a aquest mur del nul diàleg. Somnis d’alternatives per a teòrics conventuals.



Jaume M. J.:  Tot recau sobre els interlocutors. Quins interlocutors tenim davant ?. Son capaços de reconèixer el que seu davant a la mateixa taula ?. Ens reconeixen com a poble, amb el seus drets (i les seves obligacions, es clar) ?


Tot es molt maco, el paper tot ho suporta. Però els fets manen, els costos electorals, ideològics, financers, estructurals, de reconèixer al altre capaç de seure amb les mateixes aptituds negociadores son altíssims, no son assumibles.


Han brandat els catalans, els seus drets, la seva cultura, en definitiva... el fet de menystenir-los com un referent, com una bandera tan pròpia com la que tenen penjada a la Plaça de Colon de Madrid. Ara no poden recular, no poden cedir, es contra natura, es anar contra la seva íntima bèstia uniformitzadora.


No hi ha oferta, ni haurà cap oferta. Volen la rendició, la nostra por. Qualsevol article ben intencionat es palla, raonable, però palla que cremarà arribat el moment. No poden negociar res, no ho varen fer mai i no ho faran ara. No poden tirar enrere, perquè ells aniran al final.


Desenganyeu-vos, l'article, els raonaments possibilistes son en un carreró sense sortida, no tan per la part catalana (on sempre hi haurà qui es deixarà entabanar, per innocència, per interessos), sempre disposada a oferir una mà molt mossegada... si no per la part espanyola. Ells no poden oferir-la, no poden, no voldran i no ho faran. Així que siguem conscients de que hem d'anar al final, fins al final, la renúncia es perdre definitivament unes quantes generacions. Perquè si aniran fins al final, com ho han fet sempre.


No hi ha lloc a la negociació. Si ens acceptessin com a veïns, estaria molt be. Però no es volen com a veïns, ens volen com part assimilada. I aquí, amics, o ens en sortim o claudiquem. Potser uns quants voldreu negociar, però, creieu-me, ells no ho faran. Ells imposaran. Tant de bo m'equivoqui.


 I Europa ja dirà que vol fer. Si ens accepta o no. Si ens hi vol o no. El mon no acaba a Europa, no (sobretot) a aquesta Europa que permet el que permet i exclou famílies senceres de la dignitat de viure i treballar. Es poden molts tractats, una munió si volem... però no crec que sigui imprescindible ser membre de la UE per poder viure, com un país més, al mon.

Mail Obert