El País Valencià (amb música de la malaguenya)

Vaig escriure aquest editorial el maig del 2007 i el reivindique avui: 'L'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una manera molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat.' El reivindique per a recordar una obvietat: fa anys que era evident al carrer que el valencianisme construïa l'alternativa que diumenge va esclatar amb tota la força guiada per Compromís. Calia només una generació de polítics que fossen capaços de traduir tot això en realitat, i ja la tenim. Sortosament. De totes les coses, molt importants, que van passar diumenge, aquesta és la de més transcendència històrica. 

El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge totes les maltempsades. Des de la derrota d'Almansa, el País Valencià no s'havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig. Ara començarà una era nova, que serà dura perquè la dreta espanyolista mirarà de portar la màxima tensió a la societat, però que serà diferent de tot allò que hem viscut. El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. Imagineu-vos, doncs, on podem arribar amb les institucions a favor.

Es fa difícil d'explicar què hem aguantat els valencians aquestes darreres dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria que ha apartat el PP del poder. Aquesta victòria s'entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, el director perseguit de l'escola d'Almoines, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies, contra el govern del PP. Amb els qui no han pogut escolaritzar els fills en català, pel boicot de la conselleria. Amb les escoles que obrin pas, la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx i tantes altres. Institucions poderoses que en silenci han anat bastint generacions de valencians dignes des de fa dècades...

Aquesta victòria l'expliquen les lluites organitzades des de baix, contra el mal govern. Les víctimes del metro, menystingudes pel PP i honorades pel país. Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie salvatge dels especuladors. Els veïns del Cabanyal, plantats contra la Rita més indecent. Els resistents per l'Horta. Els qui han denunciat l'especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l'aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l'Amèrica. 

La victòria d'aquest diumenge, l'havia cantada tanta gent! Porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, el gran Pep Gimeno Botifarra: 'd'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià'. Quantes voltes no ho hem cantat, això, amb l'esperança que un dia tot seria veritat.

La cultura, molt particularment, ha fet un esforç immens per aguantar el país, que cal reconèixer avui. Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l'Aplec dels Ports, la gent del Tempir guardant la frontera del sud, la intifalla revoltant el cap i casal, els estudiants rebels, les estàtues perseguides d'Antoni Miró, els llibres de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d'Andana, les sòlides referències d'Afers, les novel·les de Ferran Torrent, els poemes de Marc Granell o Anna Montero, els contes de Gemma Pasqual, la referència permanent de Joan Francesc Mira. I els pamflets fantàstics de Xavi Castillo. I el teatre, que va patir com pocs arran del tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Són centenars i centenars de noms que pam a pam han contribuït a enderrocar la muralla. Escarbant cadascú pacientment amb les mans.

Van tancar TV3 i Catalunya Ràdio i Ràdio Televisió Valenciana. Van deixar el país sense les veus que podien fer més forat popular. Van intentar que ni per la tele i ni per la ràdio no sentíssem la veu d'Amàlia Garrigós, no veiéssem Vicent Mifsud, ens quedàssem sense les cròniques d'Empar Marco, ignoràssem Xelo Miralles. Però vam usar internet per a fer-los front. I Saó i el Temps i Ràdio Klara i la Veu del País Valencià i les publicacions locals. I qualsevol eina que teníem a l'abast. Amb Twitter i Facebook, amb llistes de correu, amb VilaWeb també.

I les universitats han fet una feina de dignificació que cal recordar especialment avui. Avui pren sentit aquella plantada del rector Pedreño a Alacant, per a impedir que parlàs Zaplana. I tots els llibres de Publicacions de la Universitat de València. I la lluita perquè la paraula 'català' no pogués ser censurada. I l'esforç de la Jaume I per a crear un espai ciutadà de normalitat mediàtica. I la defensa de la Xarxa Vives, com a espai col·lectiu.

Esmentar tothom qui durant aquests anys ha fet alguna cosa per tombar el Partit Popular és literalment impossible. La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos i els Miquelets del Regne presentant les armes al monument de Xàtiva als Maulets, els qui han dignificat la pilota, els grups d'animació del València que no s'han cansat mai de denunciar la complicitat amb l'extrema dreta, les penyes del Barça i els qui posen pancartes a Vila-real. El València Bàsket respectant la llengua del país. Però també l'Esquerra Unida que ha quedat injustament apartada de les noves corts. I les candidatures municipals de tot signe i condició que han preparat el camí durant anys. Els batlles nacionalistes que han aguantat anys i anys en soledat. I els qui han hagut de pagar multes indignants només per haver parlat la llengua del país. I tots els qui s'han encarat amb la guàrdia civil en un revolt de la carretera. I els qui desplegaven la senyera gegant a Almenara. I els qui cada darrer diumenge d'octubre pujaven al Puig. I els pares de Guillem Agulló, emblema preclar i símbol de la nova generació del canvi. 

Qui no veja aquest oceà de mans i boques que ha empès el país en les dècades més fosques no entendrà la profunditat de la victòria valenciana. I veure-ho, entendre què ha significat aquest terratrèmol feliç, és confiar en el país més digne i saber que això ja no té retorn i que molt probablement el passat més fosc ja el vam enterrar diumenge, per sempre, a còpia de paperetes a les urnes, de ments en llibertat i de somriures a les cares. 

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Empar Marco

Els ulls entelats de llàgrimes mentre llegesc el teu editorial, Vicent. L'emoció a flor de pell arrebossada amb una miqueta de cansament. No sé com ens hauríem alçat avui del llit amb uns altres resultats. A mi m'hauria fet vergonya, ho reconec, molta vergonya. Sobreviuria, és clar, som ja mestres de la supervivència, tants anys adaptant-nos a les circumstàncies. Però ja tocava alçar la cara, amb humilitat però amb dignitat. Voldria ara mateix fer miquetes eixa llei d'identitat que el PP va aprovar poc abans de les eleccions i que res tenia a veure amb la meua identitat. Voldria abraçar de nou les germanes Garrote que tant bé han soldat totes les famílies que com elles van patir l'accident del Metro. Voldria fondre'm de nou amb els companys que han lluitat per una RTVV digna. Aplaudir una altra vegada els mestres que Alfonso Rus insultava per dir 'llavors' i 'nogesmenys'. I abraçar aquella dona tan gran d'Alcoi que plorava perquè no podria veure TV3. Vint anys són molts anys. Quant de temps per recuperar! Diumenge vaig acompanyar la meua filla que votava per primera vegada i mentre es divertia amb el ritual de passar les cortines per elegir el vot en la intimitat jo pensava que no la podíem defraudar. I ara ho torne a pensar. Que ningú s'atrevisca a defraudar tantes il·lusions! La gestió del canvi de govern ha de ser impecable, exemplar, generosa, decent. No ens mereixem menys. Nosaltres, els valencians i les valencianes, hem complit.

Anna Oliver

Completament d’acord en la radiografia que fas del País. Cansada de rebatre als que parlaven (i parlen) d’un país de meninfots i panxacontentes, d’aquells que ens miren per damunt del muscle amb commiseració, però també cansada dels derrotistes. En resum, de tota la gent que no veia com el País no sols fa de frontera del Principat amb Espanya, amb tot el que això implica en contra nostra i en benefici seu, sinó que nedava (i nedarà) a contracorrent i es vertebrava en paral·lel. Fa uns anys al Puig deia: 

 “Per què patim el tòpic que som un país de meninfots, però jo no veig això per on em moc, jo el que he vist sempre ha estat un país ple de colles que ocupen el seu temps lliure en organitzar-se perquè al seu barri no s’instal·le una subestació elèctrica, o que lluiten per a evitar el dubtós honor de tindre el primer camp de golf de la comarca al seu poble, per a organitzar salvems al llarg i ample del territori, que defensen el seu barri mariner, que posen en evidencia als hereus del franquisme o que volen eradicar la violència masclista, gent que abans que aparegueren els mediàtics 15-M ja omplia els carrers de València manifestant-se contra la corrupció, o reclamant una educació pública, de qualitat i en català … Gent que recull més de mig milió de signatures reclamant la llibertat d’expressió i paguen més de mig milió d’euros de multa per eixa mateixa raó a un consell que no permet ni retransmetre en directe la dimissió del seu president, que no el nostre …

Per què eixe president és, era més aïna, el d’una comunitat de veïns, no d’un país, una comunitat que és com un món paral·lel, fals i coincident en el temps amb el nostre País.”

Avui, sóc feliç de veure que afortunadament tornem a ser País, i ara cal seguir treballant per a més a més, de continuar sent-ho, aconseguir ser independents.

Josep Planelles

Havia començat a assumir que la nostra seria una generació més que viuríem per salvar els mots. Desprès de tants anys, ja pensava que la nostra missió era salvar la llengua (que no és poc) per a que les següents generacions de valencians disposaren d'aquest signe identitari per execel·lència que els permetera no deixar-se assimilar, no perdre l'ànima pròpia. Ahir 24 de maig, però, vam viure una fita històrica que ho pot canviar tot. Quan pense en tants altres de generacions anteriors que van lluitar tant i que, per llei de vida, ja han mort i que tenien tot el dret d'haver viscut aquest dia, em sento com si jo no tingués dret, com si estigués en el lloc d'altres que tenen molt més dret que jo de veure per primera vegada com a les corts valencianes i a l'ajuntament de valència el nacionalisme és determinant. I que en altres grans i mitjanes ciutats i pobles està present, també amb alcaldies, i sinó prou regidories d'on anar construint el país, i que la cosa sembla que va a més i que, per fi, pinta be. I pinta bé perquè el que ha passat no és simplement s'ha tombat un partit que ho havia fet mal. La fita assolida és que un partit valencià ha tombat un partit espanyol que ens estava fent molt de mal. Un partit que havia decidit que era l'hora de liquidar-nos de manera expeditiva i a cara descoberta. 
Ara ve un temps difícil, però ple d'esperança. Cal pactar amb partits que no tenen obediència valenciana per desenvolupar bones polítiques per als valencianes. I no únicament això. Allò de Fuster, "El País Valencià serà d'esquerres o no serà", crec que ha sigut mal interpretat, o que cal re-interpretar-ho. Cert és que, tant en el passat com ara, al nostre país almenys, l'eix social i l'eix nacional han anat prou junts. Però un país és divers i no pot tenir una única visió del mon. Moltes vegades, he sentit referenciar, en sentit negatiu de cara als espanyols d'esquerres, la coneguda frase de Pla, “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres”. És evident que respecte de l'eix social la frase és completament falsa. Només cal mirar. Tanmateix, també pense que mentre no puguem dir “No hi ha res més semblant a un valencià de dretes que un valencià d'esquerres”, i ho diguem exactament amb el mateix significat, diferenciant l'eix social de l'eix nacional, no podrem pensar que el treball està acabat. Difícil és d'explicar que vull que hi hagin altres als que no votaré.

 

Octavi Monsonís

De sobte, el País Valencià desperta i tothom manifesta la seua sorpresa. Però els valencians no estaven completament alienats i dominats? Qui són eixos de Compromís que governaran el cap i casal i que han estat a punt de prendre la Generalitat?
I és que per sota de la llosa casposa i pepera bategava un país i una gent que el poder de la dreta impedia que eixira a la superfície. Era una gent molt preparada, uns professionals magnífics, uns investigadors d'alt nivell, una economia dinàmica i molt exportadora, uns músics de qualitat, uns escriptors de primera, una gent que es mobilitza per la llengua i per l'ensenyament en valencià, que s'agrupa per milers en bandes de música, i milers i milers d'alumnes educats en valencià que encara no s'havien manifestat en política perquè senzillament la majoria no votava.

Ara aquest país ha eixit a la superfície per reclamar el lloc que els correspon en la societat. No ha eixit, doncs, del no res, només era qüestió de temps que es feren visibles i aquest temps és arribat. I ens ha il·lusionat i fet feliços. I han vingut per quedar-s'hi, no en tingueu cap dubte.

Josep Blesa

Sí Vicent. Molt bonic tot l’editorial. I està bé recordar-ho als altres “no-balears, no-nordcatalans, no-franjolins, no-andorrans, no-ebrencs i no-valencians” per a que s’ho miren i s’hi impliquen com a propi, perquè també és cosa d’ells des de qualsevol punt territorial o virtual  de la nació.  Ens cal, però,  continuar sense descans fins atansar la llibertat plena per a tothom. Som com una xàrcia on qualsevol trencament d’un nuc se’n ressent tota la peça.

Dispenseu-me l’autocitació: fa temps vaig intentar d’explicar-ho des de l’urbanisme (http://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/?p=203134).  

Josep Usó

Fa vint anys, que els valencians vam caure baix del govern del Partit Popular. Vint anys que ens hem hagut de sentir de tot. D'una banda, les nostres institucions estaven ocupades per uns personatges que anaven, a més a més de agafar tot el que es pogués, en contra nostra. En contra dels valencians. I d'altra banda, haviem de sentir que "els valencians teniem el que ens mereixiem per votar aquesta mena de governs". Però ara, gràcies a tots els qui han patit però han resistit al llarg de tots aquests anys, hem aconseguit el que semblava impossible.  Treure als corruptes de les institucions. De totes a la vegada. Encara anit, hi havia companys que no em creïen quan els deia que ja estava, que era un fet.La victòria seria més gran encara amb uns millors resultats de Compromís a Vila-real i Castelló. Però està clar que les alegries sempre han de tindre un mínim regust amarg. En qualsevol cas, una victòria històrica. Jo ja ho he dit en altres ocasions. Els valencians som corretjosos. I hem tornat  per feina.

Carles Balbastre

Enhorabona a vosaltres, els nostres germans del País Valencià. Us esperàvem. I a vosaltres, els de les Illes també. Ahir, avui i demà són un bon dia.

Ignasi Badia

Tot el que passa al País Valencià és emocionant.  La columna vertebral d'aquest invent anomenat Espanya està avui una mica més esquerdada. Quan tindrem una dreta democràtica i valencianista?  També ens fa falta.

Roser Giner

A les 3 del matí jo hi era a la Plaça davant l'Ajuntament de València ...... d'esperit, però sabia i sé la importància de la batacada al País Valencià. Sens dubte la millor notícia de la nit del 24 al 25 de maig, igualment el que ha passat a les Illes. Aquesta editorial la teníes ben preparada i has fet bé de publicar-la, perque la llegirem una i dues vegades. Sí, estic d'acord ..... 'el País Valencià s'ha alliberat'.

Andreu Rubio

Efectivament, aquest 24 de maig 2015 és ja un punt de partida en el qual tracem un full de ruta per recuperar la nostra dignitat, la nostra llibertat com a poble, i esperem que en un futur no massa llunyà, poder així mitjançant el dret a decidir, poder fer un referéndum en el cual decidim si volem ser independents i així poder formar part dels Països Catalans lliures i sobirans.
Entretant, assistirem a tot un seguit de pactes que ens agradaran més o menys, però que aniran dibuixant  un País progressista, més  sobirà; no será fácil, però  sí  serà esperançador. Sols dir que l'auge de Ciudadanos i Podemos, em preocupa: més Podemos que té possibilitats d'entrar a formar del Govern.

Xavier-Lluís Bacigalupe

Enhorabona a la València alliberada, al País Valencià resistent, des d'unes Illes que tan poc vos coneixen, però amb la que tantes coses compartim. Enhorabona a totes les persones que han aconseguit aquest triomf, des de la feina callada i humil, i des de la trona de les Corts. A totes elles, i en especial als qui han de fer els nous governs, vull donar un consell des de l'experiència de dos Pactes de Progrés: pactau programes, feis equips coherents i cohesionats, posau-vos d'acord en com gestionar els desacords, siau valents contra l'statu quo i els poders fàctics, consultau el carrer i les vostres bases, i, sobretot, no faceu càlculs miops de rèdits electorals a sis mesos vista. La tasca de recuperació que teniu per davant és més llarga que una sola legislatura, i necessitau complicitat per a poder satisfer com toca les expectatives que s'han posat amb vosaltres. Salut, i que pogueu gaudir molts d'anys de governs nets, transparents, democràtics i eficients.

Pd: Ja que hi som, permeteu-me que reclami tot això també dels polítics dels futurs governs de les Illes Balears.

Cesar Amiguet

Feia molt de temps que esperava aquest editorial, amic Vicent, i avuí per fi he pogut llegir-lo! Com diria l'Ovidi: vivim amb gent preciosa #PerquèVolem

Carles Blanc

Emocionat mentre llegeixo l'editorial de demà. Grans resultats al País Valencià que són el premi merescut a tota aquesta gent que lluita dia a dia a la trinxera de primera línia contra els enemics de la gent.

Jordi Domingo

Ja saps que no tinc per costum comentar les teues editorials tan preuades. Dissortadament, m'arriben sempre en el pic de feina sense capacitat de reacció. Però avui és un dia especial. Molt especial. I em vull aturar un moment i fer esperar a qui sigui. L'ocasió bé ho mereix. Avui és un dia gloriós per a València; per al País Valencià; i -de retruc- per a tots els catalans. Llegir la teua editorial m'ha produït un calfred d'emoció. M'has fet recordar amics i amigues valencians (completament anònims); he recordat, també, l'Ovidi i en Raimon; he recordat la gent de Compromís; el coratge indestructible de la Mònica Oltra (i de tants altres) i he recordat, per descomptat, tot el que vosaltres -des de VilaWeb- ens heu ensenyat durant els darrers anys de València i del País Valencià. Per fi s'ha acabat la negror. Moltes gràcies a totes i a tots els qui heu col·laborat activament per a que això succeís. El país, la llengua i tota la ciutadania us ho hauran d'agrair.

Carles Matute

Hi ha ocasions en que hom voldria dir quelcom i les paraules no li surten. Només enhorabona i una abraçada a tots aquells qui, com deia el nostre Raimon, “per unes quantes hores us vàreu sentir lliures”. I espero i desitjo que aquestes hores, a partir d’are, siguin eternes; perquè 'qui ha sentit la llibertat, té més forces per viure'.

Josep Jallé

Amb esborronadora emoció, una abraçada a tots plegats per la fita aconseguida arreu del País. Vaig a posar als mestres de Al Tall amb el seu “Quan el mal ve d’Almansa” que el sentiré com si fos a la plaça de braus amb el missatge d’en Joan Fuster. I sempre present en Guillem Agulló.

Víctor Serra

Moltes felicitats pels resultats. Els que durant molts anys no enteniem com era que el PP pogués continuar treient majories absolutes al País Valencià i a les Illes, estem molt gratament sorpresos.
Ara el més important és governar bé, posar aquesta victòria al servei de les necessitats de la gent i d'un projecte de Pais Valencià que pugui anar sumant. I que la gent noti la diferència. Sols així aquesta victòria no serà un parèntesi. Crec que conec bastant bé el país, i sé com jugaran de brut les forces espanyolistes per tornar al poder. Tant de bo no ho aconsegueixin.

Oriol Magrinyà

Llegir aquest editorial, a Barcelona, per un barceloní que creu en TOT el país, és molt emocionant. Els q portem temps intentant fer entendre a tants catalans q el que passi al PV no ens és aliè (i no confongueu això amb intervencionisme o pretesa superioritat moral, etc. simplement, no ens és aliè pq el projecte de genocidi cultural castellanista és el mateix a Alacant q a Tarragona, i pq sí, pq compartim i podem compartir, un espai lingüístic i cultural comú, que el necessitem tot sencer). Felicitats valencians!! (i també molt molt content pel tomb a les Balears!!)

Antoni Carol

Felicitem-nos per aquesta revolució “nacional” i “sanejant” als Països Catalans. Una particular felicitació per al País Valencià i per a les Illes, on tant heu patit la intolerància de la dreta castellana tan impertinent. Amb què podríem comparar la força de la llibertat? És com l’aigua, que s’escola per tot arreu, per qualsevol escletxa i que, en cas de barrar-li antinaturalment el pas, acumula més i més força i acaba desbordant-se impetuosament. Res no pot ofegar la llibertat, més encara si recolza en una cultura i en una història! Deixo als castellans espanyolistes unes paraules —que no han de desconèixer— i que els recordaran que amb la llibertat dels pobles no s’hi juga: “La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra”. La vida continua i segueix la revolució dels Països Catalans!

Almar Bosch

Emocionant poguer compartir el moment historic i recuperar una terra germana allunyada de nosaltres.
Tant de bo que la llengua que ens uneix torni a tenir ponts com tv3, Catalunya radio i tants d'altres.

Guillem Ribes

Sí, Vicent, tot això que dius és veritat, però ara cal posar-se a treballar per consolidar-ho tot, i caldrà treballar amb molta humilitat i generositat.Amb molta humilitat perquè molt del vot de Compromís a l'ajuntament de València i a la Generalitat ha estat vot de càstig al PP concentrat en aquella persona, la Mònica, que millor oposició els ha fet. També ho dic perquè per l'entorn on em moc, he vist com gent que normalment votava EUiA i PSOE ha votat Compromís i fins i tot gent que no parla mai en valencià o eren de Galícia o de Madrid els votava per fer fora al PP. (sort que els de C's no han sumat amb PP sinó aquests dos haguessin fet foc amb les cendres que quedaven)  I amb molta generositat perquè tots aquells que han votat Compromís per primera volta vegen confirmada la seua esperança de canvi i molts més ciutadans confien en Compromís en les properes eleccions i puguen sentir-se atrets a aquest projecte que necessita continuar creixent.

Joan Rubiralta

Han hagut de passar molts anys fins que el sud de la nostra nació s'hagi despertat d'un malson que semblava etern. Un malson diari i persistent que emboirava tota la societat valenciana i la sumia en la tristor de tenir les institucions en contra de la voluntat majoritària del poble. Finalment sembla que ha arribat la fi d'aquest genocidi cultural i esperem que el nous partits apartin el PP i pactin un bon govern que tingui ben present que cal fer molta feina. Anem a fer una breu i incompleta llista.

Reinstaurar la RTV, facilitar la comunicació de TV3 i de la resta de canals de televisió i de ràdio del nord, donar sortida al clam de l'educació en valencià seguint els acords de l'Escola Valenciana, treure les multes d'Acció Cultural i subvencionar-la per projectes concrets, mostrar transparència governamental total i absoluta i no permetre ni un sol cas més de corrupció, fent auditories en els estaments on hi hagi sospites de males pràctiques, donar sortida a la demanda dels damnificats per l'accident del metro i fer assumir responsabilitats judicials i polítiques a qui toqui, marcar de prop les bandes feixistes que fins ara  corren impunement, netejar les institucions de persones col·locades a dit amb el carnet del PP solucionant d'una vegada per totes el clientelisme, resoldre d'una vegada el que quedi pendent de l'assassinat de Guillem Agulló, donar suport a totes les entitats i grups musicals que han treballat per al  país, potenciar uns mitjans de comunicació al servei del poble i no del partit que governi i treballar per la gent que està patint restriccions econòmiques i que ho té difícil per arribar a final del mes i resoldre el tema de l'habitatge i el de l'ocupació. 

Tot plegat és una feinada ingent, però que cal fer-la amb valentia, força i intel·ligència.Els polítics que la societat ha escollit necessitem que no ens fallin i que properament vegem que la gent del País Valencià pugui torna a amb la dignitat que es mereix.

director@vilaweb.cat

Un oceà de mans i boques ha aguantat el País Valencià en les dècades més fosques. Només si s'entén això es pot copsar la dimensió històrica del canvi polític aconseguit diumenge.