Opinió

 

<61/169>

Vicent Partal

16.11.2004

És imprescindible saber a què juguem

Anit Mònica Terribas i Joaquim Maria Puyal ens han ofert, al 33, una estona impagable de reflexió sobre la comunicació, especialment sobre què ens passa, a nosaltres, en aquest país. La conversa, com sol ocórrer a 'La nit al dia', ha estat llarga, i seria difícil de destacar-ne cap fragment especial. Però una frase sí que m'ha fet bellugar a la cadira. Parlant del conjunt dels nostres mitjans i de la relació que tenen amb el país, en Puyal ha dit que era imprescindible saber a què jugàvem. No calia pas dir-ho amb més solemnitat, si és podia dir amb tanta senzillesa. Però calia dir-ho amb la contundència amb què ho ha dit ell. Efectivament: és imprescindible saber a què juguem. A què volem jugar. Com a país, com a societat i com a mitjans que treballem en un país i una societat concreta. I ens cal molt que, de tant en tant, un Puyal o algú altre ens ho recorde.
Els mitjans tenim responsabilitats concretes i tangibles. Cada dia. Però els mitjans, tots els mitjans, ens trobem immergits en un sistema del qual és difícil de desentendre's. També és cert que n'hi ha que ho intentem més sovint i amb més persistència que no pas uns altres. I no pas pel simple gust de ser diferents, sinó per la voluntat d'accentuar l'actitud crítica i eixamplar el ventall de referències. Però també ho és, de cert, que 'l'arrenglerament' informatiu i les pràctiques homogeneïtzadores són el pa de cada dia i de tothom, i que fins i tot els qui desconfiem per sistema, acabem caient en un sot o altre. I és ací que entra en joc la consciència, el saber 'a què juguem'. Tothom es pot errar en aquesta notícia concreta o aquella. Però no ens podem errar en la visió global, en el conjunt que defineix el nostre treball al cap dels anys.
A mi, em sembla que tothom, en aquest país, als mitjans, sap a què juga. I ho sap molt bé. Sap a quin equip juga i amb quins jugadors juga i al servei de què o de qui juga. Una altra cosa, ben diferent, és la perplexitat en què ens sumeix, a alguns de nosaltres, veure com els qui se suposa que haurien de jugar al nostre mateix equip passen la pilota repetidament i persistentment al contrincant, mentre no paren d'encoratjar-nos. I la sensació que alguns tenim és que no hi ha cap projecte rotund i consistent de país que vaja més enllà de la tàctica, que obligue a bastir un marc de comunicació propi. Potser perquè falla aquesta base, perquè no sabem quin país volem, fallen totes les coses que hi tenen a veure.

Mail Obert