Opinió
-
Llenya al BBVA
Vicent Partal
30.04.2015
-
No són llistes fantasma. Són llistes estafa
Vicent Partal
29.04.2015
-
Doncs sembla que no podran…
Vicent Partal
28.04.2015
-
I si no votem exactament el 27-S, què passa?
Vicent Partal
27.04.2015
-
Quan Rita es mira a l'espill
Vicent Partal
24.04.2015
-
Si no vols pols no vages a l'era
Vicent Partal
23.04.2015
-
Poc pont
Vicent Partal
22.04.2015
-
Respecte
Vicent Partal
21.04.2015
-
O independència o Rivera fent de Berlusconi
Vicent Partal
20.04.2015
-
Percebre la corrupció
Vicent Partal
17.04.2015
-
La lliçó de Teresa Rebull
Vicent Partal
16.04.2015
-
Va, Pablo, abraça’l
Vicent Partal
15.04.2015
-
Amb Galeano, contra Camacho
Vicent Partal
14.04.2015
Vicent Partal
18.05.2015
Si guanya Ada Colau
Els primers dies de campanya vaig expressar la meua preocupació per algunes de les formes amb què es captenia Barcelona en Comú. Ara, passada una setmana, he d'expressar preocupació també per tot el contrari: estic molt preocupat per les formes d'alguna gent que va contra la campanya de Barcelona en Comú.
Ja veurem què passa diumenge, en una nit electoral que promet emocions fortes. Colau té opcions de ser la batllessa de Barcelona i si ho aconsegueix serà, sobretot, mèrit seu. Per això no s'hi val a fer por amb la possibilitat que ho siga i encara menys a amenaçar amb les conseqüències que puga tenir. Sincerament jo no veig encara, no palpe, que hi haja d'haver un tomb d'aquesta dimensió tan considerable. Però ho visc amb un enorme interès. I em sembla penós, lamentable, haver de recordar una obvietat tan gran com aquesta: que Colau té tot el dret de ser batllessa. Ha treballat molt per ser-ho i si hi arriba és evident que tindrà legitimitat per a fer les polítiques que considere convenients. Per més que alguns les consideren fora de lloc. Aquest odi visceral i pre-polític que alguna gent escampa contra ella és completament desproporcionat i, a més, és un perill enorme per al país. La nació, no la fa perillar Ada Colau. En tot cas, a parer meu, no la fa perillar més una victòria dels seus que el comportament dels qui es creuen que tot val en política, que qualsevol atac és legítim per a anar contra una idea. Siga quina siga.
Si guanya Colau és obvi que això voldria dir moltes coses. Moltes coses sobre la ciutat de Barcelona, sobre Catalunya, sobre la crisi, sobre el cansament dels ciutadans, sobre les prioritats del país, sobre si l'independentisme actua amb encert o si s'ha perdut, sobre les formes de participació política, sobre els partits, sobre la gestió concreta i diària de l'ajuntament, sobre la vàlua del missatge que envia. Fins i tot sobre la incongruència de l'electorat, si ho voleu. I totes serien extremadament interessants. I resultarien extraordinàriament útils d'analitzar per a entendre millor on vivim i què pensa la gent amb qui convivim. Que duria a una situació políticament molt complexa pocs mesos abans de les eleccions catalanes? I tant. Però ningú no l'hauria fabricada artificialment des de fora. Alguns l'aprofitaran des de fora, naturalment. Però són els vots dels ciutadans de Barcelona que decidiran qui és el batlle. És la realitat de Barcelona que decantarà la situació. I menystenir això o no voler-ho mirar seria l'error més monumental que ens poguéssim imaginar.
Ho vaig dir fa temps: anatemitzar des del sobiranisme un moviment com Barcelona en Comú és un error, com és un error presentar les municipals com la primera volta del 27-S. Ara ja s'ha fet i si van mal dades no serà fàcil de resoldre el trencaclosques, però encara seria pitjor d'embolicar-se en un bucle de ressentiments. Si diumenge guanya Colau haurem d'esperar al setembre per a comprovar, en el pitjor moment possible, si Barcelona ha deixat de ser la capital del sí com ens vendran amb una gran alegria tots els qui esperen el nostre fracàs o si, com crec jo, Barcelona vol ser alguna cosa més que la capital d'un sí que no li sembla suficient per a passar el cruel dia a dia a què alguns fa anys que ens han sotmès. O simplement si Barcelona és una ciutat molt més complexa i plural que no som capaços d'apreciar.
Siga com siga, mirar la realitat a la cara és bàsic i imprescindible. I respectar-la, respectar la realitat, sense provar de disfressar-la ni manipular-la, és l'única manera d'avançar. Això val més que no ho perdem mai de vista.
L'opinió dels subscriptors
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Pep Agulló
Sincerament no capto que hi ha darrere la frase: "estic molt preocupat per les formes d’alguna gent que està contra la campanya de Barcelona en Comú.” Des d'aquesta coalició en que conviuen des de plataformes reivindicatives i lluitadores amb lerrouxistes, i ecoestalinistas que han estat al tripartit, s’han fet atacs que tenen poc de polítics i molt d’insults. De la mateixa manera que també en reben dels seus adversaris. Lamentable. És el nivell de la classe política que tenim. Potser analitzant les diferències entre la candidatura de la CUP i la de Barcelona en comú podríem veure el perquè és una adversària a combatre pels que aspirem a la independència i a una societat més justa. Ells rebutgen un estat català, però el més greu és que qui tant els preocupa el tema social, no fan la més mínima al·lusió a l’espoli fiscal de l’Estat que tant ens castiga i ens limita poder bastir uns pressupostos per fer una societat més justa, i per això carregant les tintes contra la Generalitat i no al centre del poder espanyol, fan el joc als unionistes. Els falsos revolucionaris sempre miren de separar les llibertats nacionals de les reivindicacions socials. Aquesta és la diferència amb la CUP.
Maria Teresa Brassó
Estic d'acord en aspectes del seu article però crec que el començament de la campanya va ser molt agressiva i insultant per part de la Sra. Colau i alguns dels seus col.laboradors o convidats i això pot haver obert la situació en que es troba ara ella. No haviem tingut mai una campanya com l'actual d'insults i desqualificacions, crec que no se li pot treura la seva part de responsabilitat. Aquestes campanyes no porten enlloc.
Diego Arcos
La PAH. Es l'unic moviment que ha aconseguit enfrontar la crisi i limitar el poder dels especuladors. Els altres moviments, especialment el sindical, han fet tot perque no es pugués fer res.
L'indpendentisme ha desertat de la lluita social, l'ANC.
Pugés o Pugues? La primera, i jo ho conec de primera ma.Cadascu recull el.que conrea.
Si guanya Ada, la Independencia estará mes aprop i la burgesia liberal rebrá una garrotada merescudisima.
Antoni Carol
Un toc d’atenció molt oportú! Possiblement els polítics de Barcelona tindran un repte interessant: des de la diversitat, ésser capaços de trenar acords de governabilitat entre forces políticament ben diverses. Allò que alguns albiren com una situació ingovernable pot esdevenir un bon exemple de co-responsabilitat ciutadana al servei dels ciutadans. Ara bé, condició prèvia —em sembla— és no desqualificar ningú gratuïtament, per pur prejudici. Tots podem aprendre de tots!
Joan Guasch
Que és un error de l'alçada d'un campanar considerar les municipals la primera volta de les plebiscitàries és una cosa que alguns ja fa temps que també hem dit. Unes municipals sempre mengen a banda i, sovint, coneixem prou els candidats a les alcaldies com per no votar-los si considerem que estem davant d'un carallot, encara que s'emboliqui cada dia amb l'estelada. Dit això, és normal que en uns temps (interessantíssims per cert) en que molt ciutadans considerem que cal fer canvis estructurals en la manera com s'ha gestionat la cosa pública fins ara, hi hagi aquesta volatilitat en la intenció de vot. És com una necessitat que res no sigui com abans. De totes maneres, al final em fa l'efecte que molts emprenyats acabaran agafant por (no es tracta d'això?) i recularan el vot a posicions menys transgressores, per si de cas. Tot i així, poden quedar unes institucions que seran "divertides" de gestionar, però és el que tenen les societats plurals i diverses, com la catalana. Ara es tracta de fer-nos una mica adults (elegits i electors) i madurar democràticament d'una vegada, perquè, o avancem en l'entesa d'opcions diferents o recularem als temps dels partits únics, i així no ens caldrà pensar mai en res, i tampoc no caldrà que protestem si no ens agraden com van les coses.
Josep Usó
No sé com aniran les municipals a Barcelona. Ni crec que ho sàpiga ningú, a hores d'ara. Però la gràcia de la democràcia està en utilitzar arguments per a convèncer a les persones. I, finalment, permetre que cadascú, cada persona, vote el que més li agrade. I si no ix el resultat que un esperava, sempre és perquè no s'ha fet prou, o no s'ha fet prou bé o perquè els altres ho han fet millor. L'insult i la desqualificació grollera i sense arguments no han de ser permesos. Al menys, pels demòcrates. Que això ho facen "altres" fins i tot és d'esperar, però nosaltres no. No som d'aquest món. Per entendre'ns. No podem emprar "arguments" com els que fa servir JM Aznar, per exemple. Mai. Per a res.
Joan Rubiralta
Si guanya Ada Colau ho farà respectant les regles del joc democràtic i per tan caldrà respectar i acceptar els resultats.
Això no vol dir que es puguin acceptar les maneres que té d'aconseguir aquest èxit. A banda d'algunes propostes que trobo fora de lloc i de moment: la nova moneda, transforma la Diagonal en zona de vianants i prohibir la fira mundial del mòbil, cal afegir el tema de les formes. Jo, que no he votat mai CiU, trobo que dir els de convergents són la màfia, que són lladres, que són la casta dretana que cal combatre i que en cap cas pactaran amb ells, no sé si és la millor manera de fer política. Quan es fan discursos públics, compta tant el contingut com la forma i Barcelona en comú ha fallat en aquest segon aspecte.
En canvi sí que valoro positivament anar a fer un míting a nou barris i parlar en català gairebé absolutament i aquí TV3 va fallar traient pel telenotícies el moment que va dir algunes paraules en castellà i també la defensa de la llengua catalana davant els atacs de Wert i la defensa del dret a decidir dels catalans (tal com va dir ella mateix i, fins i tot, sorprenentment, Pablo Iglesias.) que esperem que acabi reconeixent el dret del nostre poble a l'autodeterminació tot i que això està per veure.
En resum, hi ha aspectes positius i negatius, però com que la independència catalana no la tenen clara no tindran el meu vot, amb tot serà la ciutadania barcelonina qui decidirà si aquest partit li convé o no.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015