Opinió

 

<6/169>

Vicent Partal

24.09.2013

Duran i la tercera resposta

Men?ame
 

Ara que ja ha tancat el seu bloc d'internet, Duran i Lleida va usar ahir el seu bloc en paper, és a dir La Vanguardia, per a proposar que el referèndum tinga com a possible resposta no únicament un sí o un no a la independència, sinó també una tercera, i inconcreta, possibilitat.


La proposta de Duran és molt indicativa. Indicativa de la desesperació de l’actual –segons que diuen per poc temps– màxim dirigent d’Unió Democràtica. I indicativa del seu poc rigor intel·lectual i polític. Perquè parla en nom del seu partit sense que el partit s'hi haja pronunciat i fa una proposta que no té cap possibilitat d'èxit ni polític ni legal. 


No té cap possibilitat si parlem seriosament d’un referèndum pensat per a prendre una decisió. Si parlem d’un referèndum vàlid pensat per a respondre a l’atzucac actual.


En un referèndum cal fer sempre una pregunta que després la institució que el propicia siga capaç de resoldre. Si la pregunta és sobre la independència i els votants trien entre el sí i el no, en tots dos casos la voluntat popular es complirà. Si guanya el sí el govern de Catalunya proclamarà la independència i si guanya el no ho acceptarem tots plegats i la reivindicació quedarà, si més no, congelada un bon grapat d’anys.


Però què passaria si guanyàs aquesta tercera opció que Duran proposa? Que, siga quina siga aquesta tercera opció, en cap cas el compliment del resultat electoral no dependria exclusivament de les nostres institucions. I, per tant, no tindríem cap manera de verificar el compliment efectiu de la voluntat popular. Cosa que equivaldria a un frau electoral planificat.


Perquè imaginem-nos que aquesta tercera via que proposa Duran és la d'una Espanya federal i que guanyàs. Imaginem-nos que la idea és que els catalans puguem triar que volem com a futur polític una Espanya federal (no l’Espanya actual ni la independència) i que aquesta opció guanyàs. Com s'ho faria la Generalitat per convertir Espanya en un estat federal? De quina manera? Passant per damunt de la voluntat dels ciutadans de la resta de l’estat? No podria pas fer-ho. I, per tant, quina seguretat tindríem que la voluntat popular es transformaria en un fet constatable? Cap. Ni una. De què serviria, doncs, el nostre vot? De res.


De res, que és exactament allò que vol Duran: que el vot dels catalans no servesca de res. I, si no, que comence a explicar-nos de quina manera (miraculosa) Catalunya podria imposar, legalment i legítimament, la seua voluntat a Espanya.


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en transcrivim unes quantes.)


Oriol Agell: A més de les raons que exposes, i donat que aquesta mena de sortida de Duran resulta extemporània (uns quants anyets de retard), en cas de prosperar -que no hi té cap possibilitat- hauria de dividir sobretot els vots dels unionistes, perquè la seva proposta és una variant de l'unionisme, no del sobiranisme.


Geoffroy Lourdou: Una altra vegada Duran i Lleida intervé per entrebancar el procés amb una proposta fora de lloc. Com que no té veu al parlament ho fa des del diari amic, sempre preparat a oferir-li una tribuna, per demanar una tercera via entre allò que en diu la 'secessió' i la 'submissió' (com si la submissió pogués ser una via assumible...). En l'article no concreta gens quina seria la seva tercera via, ni tampoc com podria seguir-la, ni amb qui. Això sí, demana de poder escollir entre tres opcions, però sense tampoc explicar si guanyaria l'opció amb majoria relativa o amb majoria absoluta, ni tampoc com podríem sortir d'un embolic en cas d'empat a tres.


Tanmateix, podem recordar que el Consell Assessor de la Transició Nacional deixa ben clar que la millor opció és fer un referèndum amb una pregunta clara i dues respostes, i insisteix que més d'una pregunta o més de dues opcions perjudicarien la interpretació de la voluntat popular. La proposta de Duran és un intent desesperat de posar entrebancs, al qual es podria contestar senzillament. En lloc de complicar la consulta, que defensi l'opció del sí a la declaració d'un estat català, i en cas de victòria que proposi una nova consulta per treballar amb vista a una confederació amb Espanya. Que al final s'alinearia perfectament amb els estatuts del seu partit... Bon coratge.


Josep Sindreu: La trampa a la que "suposadament" ens vol fer caure Duran i Lleida és la mateixa que la que estant intentant els socialistes i sectors d'IC-V. Estic d'acord que la via federal hagués pogut ser un dels possibles encaixos. De fet, podríem arribar a interpretar que quan va sortir aprovat l'Estatut del 2006 en Referèndum, el poble de Catalunya estava aprovant una mena d'"estat federal". Però ja vam veure a la nostra pell la resposta que va tenir.per part d'Espanya: retallada (cepillo) a les Corts Espanyoles i sentència del Tribunal Constitucional. Això és el "federalisme" que gasta aquesta gent.

Si ara estem on estem, i suposadament Espanya fa una "oferta" per seguir amb ells serà perquè tenim una posició de força. Una posició de força que el poble català ha otorgat al Parlament i al Govern, i que ha manifestat uns quants cops al carrer. A partir d'aquí, jo li demano al Sr. Duran i Lleida: Si una Espanya federal fos la 3a pregunta de la consulta, i guanyés... on tindríem la nostra força? L'hauríem perdut de tot i tornaríem a estar a les seves mans. Ara ja és massa tard i no podem malgastar el temps del nostre futur una vegada més.

L'altra reflexió és la cançoneta dels lligams sentimentals. Estic d'acord que entre les dues comunitats hi ha moltes relacions familiars, d'amistat, comercials, històriques, etc... però davant de la trampeta del sentimentalisme, jo sempre dic el mateix: part de la meva família ve de la Catalunya Nord. Allí hi tenim parents, hi anem de vacances, hi tenim una caseta, en definitiva, saltem la frontera quatre cops cada dia quan anem en bicicleta, estem com a casa però és un altre estat. I jo dic: i què? Avui en dia, una "frontera" és un límit?

Li diria al Sr. Duran i Lleida que potser sí que els catalans hem estat adormits i ens hem deixat arrossegar per la nostra classe dirigent, però ara les coses han canviat i sabem en qui confiar. Qui es vulgui posar al nostre costat, endavant, ara, qui ens vulgui posar traves serà deixat a banda. Això li passarà a ell, al Sr. Navarro i als Sr. i Sra. d'IC-V si segueixen enredant la troca.


Mariano Ferrer: Al senyor Duran fa molt temps que li coneixem el traç. No sé com, a hores d'ara, encara, pot persuadir segons qui. Em sap greu que un partit com Unió Democràtica hagi anat a parar en mans d'una persona com el senyor Duran i la gent que li fa confiança. Penso en els senyors Carrasco i Formiguera, Coll i Alentorn... Què en dirien, de la deriva del seu partit? L'actual situació política exigeix dels polítics --i els partits-- definicions nítides i el senyor Duran mai no s'ha caracteritzat per oferir-ne. 


Feliu Soler: Absolutament d'acord amb el vostre raonament. Però es que a mes a mes, en Duran es va presentar a les últimes eleccions amb un punt al programa electoral que deia "Catalunya, nou estat d'Europa" o alguna cosa semblant. I ara se'n desdiu. En Duran ja va fer perdre dotze escons a en Mas i els va donar a ERC, que no em sap gaire greu. I a les properes eleccions en perdran molts més.


Albert P.: Esgotats els anys en que Duran podia mantenir Convergència a ratlla, i amb els líders del PPC fent el paperot des de fa setmanes, el paisatge polític més versemblant imminentment és: Definida una data d'una consulta que Duran mai hauria d'haver tolerat, les castes de Catalunya --que s'han servit dels serveis del mateix durant decades a Madrid-- ara apostaran per que el seu aliat d'Alcampell transiti a liderar la coalició anti-independentista (incloent potencialment una coalició Unió-PPC, o fins i tot que n'agafi el timó d'aquesta nau a la deriva del PPC) tot intentant cremar l'ultim cartutx que la casta té. El PSC, si no naufraga per complet, embarrancarà a terres del Baix Llobregat, que ells confonen amb Catalunya sencera (de fet l'unica Catalunya que coneixen, i fora de la qual el bunquer passa a ser un club de la comèdia amb poca gràcia).


Probablement, el PSC perdra encara més vots (1/3) a comarques a costa d'Iniciativa (els hi sortiran gratis) i d' ERC, i als cinturons industrials a costa de Ciutadans. Aquest pujaran un poc més encara si Duran aterrissa al PPC.
La suma PPC&Duran+Ciutadans (+PSC) obtindran un poc més de veus que als darrers comicis, i junt amb PSC quedarien en vora el 40% (actualment 35%, sense Duran). La pregunta és si el sector unionista podrà treballar conjuntament dins aquest guirigall. A favor també tindran la Casta i tota la maquinaria de l'Estat que controlen.


La coalició sobiranista (ERC pot pujar arribant al nivell de Convergencia, que conserva el 85-90% dels vots de CiU) té dos reptes. I una avantatge: la millor imatge publica i professionalitat. I els reptes son: 1) aconseguir utilitzar aquesta avantatge per a atraure els indecisos, i 2) aconseguir que Iniciativa s'acabi decantant cap a posicions independentistes (i aquí es on la CUP hauria de jugar el seu paper).


Aquest 60-40% (o 65-35%) reflexat per les estadístiques, es podria explicar perfectament des d'un punt de vista sociologic. Però aixo ja son figues d'un altre paner.


Marcel Pellejà: Ja fa temps que veiem al senyor Duran més que perdut. La seva és una situació difícil, sí. D'una illa idíl.lica al mig del mar ha passat a convertir-se en una barca a la deriva. Als seus d'allà els ha fallat, i als seus d'aquí ja fa massa que els fa nosa.
Mala peça al teler! El tren ha sortit rabent i ell encara s'entesta a fer de pilot, quan el que li tocaria, en el millor dels casos, i sent generosos i magmànims, seria veure'l de passatger de darrera hora. 


Josep Usó: Si tot el que Duran planteja és una tercera via entre el si i el no, l'única que se m'acut és el "depén". I això, és clar que no vol dir res. Em sembla significatiu que ara, quan tota la informació circula per vies electròniques, ell tanque el seu blog i se'n vaja a escriure a un diari en paper, només. Significatiu perquè, a més, La Vanguardia, com molts altres diaris, estan patint per sobreviure a una crisi en la què els lectors els abandonen sense misericòrdia. 
Daltra banda, ja no ens cal, aquest senyor, explicant-nos què hem de fer, mentre ell segueix vivint a cavall del matxet i a cos de rei. Això, la seua vida regalada,  si que sembla que "depén" del si o del ha partit. D'ací les presses. Si no tenen millors arguments i millors jugadors... no hi ha partit.


(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos-hi.)

director@vilaweb.cat

Men?ame
 

Mail Obert