Poders gens separats

Això d'Espanya comença a ser un vodevil, amb els escàndols enganxant-se els uns rere els altres. El darrer, enorme, és el descobriment que el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, resulta que era, o és, militant del PP. La cosa és francament esperpèntica. És cert que la constitució espanyola permet als jutges i magistrats la militància política. Els magistrats del Constitucional no es consideren membres de la carrera judicial i, per tant, la cosa encara seria discutible. Però, siga com siga, és evident que la constitució no els permet d'enganyar. I el president del Tribunal Constitucional espanyol va enganyar els senadors de diversos partits polítics que el van votar sense saber que en realitat militava en un partit concret.

Tanmateix, no és pas aquest fet el més greu. El fet més greu és que tota l'actuació de Pérez de los Cobos ha respost a la seua militància en el Partit Popular i que, per tant, el Constitucional ha estat matusserament utilitzat en favor d'un partit. Perquè abans de saber-se que ho era podíem pensar, amb benevolència, que tenia una forta coincidència ideològica amb el PP. Però, ara que hem constatat que pagava la quota, fins i tot quan ja era membre del tribunal, el problema pren clarament una altra dimensió. 

En qualsevol estat del món el poder executiu i el poder legislatiu són clarament polítics. Hom no pot demanar-los neutralitat de cap manera. La neutralitat, en canvi, és el gran atribut del poder judicial. El poder judicial, i especialment els òrgans més alts del poder judicial, és la garantia que l'estat tracta igual tots els ciutadans. De manera que quan és visible i indiscutible que això no és així la fallida de la credibilitat és absoluta.

Espanya té doncs ara mateix un poder executiu sense gens de credibilitat, sobretot després de les acusacions de corrupció generalitzada dels seus membres. Té un poder legislatiu inoperant, car la majoria absoluta del PP senzillament impedeix que servesca de res. I un poder judicial desprestigiat en general, tacat ara per la mentida del president de l'òrgan superior i desqualificat com a òrgan creïble pel que fa a la separació de poders, que hauria de regir la democràcia. Poca broma...

L'opinió dels subscriptors 

Els subscriptors de +VilaWeb reben cada dia un correu on els expliquem en què treballem i quin serà el tema de l'editorial de l'endemà, D'aquesta manera podem sumar els seus comentaris més interessants a aquest article. Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació.

Rafael López: Sobre la militància en el PP del president del TC, m'ha estranyat que ningú no hagi comparat el fet amb la destitució del fiscal general de Catalunya quan va insinuar que 'la consulta' era legítima. Va ser destituït fulminantment i ahir van nomenar el seu substitut. Al TC no fan pas això mateix.

Jaume Compte: Em pregunto si totes les sentències i deliberacions ens les que ha participat aquest senyor no haurien de quedar immediatament anul·lades per defecte de forma. Quina imparcialitat podem esperar d'ell en les deliberacions dels recursos que afecten a Catalunya si precisament militar en un partit és per definició no ser imparcial?

Joan Guasch: Hi hagué un període, fins als anys vuitantes, en què aquest TC, tal com ens havien ensenyat a la Facultat de Dret els professors Solé-Tura i Joan Subirats, responia a l'esquema i model de lea corts constitucionals modernes de Washington i de Karlsruhe, que rau en promoure-hi juristes de prestigi realment independents sens perjudici d' una certa adscripció ideològica no-partidista. Tanmateix, la caricatura esperpèntica a la qual assistim actualment (i de quins efectes ja en tenim proves fefaents al nostre país des de fa tres anys) és una altra missa de rèquiem per la divisió de poders i va en el camí de consolidar l'assentament d'un estat autoritari sense contrapesos efectius a tall de control democràtic.

Joan J. Guasch: En un país de tradició democràtica em sorprendria tot això que passa amb els polítics i la societat, però tractant-se d'Espanya (i Catalunya espanyolitza bastant en aquests aspectes) trobo que és només la representació de l'essència d'un país pre-democràtic. L'estructura social espanyola continua essent caciquil i sempre a punt per a un "pronunciamiento". Els dos grans partits han acaparat sense escrúpols el poder aparent mentre que una massa considerable d'alts funcionaris de l'estat, i altres organismes, fan el que han fet sense cap mena d'escrúpol els últims tres-cents anys com a mínim: ostentar el poder sobre la tribu capcota d'una forma gairebé hereditària. Per tant, que un magistrat del TC hagi estat militant d'un dels partits hegemònics, no és que sigui "natural", és que "només faltaria!". Algun dia, els periodistes hauríeu de confegir un mapa d'aquest entramat de poder, qui és fill de qui, o nebot, o sogre... quines famílies copen determinades parcel·les de poder, etc. Més que res com a mapa per aventurers, per saber quin terreny trepitgem.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Espanya té ara un poder executiu acusat de corrupció, un poder legislatiu inoperant i un poder judicial sota sospita de partidisme. Poca broma...