Contra Franco, encara

Avui fa setanta-cinc anys del final de la república. Franco, tal dia com avui, signava aquell trist comunicat que certificava que les seues tropes controlaven el territori i que la guerra s'havia acabat... amb la nostra derrota.

En aquell mateix instant començaven quaranta llarguíssims anys de repressió i dictadura. Molta gent la vam sofrir en el nostre dia a dia, però alguns van pagar el preu més car imaginable. El president Companys, el rector Peset, el batlle Darder i tants i tants més: del demòcrata-cristià Carrasco i Formiguera, assassinat quan Franco encara no controlava el país sencer, a l'anarquista Puig Antich, assassinat quan Franco ja era a punt de morir. Per respecte a la democràcia, restem obligats a tenir un record permanent per ells i per tots els milers i milers de víctimes de represàlies, gent anònima o coneguda que va aguantar la dignitat de la nostra societat.

Però setanta-cinc anys després d'aquell dia infame, dissortadament, no podem dir ni que s'haja fet justícia ni que s'haja reparat el mal que el colp d'estat il·legal de Franco ens va infligir. Els morts, però solament els nostres, continuen a les vores de les carreteres sense identificar. I sense reparar. El govern espanyol no accepta la revisió de les causes contra les víctimes demòcrates ni passats gairebé quaranta anys de la mort del dictador. I la societat sencera conserva tics autoritaris impropis d'una democràcia, que no hem sabut extirpar per culpa d'aquesta transició poruga i acomodatícia.

No parle únicament de vides humanes. Els drets civils, els drets de les dones, els drets nacionals, els drets sindicals també van ser víctimes d'aquella maltempsada i encara en reben les conseqüències. De fet, tota la societat va tenir una sotragada de la qual és difícil d'assegurar que ens hàgem recuperat. La república havia definit una aspiració a l'excel·lència en molts camps --l'escola, per exemple-- que el franquisme va colgar sota tones de misèria intel·lectual. I avui hi ha massa institucions, maneres de fer, personatges i actituds nascuts en el niu franquista que encara perviuen, per a vergonya nostra, i pretenen marcar els límits entre allò que som i allò que ens deixen ser. 

La petjada del franquisme és més pregona que no hem volgut reconèixer durant dècades i ens afecta més que no podem imaginar. És trist haver-ho de reconèixer a hores d'ara. Però enganyar-nos, continuar enganyant-nos, és encara molt pitjor.

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Josep Usó: Malauradament, amb la victòria de Franco el 1939 (ajudat per Hitler i per la Standard Oil d'en Rockefeller, no ho oblidem) espanya va tornar, de fet, a l'Edat Mitjana. Van tornar els temps del "Novedad, no-verdad", afirmació feta al batxillerat pel pater del moment. I van tornar les monedes amb el "Caudillo por la gràcia de Dios", i es va acabar l'avanç de la ciència, tallat de soca-arrel i només molt després substituit pel CSIC (farcit d'endollats de l'OPUS des dels seus inicis). I la fam, no ho oblidem. Una fam llarga i inacabable. Les cartilles de racionament duraren fins el 1956 (17 anys, de postguerra amb fam). I de por. De fet, aquesta por encara dura. Més de cent-mil morts enterrats per cunetes, bancals i fosses comunes que no es poden obrir "perquè no i prou". Per exemple, a la del cementiri de València, hi ha més de vint-i-cinc mil soterrats. Que està molt prompte dit. Cinc vegades més que a la massacre de Katyn. 

I els vencedors, els que han manat des de sempre, les dues-centes famílies, o setanta, o les que siguen, poques però poderoses, segueixen igual que sempre. per això cada vegada que qualsevol pretén canviar qualsevol cosa, el que siga, per mínim que siga el canvi, si és real, de seguida és perseguit, criminalitzat i, si es pot, eliminat. 

I els valors segueixen sent els de l'Edat Mitjana. Els mateixos: Rebuig total al coneixement. especialment de ciències i llengües estrangeres. Fatalisme que convida a no fer res perquè pot ser s'ofenga Déu Nostre Senyor (això si; explotant als treballadors el més possible). I una idea ridícula de la pròpia Patria com un lloc meravellós que tothom enveja. De manera que, cada vegada que les coses vagen malament (gairebé sempre), la culpa siga d'algú de fora. Si no hi ha ningú, dels catalans, valencians, gibraltarenys o de la "pertinaz sequia". Que tots sabem que es remeia traient la Verge en processó. O no li acaben de donar mèrits i honors, a més d'acusar-la d'abaixar la taxa d'atur?

Jordi Camprubí:  Els que vam nàixer als anys 40, sabem perfectament que l'actual Rei d'Espanya és l'hereu del franquisme, en Franco el va posar com a successor seu 'por la gràcia de Dios'.

Octavi Monsonís: Quan l'Arias Navarro va dir allò de "Españoles, Franco ha muerto", es tancaven quaranta anys de dictadura. Des d'aquella anhelada mort han passat quaranta anys més en què s'ha manifestat en molts aspectes que  el franquisme és viu encara. Observem dèficits democràtics, tendències a l'autoritarisme, retallades de drets, mala assimilació del fet diferencial (lingüístic i cultural). I encara pitjor, en aquests quaranta anys no s'ha passat pàgina encara de l'època dictatorial: els crims franquistes han quedat impunes, les víctimes no han estat rehabilitades, les fosses comunes amaguen encara milers i milers de desapareguts, l'esperit de victòria continua.
Això és així perquè el pacte per la democràcia va comportar el silenci sobre el franquisme. La qual cosa venia a dir que cap servidor del règim franquista seria portat davant la justícia per més crims que haguera comés. Així vam comprovar que ningú va ser apartat de les seues funcions, i el ningú és absolutament general (polítics, jutges, policies, militars, alt i baix funcionariat, mestres, i un etcètera tan llarg com es vulga), això equival a dir que tot l'aparell franquista va passar en bloc a la democràcia i, com és lògic, han imprés un caràcter i una pràctica profundament conservadors en el funcionament quotidià de les institucions de l'estat.

Franco va ser l'únic dictador aliat de Hitler i de Mussolini que es va perpetuar en el poder fins a la mort natural. Amb el consentiment i el suport de les potències estrangeres, tan americanes com europees. Aquesta va ser una de les claus que van caracteritzar la transició. Les altres tres van ser: l'aparell franquista, que va decidir no oposar-se a la transició (o fins i tot col·laborar-hi activament) amb la promesa que no se'ls tocaria ni un pèl, que continuarien exercint els seus càrrecs i que mai serien jutjats; els partits polítics d'esquerra, que amb la seua legalització van esgotar tota la seua oposició i mobilització contra l'aparell franquista; i finalment l'empresariat, que necessitava que l'estat tinguera una certa homologació amb els estats democràtics europeus per tal de donar seguretat i estabilitat a l'aparell econòmic i al comerç amb Europa, el seu mercat més acostat.

Diuen que el dictador va dir "lo dejo todo atado i bien atado". Hora és ja de trencar les lligasses, i ben burros serán els catalans si, arribats fins ací, que són a punt de trencar-les, es fan arrere i renuncien a la independència. Perquè només amb la independència seran capaços de trencar amb el llast franquista.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hi ha massa institucions, maneres de fer, personatges i actituds nascuts en el niu franquista que avui encara perviuen.