Ahir va començar una nova era política

Ahir es va solemnitzar al parlament l’inici d’una nova era política al Principat. D'una banda, per allò que es va votar i, d'una altra, perquè les circumstàncies de la votació insinuen i prefiguren el bloc de partits que impulsarà la vida política d'aquests mesos vinents, fins a la independència. I he de dir que la realitat supera allò que jo mateix esperava.

Tradicionalment, des de la resistència antifranquista, Catalunya ha dibuixat un sistema de partits polítics atípic. Un sistema que marginava sistemàticament el Partit Popular –perquè era l’hereu del règim franquista i el màxim exponent del nacionalisme espanyol– i que, en canvi, era capaç d'establir geometries diverses entre els altres grups. 

Entre CiU, PSC, ERC i PSUC-ICV EUiA, les relacions podien ser més o menys cordials i més o menys tenses, segons l’hora, però sempre des del respecte de considerar-se ‘partits de tradició democràtica’, d'acord amb aquell eufemisme anti-PP que tant popularitzà Josep-Lluís Carod-Rovira. Des del respecte i des de la convicció compartida que hi ha dies, pocs però greus, en què cal anar tot junts.

I ahir, aprovant-se el document més important de la història del parlament, per sorpresa també es va obrir la porta a reconstruir un espai central sobiranista encara més gran que no semblava haver-se obert. Ho dic per la rebel·lió de cinc diputats del PSC, que ha originat un terratrèmol polític de conseqüències incalculables.

Ahir va passar que Pere Navarro va abandonar la centralitat i va caure als braços del PP, d’aquell mateix PP que ningú com el partit dels socialistes no havia provat d'anatemitzar durant tants anys. I quan t’has passat campanya rere campanya amenaçant la població que si no et voten vindrà el PP, després es fa incomprensible que sigues tu que te n'hi vages. Especialment, si adoptes el seu discurs i t’allunyes del propi. Si en comptes de defensar el PSC com a partit nacional el vols deixar convertit en una anecdòtica filial provinciana.

Contra això, els rebels del PSC han tingut un camí fàcil. Perquè ara només han d’enarborar la bandera de la centralitat i la concòrdia cívica per a fer-se un lloc en l’arc parlamentari. Potser no ho faran amb les sigles del PSC, però des d’ahir ja sabem que apareixerà alguna cosa en aquell espai, que serà l’hereva del PSC que tots hem conegut, per més que les sigles se les quede això que ja solament és un satèl·lit del PP. 

I –supose que ells no ho saben encara– això inevitablement els portarà a l’independentisme. Com ha portat ja la resta de partits cap a l’independentisme, més o menys explícit i més o menys efusiu, però independentisme al cap i a la fi. Només és qüestió de temps.

Podem esperar, doncs, que aquests mesos vinents, que són els mesos decisius, en l’espai central de la política catalana es consolidarà una gran coalició dels partits democràtics amb un programa gens ambigu de construcció de la nova república catalana i amb una capacitat de mobilització ciutadana i política sense parangó. I això és una garantia gairebé infalible de victòria. Perquè els països, ens ho ensenya la història, es fan independents quan ho reclama la centralitat del país, unida, plural, diversa i decidida. I és això que passa ja ací.

Feu-vos la idea que ahir l’Assemblea de Catalunya va tornar, i que va tornar per a fer la feina que no va saber rematar durant la transició...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Podem esperar, doncs, que aquests mesos vinents, que són els mesos decisius, en l’espai central de la política catalana es consolidarà una gran coalició dels partits democràtics amb un programa gens ambigu de construcció de la nova república catalana