La confiança

Ahir vaig detectar una recepció estranya en molta gent quan els demanava sobre les conseqüències de l'acord de dimecres entre Mas i Junqueras. Era molt visible, en general, l'alleujament, però no hi havia ni eufòria ni gaire alegria. Més aviat diria que hi pesava encara la precaució. Ho trobe lògic i normal i estic segur que ells també. Tant Mas com Junqueras van començar sengles discursos demanant perdó per les setmanes que ens han fet passar, de manera que són molt conscients que ens havien portat al límit.

Ara cal treballar rigorosament per a bastir confiança. I certament el mètode és l'adient: s'han imposat de fer deures i negociar un munt de coses i jo no sé cap manera millor de generar confiança. Quan hagen aprovat dues lleis seran més a prop i es coneixeran millor. Quan n'hagen aprovades vint encara més. I quan n'hagen aprovades dues-centes segurament es podran proposar qualsevol cosa. Calia tallar de soca-rel l'ambient viciat i estèril que s'havia instaurat. I, tot i que la precaució no l'abandonarem, també és ben evident que el pas que es féu ahir va ser determinant. Més ben dit, ho serà en la mesura que els fets --no les opinions i les filtracions, sinó els fets-- es vagen imposant. 

Però que no passen per alt que no únicament hauran de bastir la confiança entre ells. Ara també s'hauran de guanyar la nostra, per a esborrar aquesta precaució tan detectable ahir. S'hauran de guanyar la nostra confiança que ells dos, els seus equips i els seus partits poden caminar junts i animar-nos a seguir el camí traçat. És clar que durant vuit mesos haurien de tenir temps de sobres per a fer-ho…

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Teresa Soler

Visc des de fa un bon grapat d'anys a Itàlia i no he pogut amagar un cert somriure aquests dies. A Catalunya no sabeu el que és negociar de debò. Ni el que és posar les coses dramàtiques en política. Un parell d'anys de màster dels polítics nostres per Roma i aprendrien ben ràpid com es pot posar en risc tot sense ni tan sols obrir la boca. Aquí les negociacions, quan el que es negocia s'ho val, sí que són a sang i fetge, no aquesta cosa tan civilitzada a la qual hem assistit espantats tots plegats.

I pel que fa als rebentadors professionals a Catalunya van per twitter però penseu que a Itàlia cadascú d'ells té el seu propi diari i dispara de bon matí amb el perdigó més gros que té a mà. Re, home, re: que sóu uns patidors de mena

Jordi Pedemonte

En aquests moments la confiança en els nostres polítics no la puc tenir, i com a forma de protesta proposo no votar cap dels dos partits de la "brega" a les municipals.

Si hi torno a confiar mai serà després de veure totes les coses que insinuen que faran però que no especifiquen, després de pactar el que sempre esta molt avançat però mai pacten. Necessito saber quin és el pla a seguir per saber si el faig meu i per saber quan el trenquen. Està clar que hi ha coses que no poden dir, però ara això és igual, ho hem de saber perquè no hi ha confiança en que tinguin cap pla.

Ho sento però crec que simplement volen refredar el proces, perdre les eleccions i continuar com sempre. Mes fàcil i mes conegut. CiU mai ha estat independentista i ERC vol continuant sent-ho. I ara l'ANC els hi fa el joc, no se què pensar.

Que posin les cartes sobre la taula.

Pep Agulló

El nostre estat d’ànim té encara la inèrcia d’una situació que ens ha abocat arran de l’abisme. Ara, si a les intencions s’hi afegeixen els fets del full de ruta, irem bé. La ciutadania també ha de fer un esforç en deixar enrere, com en el 9-N, el que hagués pogut ser i no ha estat possible. Hi ha acord que és molt. Ens hem de centrar en fer pedagogia de que lluitar per a la independència és lluitar per les millores socials del país, que són la mateixa cosa perquè aquest és l’argument que té la dreta espanyola i l’esquerra espanyola contra el procés per instrumentalitzar aquestes bosses de ciutadans que se senten espanyols o indecisos que són imprescindibles per decantar la víctòria. Tota la determinació en aconseguir majoria social sobiranista i construir estructures d’Estat.

Lluís Cortes

Jo de confiança en vaig bastant just ja. Ja fa temps que sóc molt crític a l'hora de creure'ns les bones intencions de tal i pasqual. Fa massa temps que fem allò tan català de ser autocomplaents, de fer veure que tot va bé, del tu ja m'entens. Vaig llegir un magnific article de l'Antonio Baños on parlava de perquè a Barcino se la coneixia com la ciutat coronada, per que a falta de cap poder polític real,tenia unes magnifiques muralles amb 74 torres, quan no hi havia cap perill d'invasió estant dins l'Imperi Romà. Aparentava poder, però n'era buida. I tinc aquesta sensació, que fa temps que ens volem/volen fer creure el que no és, que ens autoenganyem/en. Que teniem una pregunta definitiva, quan teniem un nyap (sisi, sino, no) que no agradava a ningú. Que d'una votació amateur, la disfressem i en diem consulta, i la maquillem per creure que és un referèndum, quan no va donar cap mandat democràtic. Que d'un no-acord com el d'aquesta setmana, surten ahir a fer veure que hi ha un acord, quan bàsicament han donat una puntada de peu a la llauna cap al futur i no s'ha concretat res. Estem on érem fa dos anys. Tots volem que el procés d'Independència sigui exitós i quan abans millor, però trobo que desde Vilaweb, amb bona volunat i per no posar pals a les rodes, ha mancat molta crítica al discurs oficialista i en especial al tacticisme del MHP envers a la resta de partits sobiranistes. Cal ser sincers amb nosaltres mateixos, aparcar el wishful thinking, i basar-se en allò fefaent. I endavant!

Josep Usó

Sí que és cert que abans d'ahir, quan es va conèixer l'acord, les reaccions van ser tèbies. excepte a l'àmbit espanyolista, que van tornar a ser furibundes.El que cal ara, i estic d'acord amb l'editorial, és donar marge de confiança. I seguir de prop el treball del Govern. Dia a dia, tenen dos cents cinquanta quatre dies per anar bastint aquestes estructures d'estat que encara manquen. N'estic segur que no ens decebran i que faran bé la seva feina. Tampc tenen més remei.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ara cal treballar molt per recuperar la confiança entre CiU i ERC, però també la nostra --que ha quedat tocada.