El fet

Quan el canceller alemany Helmut Kohl va decidir d'aprofitar el moment històric que tenia davant per a aconseguir la reunificació alemanya es va trobar que el seu principal enemic no era la Unió Soviètica, com s'hauria pogut esperar, sinó França. Mitterrand bufava i protestava amb una energia que ens desconcertava a tots. Una vegada ho va fer davant un grup nombrós de periodistes, esbalaïts d'allò que vèiem. No en recorde la frase exacta, però Hitler i Kohl eren en la mateixa sentència. I no era pas una comparació exactament positiva.

Kohl, que es vantava de no llegir els diaris del matí fins que no era al llit, a la nit, tenia en aquell temps un cap de premsa llegendari. Lamente no recordar-ne el nom. Era un home que havia fet de polític molts anys i que, més que pensar com un periodista, pensava sempre en termes d'estadista. Quan li vam comentar l'escena de Mitterrand, vaig rebre'n una lliçó política. Ens va dir: 'Senyors –per algun motiu sempre ens tractava de senyors–, heu d'entendre que un polític té necessitat de parlar. No li ho tingueu en compte i mireu els fets, que és això que importa.'

Efectivament. Mitterrand va cridar molt, però molt. Va amenaçar molt. Va arribar a insinuar el renaixement de l'entesa franco-russa, contra Alemanya. Però França va acceptar la reunificació alemanya com un fet: 'Mireu els fets, que és això que importa.' I ho dic a propòsit de la sentència del Constitucional espanyol i els estira-i-arronsa d'ahir. Per primera vegada, el parlament català ha fet cas omís d'una sentència del més alt tribunal espanyol. La declaració de sobirania continua penjada a la web del parlament. I ningú no ha iniciat cap tràmit per a complir la sentència.

Ja ho sé que les coses van tan de pressa que sembla que res no tinga importància i ni tan sols ens emociona que el parlament català desobeesca públicament les lleis espanyoles. Però els fets en tenen, d'importància, quan parlem de les grans ocasions, i aquesta n'és una. 

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Josep Castelltort: Es que la independència mental ha anat fent camí i ja hi ha problemes que s'aborden des de l'ignorar les lleis espanyoles. Crec que la sentència del TC serà una altra que s'afegirà a les normes que ens fan nosa i que ens resulta més pràctic ignorar:
- La llei Wert.
- La llei que transfereix la gestió de serveis de municipis relativament petits a les diputacions.
- La llei de la unitat de mercat.
Quan hom pregunta per l'aplicació d'aquestes lleis no se'n treu l'aigua clara.
I es que es percep l'estat espanyol com a poc sòlid i la desobediència va fent camí. Per comoditat.
Cada vegada se'ns va fent més costa amunt la possibilitat de tornar enrera. És la força dels fets.

Pep Agulló: Quan el parlament defineix la sobirania d’un poble i posa data i pregunta d’un referèndum, estem generant una dinàmica d'iniciatives democràtiques que són observades en el marc internacional. Són actius pel reconeixement de la declaració d’independència i per tant cal que s’actui amb fermesa i confiança desafiant. Que no es faci de forma quasi demanant perdó com s’ha fet fins ara al parlament autonomista. El parlament comença asumir accions també sobiranes, significatives, encara que haurà de ser molt més valent. La iniciativa desferma la desesperación del govern de Madrid que l’impeleix a accentuar cada cop més la repressió. És el que ens interesa.

Josep Jallé: Certament n’estem satisfets d’aquesta composició actual del Parlament i el que el director destaca és de suma importància: no despenjar res del que s’ha aprovat i, concretament, aquesta declaració de Sobirania de fa més d’un any. No recordo d’altres èpoques en que les discrepàncies partidistes quedessin al marge de les coses coherents. Ni de tenir cap objectiu tant clar com el camí cap a l’estat propi agafat per una majoria representativa des de fa un parell d’anys. Potser ens sobta aquesta coherència que, altrament, hauria de ser la normalitat si els representants electes escoltessin el que el poble, en situacions alternatives, defineix com a voluntat pròpia. És l’hora de les veritats, sense marxes enrere, per moltes paperasses i elements d’intimidació que ens brandin. És l’hora de que un poble, en dir prou, camine, decididament, cap a la seva esperança d’un futur propi, per tant, millor que amb les actuals companyies.

Josep Usó: En efecte. Els fets són els que són. I el Parlament Català no ha fet cas de la sentència del TC de la mateixa manera que ara fa un any i dos mesos va declarar el Poble de Catalunya com a sobirà. I això són fets.
Jo, des que ens van tallar TV3 al País Valencià, vaig deixar de veure telenotícies. Des que vaig tindre accés a internet vaig deixar de comprar diaris de paper. Això també són fets. I hi ha una cosa que em crida l'atenció, des d'aleshores. Quan parle amb amics, companys de feina o coneguts, no estic menys informat que ells. 
Aquests dies, per curiositat, he mirat les notícies per la televisió. I m'han semblat molt alarmats; però efímers. Tal com avui s'acaba el món per qualsevol fotesa, demà ningú se'n recorda. Pense que els espanyols, i els seus mitjans de comunicació, són molt de les paraules i no dels fets.
M'agrada que els catalans, i el seu Parlament i institucions, vagen per feina sense tindre en compte el soroll. Igual que un jugador de futbol que juga a camp contrari. Si s'atabala pels crits del públic, no jugarà bé. Enhorabona per l'equip. No es pot demanar al públic de Madrid que perga el partit i, a mes, estiga content.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per primera vegada el parlament català ha fet cas omís d’una sentència del més alt tribunal espanyol.