Tot llegint Putin

El discurs d'ahir de Vladímir Putin en ocasió de l'annexió de Crimea no va ser el típic discurs del president rus ni el que esperàvem. Va ser un discurs treballat, en què desplegà una notable quantitat d'arguments sabent molt bé on ferir, on fer mal. Evidentment, també va ser un discurs cínic, però no crec que això sorprengués ningú. Putin va sancionar internacionalment la conquesta de Crimea. Tots sabem que això ha estat una annexió armada, però el discurs era pensat per a posar en relleu les inconsistències de la comunitat internacional i molt especialment d'occident. I val a dir que no se'n va deixar cap ni una. 

Va recordar que la 'cessió' de Crimea a Ucraïna el 1954 havia estat contrària a l'ordenament jurídic de l'època, cosa que ningú no pot discutir. Va recordar que el 2000 Rússia havia reconegut que Crimea formava part d'Ucraïna i que ho va fer ell mateix, negociant amb el president Kutxma. Va apel·lar a allò que anomenà agressió i retrocés de l'autonomia crimeana. I, a partir d'això, va dir que existia el dret d'autodeterminació i que els crimeans l'havien exercit amb el 82% dels vots a favor d'unir-se a Rússia. I insistí encara més que era el mateix procés que havia fet Ucraïna el 1991. 

I, com era d'esperar, va recordar el cas de Kossove i va brandar la famosa sentència de la Cort Internacional, segons la qual no hi ha res que puga impedir legalment un procés d'independència. Tot demanant-se en veu alta per què uns països podien fer un referèndum i uns altres semblava que no. I qui decidia qui podia exercir la democràcia i qui no.

Insistesc que el discurs és cínic. Però, vist que el fet català ja és a l'escena internacional, hi ha una pregunta a fer-se: què significa llegit des de Barcelona?

De moment, el govern espanyol i la Unió Europea insisteixen a dir que ningú no reconeixerà mai l'adhesió de Crimea a Rússia. Però al mateix temps tothom sap que Crimea no tornarà mai més a formar part d'Ucraïna. De manera que aviat la Unió Europea, Rússia i els Estats Units hauran de començar a pensar què fan per a salvar-se la cara mútuament. I reconèixer l'exercici del dret d'autodeterminació, ara mateix, és el camí més fàcil.

Especialment perquè, altrament, dues peces clau del discurs de Putin d'ahir eixirien disparades com un bumerang en l'escena internacional. Primer, el qüestionament sense límits de l'status quo (va ser legal l'annexió del 1954?); i segon, la presentació de la sanció democràtica com a únic element indiscutible de resolució del procés. Aquest referèndum no és vàlid, però tothom sap també que en un referèndum plenament lliure haurien guanyat de segur els partidaris de Rússia.

I el ben cert és que amb aquestes dues premisses, afegides al precedent de Kossove, la posició occidental és de molt mal defensar políticament –tant, que l'únic argument contrari creïble acaba essent la presència de forces militars–. I això fa evident l'enorme miopia diplomàtica. Espanya, encegada, només veu el rebuig del referèndum crimeà com un rebuig avançat del referèndum català. Però en realitat, per a Espanya, la situació és bastant més complicada. 

Perquè a la Unió Europea –no Espanya, sinó la Unió Europea– li costarà molt, a partir d'avui, d'explicar que s'impedeix un referèndum a Catalunya sense que això alimente la posició de Putin en l'escena internacional. El president rus, al capdavall, diu: 'Vosaltres sou uns cínics: tan sols accepteu els referèndums d'autodeterminació que us convenen i quan us convenen i passeu per damunt dels drets dels pobles.' Aturar un referèndum com el català, que ja té data, seria, doncs, un reforç internacional de la tesi russa. I no cal ni dir que qualsevol intent d'aturar-lo a la força seria denunciat per Rússia davant la comunitat internacional com un cas clar i escandalós de doble mesura, per comparació amb els fets de Crimea.

No dic pas que això ens convinga. No crec que ens convinga Rússia d'aliat. Però alhora em sembla que el discurs de Putin canvia el joc d'equilibris també sobre Catalunya. Perquè des d'avui la Unió Europea ja no pot veure el referèndum com un afer d'ordre intern, sinó com una peça de l'equilibri global. I això, amics meus, ja és jugar en una altra lliga, on les regles són ben diferents i on Espanya té molt menys marge de maniobra.

 

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Pau Ras:  m'agrada el teu analisi i plantejament des d'una perspectiva catalana de les repercusions de la crisi de Crimea que hi ha en l'esfera internacional i particularment per a Catalunya.  I m'agrada que sigui una visió optimista. Però també em temo que Putin, que és un dictador cínic i resultista, un cop aconseguit el seu objectiu amb crimea ja no perdi el temps a discutir si la UE accepta o no la consulta a Catalunya. Ho pot utilitzar puntualment per a deixar en evidencia Occident, pero no pensa pas mullar-se gens ni mica per Cataluna...

Hi ha el risc, com ja va passar fa 300 anys, de que ara la conjuntura tampoc sigui propicia per a Catalunya, i així la UE de tecnocrates i burocrates, no facin res per recolzar una consulta democratica a Catalunya. Simplement no els interessa una Catalunya independent, i potser en un darrer intent faran veure que amb un gest de distensió i falsa intermediació recolzin una major "autonomia" per a Catalunya. I aixi el tema es pot eternitzar.. un factor més que busca Espanya i la UE, el cansament dels catalans. Aixi, veig que tot dependrà de la nostra capacitat de resistencia.

Josep Blesa: L’editorial es demana, què significa llegint-lo des de Barcelona? Fins i tot podem ser incisius i demanar-nos què significa vist des de Tarragona? I més punyents encara, si s’autodemanem, què significa vist des de Valèncià o Alacant? Un diari és una nació que conversa amb si mateixa, repetim com a un mantra fundacional en VW. Recordem el Gorbatxov de la Perestroika i Glasnost anant a estiuejar a les platges de Crimea, com els reis i governants espanyols vénen a Benicàssim, Palma o l’Estartit. La setmana passada vam poder visionar un programa en TV3 on s’explicaven les deportacions després de la Guerra 1939-45 cap a zones d’altres repúbliques soviètiques dels tàrtars que hi havien viscut des de segles allà pel col·laboracionisme amb el règim nazi. Sent-hi repoblada per població russòfona el buit dexat. També Andalusia està plena de cognoms catalans després de la crema de Xàtiva (1707), com, igualment, aquesta nació catalana és plena de cognoms espanyols.

A la fi, l’Ancien Règim, continua pervivint entre nosaltres avui i arreu. Ja no són nobles, senyors i reis qui disposen de les vides dels ciutadans sinó els seus substituts que bé pot ser un empresari corrupte, un lletrat, un registrador de la propietat, un espadó o un antic cap dels serveis d’intel·ligència com un Richelieu o un Mazzarino qualssevol. Partint de la premissa que qualsevol “cessió” territorial és contrària a l’ordenament jurídic de qualsevol temps sense la consulta als seus “inhabitants” (m’agrada la preposició del mot anglès que rebla amb in l’interioritat poblacional). Entre d’altres raons perquè les societats necessitem desenvolupar-nos en un ecosistema per a preservar la preuada diversitat i llur inter-independència que és allò que manté viu el funcionament del planeta terra. Allà on hi ha catedrals la simbiosi entre població i territori és efectiva. Allà on no n’hi ha, la base hereditària és substenta amb la tradició generacional de la població de la nació cultural i política. Els tàrtars deportats tornen cap als 1990’ a la seua terra, però ja no estan sols. Hi ha, a més els russos ucraïnesos. Els ucraïnesos retornats –en minoria- s’encripten en guetos per a preservar la seua tradició ancestral sense interactuar amb els nous ucraïnesos russòfons que estan amerats de supremacisme. Des de la impermeabilitat social entre comunitats nacionals és impossible crear un nou ecosistema.  El conflicte en casos així està servit per al cinisme. Però són aquests casos fronterers on podem traure l’entrellat per a repensar-nos globalment. El sistema ha de pivotar sempre des de la democràcia radical de la gent que hi viu. Per a poder superar, amb els drets humans a la mà, les recialles que sobreviuen del règim feudal encara en els nostres dies. Amb uns ucraïnesos que s’expressen sols en l’idioma a l’escola, i ni tan sols a casa hi ha transmissió oral amb els fills, la russificació total és una sentència diferida en el temps. Podran crear un nova nació russòfila però no mai filoucraïnesa, com a molt folcloritzada. Vist des d’Alcanar la postura cínica d’en Putin és una oportunitat que se’ns presenta reforça la nostra tesi avui. Vist des de Vinaròs estant, també ens reforça també, perquè el que caldria fóra repetir el referèndum en un futur, però aquella vegada sense les tropes “tzaristes o soviètiques”, tant s’hi val, controlant la consulta. Un posicionament que l’ONU, hi hauria de prendre’n com a propi i no sols la Casa Blanca. Si, a més d’una independència, estem conformant un sistema nou de democràcia d’aplicació universal basada en l’individu i l’ecosistema on l‘hi ha tocat de viure.     

Francesc Xavier Arenas: Escac i mat

Ferran Tubau: Ningú s'atreveix a fer la Pregunta. Potser no ens agrada la Russia actual, i potser hi ha interessos geoestratègics. Però es dona per suposat que el bàndol OTAN és democràtic i és el que defensa els nostres interessos. La pregunta dels demòcrates de la Unió Europea no s'ha produït. Perquè o no ho són tant, o potser no interessa. O pitjor, la resposta els és inadmissible. 

Ucraïna hagués permés aquest referèndum sense els soldats russos?La resposta no agrada perquè és NO.
I això és el que ens diferencia de Crimea. Nosaltres no representem cap problema d'equilibri global.Només ens val el poder de la voluntat.

Sergi Peris: he llegit el teu editorial i només voldria remarcar que no veig gens clar l'argument de la "no validesa" del referendum a Crimea amb l'argument de que hi havia tropes russes. Al cap i a la fi no he vist que ningú hagi acusat a les tropes russes de coaccionar a cap ciutadà sobre el sentit del seu vot i no hi ha cap acusació de joc brut a les urnes pròpiament dites (corregeix-me si no estic ben informat). 

Així, quina és la diferència entre un referendum fet sota la "protecció" de l'exèrcit rús i un referendum fet sota la "protecció" de l'OTAN?. Perque cal tenir present que si no hi hagués hagut la pressència militar russa els habitants de Crimea no haurien pogut decidir res a les urnes. És això millor i/o més legítim?.

Allò important és que la majoria de la població de Crimea vol formar part de Rússia i així ho ha deixat clar votant.

Tot això no treu que estic d'acord amb tú en que no ens convé embolicar-nos argumentalment amb els assumptes russos. Sobretot perque com bé dius Putin és un cínic i podem sortir escaldats.

Pep Agulló: Cinisme en política és la justificació de la praxis d’aquesta democracia “líquida” que respon als interesos geoestratègics dels Estats i als econòmics del poder financer mundial. En nom de la democracia i de la pau es van tirar dues bombes atòmiques sobre ciutadans japonesos; en nom de la pau es van matar centenars de milers d’iraquians perquè  –deien– Sadam tenia armes de destrucció massiva… Ara resultarà que Putin posa els tancs per garantir que els ciutadans de Crimea puguin exercir el dret a l’autodeterminació. I encara que no es digui la UE ho haurà d’acceptar.  Veurem què passa amb Ucraïna, però que el mateix any de la data del referéndum català hi hagi moviment de fronteres en funció d’un altre referéndum és interesant  perquè definitivament s’ha internacionalitzat el tema que ara està a primera fila dels problemes europeus: Crimea, Escòcia i Catalunya, de moment.

Com a conseqüència, aquest episodi, ens dóna la vertadera talla de les amenaces d’Espanya, cada cop més insignificants en aquesta dimensió internacional. Malgrat tot hem de restar alerta i ser agosarats en el tauler d’escacs.

Lluís de Yzaguirre: No deixa de ser significatiu que Hitler i Putin hagin simulat un referèndum per homologar la seva annexió i en canvi Espanya segueixi tenint com a únic argument per a l'annexió el 'derecho de conquista'. Ja és galdós que Hitler i Putin siguin més "demòcrates" que els espanyols...

Josep Usó: El cas d'Espanya cada vegada em sembla més de manual d'alumne que no entén res de res. En vista del que diuen, almenys públicament en els seus mitjans de comunicació, continuen entestats a mantenir la 'seua' com a única raó. I obliden un fet que em sembla evident. Sempre és millor de resoldre un conflicte abans no es faça vell i es complique. Per exemple, fa cent cinquanta anys era més fàcil de negociar una mena o una altra 'd'autonomia' per a Cuba o Filipines que no anar a una guerra inacabable. Però van triar malament.

Anys després, feren una cosa semblant, ja sense pràcticament capacitat militar, al Sàhara. I ara prefereixen tractar de fer anar enrere la història abans d'acceptar, per exemple, el pacte fiscal amb Catalunya. 

I van triar un conflicte del qual ja es veu que ignoraven les conseqüències. 

Una vegada proposat el referèndum i desmentides les seues cabòries segons les quals tot era un suflé, ara es veuen sense cap més arma que una constitució arnada i en què ni tan sols ells creuen.

Però, és clar: el temps va passant. 

I ara, amb el referèndum de Crimea la Unió Europea es troba davant un adversari impossible de rosegar. Després de mesos d'especular imprudentment sobre el futur d'una Catalunya o una Escòcia independents dins de la Unió o fora, ara es troben davant un fet consumat a les portes mateix de casa. I sense cap capacitat de reacció, més enllà d'unes afirmacions del caire 'mai no ho admetrem' que s'assemblen a les amenaces buides d'Espanya. 

Però és clar: Putin pot ser, i segurament ho és, una mala persona, un cínic i moltes més coses. Però no és ruc. Ni de bon tros. I ha vençut els occidentals amb els seus propis arguments. I això fa molt de mal. De manera que ara la UE no té cap més remei que abandonar Espanya en les seues dèries. Si no ho fa, quedarà definitivament arraconada com a actor polític mundial per als anys vinents. Això, sense comptar que necessita tant si com no el gas rus per a continuar funcionant.
De manera que el 'Reino de España' es troba, per no haver fet bé la feina quan era hora, en un atzucac. I sense possibilitat de tornar enrere.

Quan, el 1898, Espanya va perdre Cuba el meu avi era un xiquet. I recordava que al meu poble, en saber-se el desastre de Santiago de Cuba, la gent arrossegava un porc pels carrers que després van cremar al mig del carrer. El porc eren els americans. Es veu de seguida, jo almenys ho he pensat sempre així, que era un gest d'impotència pueril. Potser ara faran igual. En aquest cas, espere que els arrossegats no siguem els valencians ni els mallorquins. Tant de bo.

Octavi Monsonís: Continue sense trobar similituds entre Catalunya i Crimea, en el primer cas es tracta de crear un nou estat independent, en el segons se separa un territori d'un estat per tal d'integrar-se en un altre estat.

Malgrat això, hi ha modificació de fronteres i exercici del dret d'autodeterminació. I ací és on entren les semblances més o menys interessades. Així, si Europa no admet un referèndum a Crimea per incorporar-se a Rússia, per què hauria de validar el referèndum a Catalunya?

Crec que l'afer Crimea complica el procés d'independència català, ara bé, el que no sabria és si l'afavoreix  o el perjudica, i bé estaria que els analistes de política internacional ho aclariren.

director@vilaweb.cat

Des d’avui la Unió Europea ja no pot veure el referèndum català com un afer d’ordre intern, sinó com una peça de l’equilibri global. I això ens fa jugar en una altra lliga.