El debat sobre la DUI

La reacció dels sobiranistes escocesos, reclamant la declaració unilateral d'independència després d'haver perdut el referèndum, és sorprenent. Entenc el seu malestar. És evident que la campanya unionista es va basar a fer por als jubilats i les dades demostren que això va fer guanyar finalment el no. I sembla molt probable --en molt poques hores s'ha vist-- que la promesa de concedir-los més autonomia, feta a darrera hora, no es complirà. Però, tot això dit, és difícil de no veure-hi una enrabiada, que fa de mal justificar políticament.

Per explicar-se, Salmond ha dit que el referèndum era el seu camí personal, però que no havia estat mai el camí de l'SNP. Se'n dedueix que una victòria a les eleccions del 2016 serviria per a justificar la declaració, seguint les tesis tradicionals del partit. Jo ho veurem quan toque. Segurament tot dependrà de l'actitud de Londres. Si es demostra, per la via dels fets, que l'oferta de més autonomia era tan sols una trampa, aleshores la DUI la podran, més o menys, justificar. Altrament, la cosa serà bastant més complexa per més fàcil que ells la vulguen presentar. El vot de dijous passat no s'esborrarà així com així.

Deixant de banda el debat escocès, la reacció serveix per a posar sobre la taula la qüestió del mètode. Salmond té raó quan diu que un referèndum no és l'única via possible per a proclamar la independència. De fet, no és solament que no siga l'única via, sinó que és la que han fet servir més pocs estats. La gran majoria dels estats actuals han proclamat la independència sense fer cap referèndum; per bé que cal aclarir que precisament els darrers són els que més ús han fet d'aquesta via.

A nosaltres, siga com siga, aquest debat escocès ens hauria de servir per a recordar una obvietat: que la qüestió principal no és el mètode sinó l'objectiu. La qüestió no és com arribar a la independència, sinó aconseguir-la. Jo continue defensant que el referèndum és millor, molt millor, però efectivament ni és l'única via ni ha de ser per força la més convenient. Dependrà de moltes coses i, en el nostre cas, no serà un fet menor la reacció que tinga les pròximes hores l'estat espanyol, sempre tan imprevisible.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Pep Vinyals

Tinc la sensació que estem vivint uns dies històrics. Uns dies que predeterminaran tot el que pugui passar després en aquest país. Com va ser, poso per cas, la proclamació de la Segona República. Llavors, però, hi havia hagut prèviament un pacte de Sant Sebastià entre totes les forces republicanes de tot l'estat. L'objectiu era un altre. Després es pressionà perquè Macià es fes enrere amb la proclamació de la República Catalana. I al 34, Companys proclamà l'Estat Català. Diria que ens anem acostant més a Companys que no a Macià, especialment per la reacció tancada en banda del govern espanyol, del PSOE, dels mèdia i de la majoria de l'opinió espanyola, desinformada i manipulada.Quan diuen que el dia 9 votarem, a què es refereixen? A la consulta? a unes plebiscitàries -que ja veurem si ho seran-? O a una tercera formula que podria passar per una DUI votada per l'actual parlament i posteriorment refrendada pels vots del poble? No és, certament una situació senzilla, però segurament força apassionant.

Víctor Serra

Podem estar d'acord amb que l'important és l'objectiu, però aquest objectiu sempre s'ha de basar en una majoria democràtica que hi estigui a favor.  El mètode per demostrar-la també és important. El referendum escocès ens ha demostrat que podem perdre un referèndum si tots, absolutament tots els poders fàctics es posen a fer por i a manipular els sectors més febles de la societat. Cal tenir-ho en compte. Potser serà una sort si ens boicotegen la consulta i podem passar a unes plebiscitàries on una transversalitat de partits doni suport a una DUI.

David Ginebra

Si bé molts estats han proclamat la independència sense haver fet un referèndum, també és cert que cap (que jo sàpiga) l'ha proclamat després d'haver-ne perdut un.

Josep Usó

Està clar que el referèndum (consulta) no és l'únic mètode per arribar a la independència. Però ara mateix em sembla molt interessant el fet que l'Estat Espanyol haja quedat tan en evidència pel sol fet que el seu adversari, el President Mas, no ha jugat la carta que ha de jugar just quan ells es pensaven. El fet que, segurament el presidente Rajoy haurà de tornar a aplaçar (èr tercera vegada) un viatge a la Xina, ja els deixaria en bon lloc com a socis de fiar. I el fet que tinguessen fins i tot la reunió prevista del TC indica fins a quin punt les  decisions d'aquesta institució estan fonamentades i justificades judicialment. 
De moment, els dies van passant i el nerviosisme augmenta. El ritme és frenètic. Iins i tot, les mestresses que aquesta vesprada s'estaven xerrant a una cafeteria de Castelló. I els ajuntaments que es van adherint, inclòs el de Barcelona que em sembla fonamental, deixa molt en evidència els qui no ho fan. Massa en evidència. De la mateixa manera que ara, els partits britànics amb les seues picabaralles i les excuses de mal pagador, sembla que han decidit ajudar a la independència del Principat. Perquè han fet més o menys el mateix que els partits espanyols: fer por. Però més ben feta. No els han amenaçat en anar a l'espai exterior, per exemple. Ací, les amenaces més aviat fan riure. Com el senyor Sánchez, afirmant que no li deixarà treure els tancs al senyor Rajoy. Ara mateix, parlar de tancs a un país que els té llogats, no sembla seriós. I demà, dimarts. Tic-tac, tic-tac...

Pep Agulló

Debat interesant. Hem escollit majoritariament el referèndum i s’ha de caminar, tots a una, cap aquí. Però si hem de debatre la millor manera d’aconseguir l’objectiu –en l’impensable supòsit de que el referèndum es pogués fer amb les garanties de l’escocés– no le tindria totes. “El vot no s’esborra així com així” certament. Per això discrepo d’en Vicent. La proposta catalana de les tres respostes penalitza de manera brutal el sí-sí, però encara més, la votació s’hauria d’”interpretar" per treure’n conseqüències polítiques, i això podria ser letal perquè els resultats, ja de per sí confusos, puguessin ser reconeguts internacionalment.

Parteixo, doncs, de la hipòtesi que la pressió repressiva de l’estat podría acabar creant una ruptura de la unitat de les forces sobiranistes per les diferències sobre en quina legalitat recolzar-se (la catalana o la constitucional), i per la por de les amenaces. Tot plegat deixaria la resposta del 9-N en mans de la ciutadania, ANC, Omnium, ERC, CUP.., però en tot cas, la votació, si es pogués fer, no tindria prou garanties democràtiques, amb la participació dividida de molts ajuntaments. Tot fa pensar, doncs, que en última instància s’hauran de prendre altres alternatives: noves eleccions amb una única candidatura dels sobiranistes, etc… i finalment haurà de ser un DUI la forma més immediata i més clara de proclamar la independència.

Josep Blesa

Per a què continuar patint i arriscant-nos a fotre-la? Per a què continuar intentant ser els més pur(itan)s del planeta en matèria de legalitat?

Per a negociar un bon acord de finançament com fa uns anys volien alguns que no volien sentir a parlar d’independències?

Per a donar-se el gust de canviar alguns que no volen ni voldran canviar a millor mai?

Per a enviar a fer la mà tots els projectes humanistes, culturals i objectius d’una globalització democràtica que siga arran de ciutadà que volem assolir si estem lliures? I impossibles d’atansar en captivitat.

Semblem l’Hanníbal Barka i el seu exèrcit quedant-se a les portes de Roma. Potser l’ultraespanyolista Miguel de Unamuno tenia raó: als “levantinos” del principat us ofega l’estètica. Torne a reblar el clau d’ahir: Declaració Unilateral d’Independència i a votar sota la supervisió internacional després. Ni que siga perquè vegen els nostres connacionals dubitatius que hi ha maduresa entre els nostres líders per a conduir un estat avançat que els protegirà de debò.

O el fet consumat, o una demostració de què els dirigents nostrats són una colla de cagadubtes que no serveixen per a governar un estat contemporani.

Si H. Kohl haguera estat un català, em tem, que les dues alemanyes continuarien separades per un mur encara.

Las ocasiones, chiquit@s, las pintan calvas.  O com diem al País Valencià: “les neurones i els collons per a les ocasions”.

Antoni Carol

L’Estat espanyol? Fa unes setmanes, en Xavier Trias va dir: “Faran el paperot”. Més ben dit –si se’ns permet matisar l’alcalde de Barcelona: estan fent el paperot! Encara hi ha més: us imagineu què passaria si el president Mas convoca el referèndum a partir del dimecres? La notícia enxamparia en Rajoy a Xina (no cal imaginar molt: quasi segur que succeirà!). Suposo que Soraya, la vicepresidenta, no tindrà cap problema  per a precipitar tot el “mecanisme” que tenen previst per a dur-ho tot -absolutament tot- al Tribunal Constitucional (en absència del presidente del Gobierno: Déu ni do!). Però, en Rajoy? Allà el veureu fent el “paperot” a Xina, esquivant o derrapant davant les preguntes dels periodistes, davant la mirada de la resta del món... Perquè Xina és Xina!

Jordi Font

A mi el que em preocupa és que el govern espanyol sigui prou llest com per atacar la consulta (impugnacions, amenaces, campanya abassegadora sobre el seu caràcter il·legal, etc.) i boicotejar-la sense necessitat d'haver d'enviar la guàrdia civil a retirar urnes.

Si els que hi estan en contra no van a votar, i a més aconsegueixen espantar prou gent com per que es quedi a casa, i a sobre d'altres tinguin problemes per votar (ajuntaments que en dificultin la logística, membres designats de meses electorals que no es presentin ...), el resultat pot ser una participació molt més reduïda del que es podria esperar.

Què passarà si vota menys del 50% encara que hi hagi més del 90% de SI? Un resultat difícil d'homologar i vendre internacionalment a qui probablement deu estar esperant que això no tiri endavant com a Escòcia.

director@vilaweb.cat

La qüestió no és com arribar a la independència sinó aconseguir-la.