La democràcia, amb la pell i l'os

El diputat Joan Coscubiela, d'ICV, denunciava dissabte que el govern espanyol havia publicat un macrodecret llei que afectava vint lleis i que ocupava 182 pàgines del BOE. Coscubiela donava encara una notícia més contundent: en aquesta legislatura ja s'han aprovat més decrets llei que no lleis. Cinquanta-cinc lleis ordinàries contra cinquanta-sis decrets llei. Recorde que les lleis les fa el parlament i els decrets llei els dicta el govern, però teòricament només en casos d'urgència.

També la setmana passada, el prestigiós advocat barceloní Jordi Domingo avisava de les conseqüències de les reformes empreses pel PP en diversos camps i es demanava, sense embuts, si no som davant un cop d'estat.

Són dues opinions, autoritzades, entre moltes més de les que contemplen alarmades la deriva autoritària del govern de l'estat, que en el cas de la consulta és tan evident que no cal ni comentar-ho.

En una democràcia hi ha uns pocs principis bàsics. Que tothom té un vot i només en té un. Que la veu de la majoria mana, però des del respecte a la minoria. I que els tres poders bàsics que organitzen la convivència resten separats. El govern governa, el parlament fa les lleis i la justícia les aplica. 

Sense aquesta divisió de poders no hi ha democràcia. I de totes les perversions possibles la pitjor és que siga el govern que governe, faça les lleis i impartesca justícia, tot alhora.

I això, exactament això, passa ara mateix a l'estat espanyol. El govern fa les lleis --ja ha fet la majoria de les lleis sense comptar amb el parlament-- i administra justícia a còpia de manipular i pervertir les institucions judicials, posant-hi jutges que obeeixen cegament la causa partidista i no pas la llei. 

El retrat és simplement tenebrós…

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Josep Usó:

No només es publica un mega-decret que afecta lleis i més lleis. I drets dels soferts ciutadans. és que, a més es publica en dissabte. 

A hores d'ara, coincidesc amb el diputat Coscubiela o amb Jordi Domingo. és que crec que son molt prudents en les seues expressions. Amagar el debat al Parlament només ho fan els règims autoritaris. Recordem que Franco també tenia Cortes. Les mateixes, amb els mateixos lleons a l'entrada, els pares i els sogres d'alguns ministres d'ara mateix en el Govern i els famosos diputats pel "tercio familiar" que fins i tot es podien votar. Això sí. D'una llista aprovada pel Règim. Exactament com ara.

Al meu parer, vista la impossibilitat de reeixir, enfrontats a una fallida de l'estat espanyol que ja es dona per inevitable en molts cercles econòmics, vist que la independència de Catalunya no sembla aturable de cap manera, han triat una fugida cap endavant. I, com totes les fugides d'aquesta mena, és folla i embogida. 

Dos exemples: Primer: en educació, la convocatòria de setembre, l'han passada a la primera quinzena de juliol. (En el cas de segon de batxillerat, antic COU) a finals de juny. Així, penseu què pot passar amb les places turístiques ofertades per al mes de juliol. O per al setembre, si tothom ha de començar les classes el 3 de setembre. Per contra, les vacances de pasqua, que només estan a Espanya, es mantenen immutables.

Segon: Si a tots els aturats de 61 anys o més se'ls obliga a jubilar-se, se'ls transforma en pensionistes. Certament baixarà l'atur. Però tindrem més pensions a pagar (encara que baixes i el més miserables que aquesta gentola que ens mana puga concebre). El deute públic seguirà augmentant. 

Però ells, tancats a la seua torre de granit, segueixen construint unes línies d'AVE que no només no usarà mai ningú. A més a més, estan mal fetes. Recordeu que prop d'Alacant es va ensorrar la via amb un sol aiguat. Com ja va passar amb el "lentejón d'arena" del primer AVE, en temps de l'inefable Alfonso Guerra. O com amb l'AVE a Saragossa, passant pel bell mig d'una dolina (conjunt de grans  coves amb sostre precari que es formen en terrenys calcaris).

El que ja he dit. Fugen embogits. Corren cap enlloc. S'estimbaran. El problema és si encara no ens hem aconseguit separar d'ells. Ara mateix, Espanya em recorda el Titanic enfonsant-se. Si no ens allunyem a temps, el remolí final també se'ns engolirà.

Víctor Serra:

I encara ens falta el "top of the pops" d'aquest govern. Canviara les lleis electorals per evitar perdre les eleccions i les quotes de poder.  Es la Putinització d'Espanya.

Francesc Aguilar:

Per estar a l'alçada del moment respondre als abusos de poder i sortir de la putrefacció incompetent i corrupta del règim, cal que el poble espanyol es plantegi seriosament la disjuntiva monarquia o democràcia i d'altra banda els catalans la disjuntiva Espanya o democràcia.

Blanca Serra:

Sí pareix una seqüència bastant semblant a la de principis dels anys 80 però amb instruments no militars: s'acabava de coure una constitució posfranquista amb els militars donant ordres i apuntant al clatell de la societat; però abans  hi havia hagut   unes primeres eleccions  i els resultats no acabaven  d'agradar: a Catalunya i al País Valencià, per exemple la dreta lligada al franquisme no havia guanyat. Suàrez s'havia tret de la màniga com a mínim tres operacions polítiques importants per frenar una ruptura democràtica: l'operació Tarradellas, molt audaç, per bloquejar i picar la cresta a l'esquerra catalana; l'operació blaverisme de València per evitar el pancatalanisme i també l'esquerra i l' operació simpatia  borbònica, que va agafar molta volada arran del cop d'estat del 81.  Res no va evitar el cop d'estat i la posterior Loapa pactada entre la corona i les forces polítiques d'estricta obediència espanyola. Ara, al 2014, totes aquestes operacions tan laboriosament muntades han entrat en crisi profunda i  hi ha una crisi econòmica terrible que impedeix destinar molts diners a comprar voluntats i finançar noves operacions; és el moment de la democràcia i el poble: poden intentar un altre cop d'estat encobert amb el nou rei, un pp totalment corromput i corcat i  un psoe en procés de desaparició, però em sembla que aquesta vegada la correlació de forces no és la mateixa.

Pep Agulló:

La democràcia representativa, la de la majoria del PP i l’oposició del PSOE, representa a l’oligarquia i a la corona. Per tant en "stricto sensu” no hi ha un Estat democràtic. L’atac obert contra els seus propis votants, contra les comunitats on governen, i no parlem de l’hostilitat contra Països catalans i Euskalherria, mostren un poder enfollit, la racionalitat del qual ja no cal disfresar-lo, es mostra cruament contra tota lògica dins el marc d’Europa. El govern manega els poders de l’Estat sota la vigilància de l ‘exercit. Tota aquesta deriva autoritària embogida ens està assenyalant que moltes teories sobre que Europa farà entrar en raó a Rajoy podrien no resultar tan certes com pensem. M’inclino cada cop més a pensar que la fi d’aquest Estat serà el recurs de la violència contra el nostre procés. Recordem la frase  "Mejor honra sin barcos que barcos sin honra” que va pronunciar el 1866 l'almirall Méndez Núñez quan, amb l'Estat en bancarrota, es van reclamar quantioses indemnitzacions al Perú i Xile en concepte de reparacions colonials per llurs independències. Els sudamericans, lògicament, no s’ho podien creure fins que l'armada espanyola va començar a bombardejar els seus ports. Aquesta folla aventura militar va acabar en desastre com també les successives. Fins que el 1898 a Espanya ja no li van quedar ni barcos ni honra. Alerta doncs.

Joan Guasch: 

Però algú encara es pensa que Espanya és un país democràtic? No fer net en la transició i no explicar bé als ciutadans en què consisteix la democràcia té el preu que té. I potser el PSOE estava més obligat a dissimular, però, el PP? Per favor! Amb majoria absolutíssima i amb tots els milions de votants que li donen suport estan aprofitant, per si de cas, per retornar el país a la fórmula del parlamentarisme del segle dinou, cacics que decideixen per tots protegits per una monarquia-florero. Aquí et diuen nazi i guanyen vots. Al Regne Unit, un diputat diu nazi a algú altre i dimiteix en menys de vint-i-quatre hores (això ha passat aquest cap de setmana). El que em regira l'ànima és tota la quantitat de persones que viuen a Catalunya i no s'adonen que també els enganyen, per molt espanyols que se sentin, que també els insulten, que també els prenen els diners, que també els roben el futur dels seus fills. Què s'ha de fer perquè, com a mínim, escoltin els arguments dels que volem la independència? Però si és que Espanya també necessita un revulsiu, una revolució d'una punyetera vegada que els posi al segle XXI! En fi! Massa temps vivint de dictadura en dictadura han creat un substrat acomodat a que els governin a cop de decret, que és una versió moderna de viure en una dictadura.

Carles Matute

En el seu dia, alguns dels antecessors del PP (Alianza Popular), no solament varen votar no a la Constitució sinó que, a més, hi varen fer campanya en contra. Ara, els seus hereus, se la posen a la boca dia si dia també per tal de defensar el model d’estat que han volgut sempre: una Espanya “una, grande y libre” en tots els aspectes, tant polítics com culturals.

I ara, més que mai, tenen pressa. Tenen pressa per què el  gelat se’ls està desfent per moments i estan seguint fil per randa, i a tota màquina, allò que els marquen els seus ideòlegs de la FAES; no fora que no arribessin a temps. Varen assolir el poder a base de mentir descaradament i gràcies a la feina que, prèviament, els hi havien fet els socialistes els quals, per la seva banda, es varen haver de menjar el marró de la “España va bien” de l’Aznar, el qual va muntar una bombolla immobiliària i financera d’aquí t’espero i que li va petar a la cara d’en Zapatero. Bé, tot això ja és aigua passada però, com diuen ells, “de aquellos polvos, estos lodos”.

Total, que algú comptava amb quatre anys per fer la feina però, vet aquí, que els hi surten els “gals irreductibles” dient alguna cosa semblant a aquí us quedeu; i tot el planning a fer punyetes. I l’enderrocament de l’Estat de las Autonomies, entre d’altres coses, s’ha d’accelerar.

Algú es pensava que es quedarien amb els braços creuats esperant que fotéssim el camp? Això, a partir d’ara, va de debò i ens cal una bona dosi de calma i serenitat per no caure en el parany de la provocació que és, al cap i a la fi, allò que estan esperant per justificar una intervenció. Si fins ara no han resolt el problema tal i com a ells els agradaria, és a dir, a base de tancs i tropes desfilant per la Diagonal, és perquè no poden fer-ho. Però això no vol dir que no es contemplin altres opcions. Ara entrem a la tercera fase d’allò que va dir en Gandhi: Primer et menyspreen, després se’n riuen de tu, al final t’ataquen i -ara ve lo bo- aquí has guanyat. Però, a fe de Déu que serà molt dur.

Ramon Perera

Desgraciadament la situació política a Espanya fa bona la situació política a la Unió Europea. Europa ja es va equivocar a la mort de Franco pensant que el problema era de pobresa i que amb unes bones ajudes econòmiques Espanya podria encaminar-se cap a la democràcia. Ja s'ha vist que no era així. I sembla que tot just ara comencen a adonar-se del seu error i no sé si tenen ganes de participar activament per esmenar-lo.El retrat tenebrós que pinta en Vicent es podria completar observant que en teoria l'oposició hauria de denunciar i oposar-se a les pràctiques fraudulentes del govern espanyol. Com diu una mesura emprada en les anàlisis químiques: oposició inapreciable.

Ara, i sempre, el camí cap a la democràcia depèn de l'acció popular, trencant alguna llei quan calgui. 'The spirit of resistance to government is so valuable on certain occasions, that I wish it to be always kept alive. It will often be exercised when wrong, but better so than not to be exercised at all.' L'esperit de resistència en front del govern és tan valuós en certes ocasions que desitjo que sempre es mantingui despert. Sovint s'exercirà equivocadament, però és millor així que no pas no fer-lo servir mai (Thomas Jefferson).

Em sembla que no ens equivocarem pas gaire si decidim plantar-li cara al govern espanyol, però no seríem gaire intel·ligents si oblidéssim l'experiència dels últims 300 anys: dins d'Espanya som impotents. O sigui que a seguir treballant per la independència de la manera més decidida i intel·ligent possible.

Joan Salabert

El primer cop d'estat de la nostra contemporaneïtat va ser el de Franco i els seus aliats, Hitler i Mussolini.
El segon va ser el derivat del contuberni dels principals partits de la restauració Borbònica, amb en Tejero de figurant i l'alè de l'OTAN al clatell. El tercer, el d'Aznar, que amb la seva majoria absoluta va continuar, ja sense manies, la involució autoritària i centralista del nou règim, va establir per a Espanya les bases de l'actual domini de l'economia especulativa i financera i va dur l'Estat espanyol a promoure i participar de la invasió de l'Iraq (valguem deu!). I el quart cop d'estat és l'actual. El cop d'estat que, cada divendres i per entregues, ens està fent el govern del Partit Popular tot seguint amb la feina de tots els cops d'estat anteriors. Vist així, ¿cal concloure que vivim sota un cop d'estat permanent?. Però la pregunta principal és: pot l'Estat espanyol deixar de mantenir-se a força de "cops d'estat"?.

director@vilaweb.cat

El govern espanyol del PP fa de govern, parlament i administració de justícia, tot alhora. On és la democràcia, doncs?