Fer la nació

Aquesta setmana fa trenta anys que va eixir al quiosc la revista el Temps. Amb l'impuls moral de Joan Fuster, l'impuls periodístic de Ramon Barnils i l'impuls absolut d'Eliseu Climent. Amb les notables excepcions prèvies que cal remarcar, el Temps va significar que, per primera vegada, un mitjà generalista --no un de centrat només en la cultura-- feia realitat el marc nacional de comunicació, un marc que en aquella època havia teoritzat també Josep Gifreu. Va ser la demostració que, per damunt de les divisions territorials, velles o noves, la nació era capaç de representar-se a ella mateixa en un espai comú. Tasca que, trenta anys després, el Temps continua fent.

Iniciatives com la del setmanari valencià són especialment importants en un moment com l'actual, en què la independència del Principat pot crear una nova frontera interior, ben especial. Nosaltres estem acostumats a distingir entre la nació i l'estat i, per tant, la república catalana no hauria de ser cap entrebanc. L'estat pot anar de la Jonquera a Alcanar, però la nació continuarà abastant de Salses a Guardamar. No hauria de ser cap problema, però ho serà si els partidaris de la nació, els de la nació sencera, no continuem fent la feina que ja fa tres decennis que acompleix el Temps: relligar les terres on, quan diem 'Bon dia!', ens responen 'Bon dia!'.

Per a construir l'estat, primer de tot cal guanyar-lo. Ja ho farem. Però la gràcia de la nació és que és nostra i, doncs, no cal que esperem res per a fer-la realitat. La nació existeix i només cal fer-la visible. I això es fa concedint-li un espai permanent de normalitat com aquest que els lectors del Temps i de VilaWeb estan avesats a viure.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Jordi Tudó: 30 anys, ja? No pot ser!!. Com si fos ahir, feia pujar els primers números d’El Temps a un transportista, fent ruta, passava de tant en tant per València, parava el tràiler i pujava el darrer número d’aquell setmanari nou i amb moltes ganes de ser trencador. Quin goig llegir l’actualitat del nostre món, i guardar  com un tresor els primers números del setmanari. Després com subscriptor, col·laborador d’alguna feina i inclús alguna visita a la redacció amb algun vell amic a la vella redacció de Baró de Càrcer....com passen els anys.

I com de necessaris són aquells instruments ideats per aquells prohoms amb visió de futur, i actuals per avui i per un demà millor. Enhorabona, salut i força per continuar la tasca!!!

Pep Agulló: Fuster deia allò de que en aquest territori només és podia fer una fulla parroquial. Però la ironia no va cuallar i ara celebrem 30 anys d’un semanari que com diu Partal s’ha esmerçat en relligar les terres, s’ha forjat en el gresol de la nació. Però les dificultats no sempre han vingut de Madrid, o de la Generalitat Valenciana. La mentalitat autonomista en els països catalans ha deixat en molta gent aquest petja de divisions falses, d’horitzons estrets, on El Temps ha sigut un far d’aquest espai comú, i ho ha de continuar sent per anys.

Josep Usó: Pense que  pertanyem a la mateixa nació tots els qui ens saludem dient bon dia. Però cada vegada crec que és més important considerar també paisans aquells que quan se'ls diu "bon dia", encara que responguen en altra llengua mostren normalitat per la què parlem nosaltres. Estic satisfet per dues raons. D'una banda, perquè el col·lectiu "súmate" està fent una tasca molt important per la nació i per l'estat.

D'altra banda, perquè ahir vaig anar a Burjassot, on hi vaig viure d'estudiant. El valencià s'escoltava al carrer amb molta més normalitat que anys enrere.
Entre tots ho aconseguirem. Però ens hem de prendre la feina seriosament. Tots.  I des de ja mateix. Des del diumenge.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Per a construir l'estat, primer de tot cal guanyar-lo. Però la gràcia de la nació és que és nostra i, doncs, no cal que esperem res per a fer-la realitat.