Opinió

 

<52/169>

Vicent Partal

24.02.2014

Un pas més

La vice-presidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va demanar ahir als governs català i espanyol que negociassen per a mantenir Catalunya dins Espanya. I va remarcar que ho demanava a totes dues parts i que no podia haver-hi línies vermelles. Reding, en un acte a Barcelona, va esquivar com va poder una munió de preguntes sobre el referèndum, però va haver de veure com el representant del govern espanyol insultava una sala que fins aleshores havia debatut amb ordre i elegància. L'anàlisi dels fets no hauria de ser superficial, doncs, perquè és molt important.


Una interpretació superficial ens faria entendre que la comissària luxemburguesa demana de negociar per mantenir la unitat d'Espanya i Catalunya. Difícilment podria demanar res més sinó això. Espanya és un estat membre de la Unió Europea i Catalunya, ara mateix, una regió d'aquest estat. Reding no pot anar més enllà d'on anem els catalans, i això més val que ho entenguem i que ho acceptem. Dins aquests límits, però, el matís que vam sentir ahir era clar i nou: negocieu. 


El fet important és que per primera vegada un membre de la Comissió Europea reclama públicament una negociació per a resoldre el problema català. I fixeu-vos que ho fa dient que és un afer intern d'Espanya en el qual ella no pot entrar, però actuant com si ja no fos un afer intern d'Espanya i prou. Proposa una negociació i va més enllà i tot, perquè hi posa condicions: una negociació on no puga haver-hi línies vermelles. Déu n'hi do, tractant-se d'un afer intern. 


Continuem llegint, però. De línies vermelles, n'hi ha ací i allà, però són ben diferents. Nosaltres posem ençà de la línia vermella que cal votar i Espanya hi posa la constitució. S'entén que Reding diu que negociem si cal oblidant-nos nosaltres de votar i si cal oblidant-se ells de la constitució. Novament, una interpretació superficial ens faria enutjar, perquè sembla que ens diga que no votem. Però hi ha un element determinant que Reding sap bé: el govern i el parlament de Catalunya han parlat sempre de negociar amb l'estat. Qui es nega a negociar és l'estat espanyol i com més temps passe, pitjor.


En resum: ahir vam observar allò que sembla l'inici d'un canvi de cicle. Catalunya i Espanya ja són posades en el mateix pla i la negociació entre ambdues, sense apriorismes ni condicions, és patrocinada per Europa. 


És ben segur que tot això, aquest canvi, no hi seria si no hi hagués data per a la consulta. La Comissió Europea sap perfectament que el temps s'exhaureix, cosa que Espanya sembla que no capeix, o que tant li fa. I si hi ha d'haver negociació ha de ser abans del 9 de novembre. Després, especialment si guanya el sí-sí, ja no hi haurà res a negociar que no siguen les condicions de la separació. I aquest fet ens menaria a una situació que de moment Europa voldria evitar.


Segurament per això ja no parlen tant en abstracte i, per primera vegada, Europa ja no deposita la càrrega de la crisi sobre les espatlles dels catalans, sinó també sobre el govern espanyol: tots dos han de negociar i ni l'un ni l'altre no poden marcar línies vermelles.


Però tots sabem que Espanya serà incapaç de negociar res. I aquesta és la clau del moment que va començar ahir. Fa mesos que diem i repetim que l'argument fort a favor nostre és el de la democràcia, el diàleg i la moderació en les formes. I que Espanya no podrà sostenir el seu argumentari davant els altres països només a còpia de dir que la constitució no ens deixa votar. Doncs ja som ací: nou mesos abans de votar i amb la política internacional entrant per primera volta a la cuina, alarmada.


Això és un pas més. Anem bé...

Mail Obert