Dignitat

Ahir vam fer una trobada amb lectors, teòricament per parlar de VilaWeb, en ocasió dels divuit anys. Com és lògic, vam acabar parlant del procés d'independència. I una de les coses que vam debatre va ser fins a quin punt el problema és un problema econòmic i fins a quin punt és ètic o no d'integrar el debat econòmic en el procés. La qüestió era, en definitiva, si l'independentisme seria igual de poderós sense la crisi.

Vaig dir que, sense negar l'impacte de la crisi, a mi no em semblava que la situació econòmica fos el tema central. I vaig parlar de dignitat. No acostume a fer-ho, però em va eixir així. Vaig dir, si fa no fa, que pensava que la raó que ho havia catapultat tot era un sentiment de dignitat, cansat finalment de tant insult, de tanta suficiència, de tanta supremacia, de tant menyspreu.

Ho vaig dir sense haver vist encara el vídeo de l'entrevista a Dyango en una televisió espanyola. Entrevista que, quan vam acabar el debat físic a la redacció de VilaWeb, vam descobrir que havia esdevingut una informació de què parlava tothom. Si n'hagués tingut esment minuts abans l'hauria posada d'exemple. Perquè és insuperable. (Si no l'heu vist encara, ací la teniu.)

La cosa és que Dyango cantarà al Camp Nou i això ha fet embogir aquesta colla d'intransigents que pul·lulen per les televisions espanyoles –i ja us promet que un dia parlaré del Herman Tertsch, que  vaig conèixer a l'Europa aleshores oriental, quan ell era corresponsal molt progre del diari, més progre encara, El País; i ja les deia, i les feia!, de l'alçada d'un campanar.

Dyango s'hi encara amb molta calma. I no és la primera vegada que algú ho fa. Però mireu el vídeo i comproveu una cosa: ni una sola frase de les que pronuncien ells no és neutra, equilibrada. Ni una sola pregunta no espera cap resposta i encara menys espera a veure què respon l'interlocutor. No els cal. Dyango, en canvi, intenta dialogar, diu coses molt assenyades i gens tòpiques. I supose que quan penja el telèfon constata interiorment, com tanta gent ja ha fet, no únicament que el diàleg és impossible, sinó que ni tan sols hi ha ningú amb qui dialogar o res de què dialogar. Que aquest és el problema real.

(Nota per a qui diga que aquesta cadena és una cadena feixista i no representativa: ensenyeu-me un sol exemple de debat civilitzat sobre el tema que ens ocupa, un de sol que hagen fet on siga, i canviaré ràpidament d'opinió.)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Estem cansats, finalment, de tant insult, tanta suficiència, tanta supremacia, tant menyspreu...