El (fals) debat sobre l’essencialisme

Aquest cap de setmana hi ha hagut un cert enrenou sobre això que en diuen l'essencialisme independentista. Alguns independentistes fa temps que ens acusen als altres d'etnicistes perquè continuem pensant que la independència no és solament un afer utilitari, sinó un acte de justícia envers un poble que ha estat oprimit i que té uns drets a recuperar com a nació. Perquè ens considerem nacionalistes. Ara han apujat el to de la discussió i han encunyat expressions com ara 'etno-indepes', 'essencialistes ètnics' i coses per l'estil. La baralla ve sobretot a partir del debat entorn de l'oficialitat o no de l'espanyol a la república catalana --sobretot amb atacs als qui pensem que el castellà no ha de ser llengua oficial--, però ha començat a escampar-se cap a qualsevol racó imaginable. Perquè en realitat no és un debat real, sinó una simple excusa electoral.

És evident que en aquest país no hi ha cap força política catalana ni cap corrent de pensament amb una mínima representativitat que es puga considerar etnicista o essencialista. Els qui podrien defensar aquestes posicions són extremadament minoritaris i antiindependentistes. I no és pas casualitat: el concepte, la idea, és simplement estranya al nacionalisme català i ho ha estat gairebé sempre, històricament. Fins al punt que els qui l'usen es troben obligats a fer exercicis estrambòtics perquè parega que parlen amb un cert fonament intel·lectual i no senzillament per insultar i mirar d'acorralar.

Ho torne a dir: és així perquè el debat no és real, sinó una simple excusa electoralista. Una part de l'esquerra catalana considera que és més important guanyar les eleccions que no pas arribar a la independència. I creu que d'aquesta manera tan simplista i estúpida pot fer mal (electoralment parlant) als qui ells defineixen com a dreta. Mentrestant, de passada, proven d'ofegar els qui dissentim de les seues posicions en algun aspecte concret, especialment si som d'esquerres, com seria el meu cas. En política tot s'hi val, és cert. Però quan has de construir un país nou, pràcticament des de zero, aleshores no s'hi val tot. Entre més raons, perquè ningú no pot construir un país des d'una sola idea, i encara menys contra una altra.

No demane, doncs, qualitat en la discussió; qualitat intel·lectual, vull dir. No se'n pot demanar a qui no té gens de respecte pels arguments i només pensa en termes de propaganda. Però sí que demane responsabilitat ara, quan encara som a temps de no convertir els mesos que queden d'ací al 27 de setembre en una repetició dels desconcertants dos mesos que van seguir el 9-N. Crec que de teatrets i de pallassades, ja n'hem tinguts prou i massa.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Josep Hilari Planelles

Joan F. Mira diu que "una llengua és molt més que un vehicle, és la matèria i emblema en que es reconeix una societat". No conec ningú que accepte de bon grat la desaparició de la llengua en la qual pensa i somia. 

Diuen el sociolingüistes --que són els professionals del tema-- que per preservar i recuperar una llengua local, disminuïda i reculant cal ser radical amb l'aplicació del principi de subsidiarietat lingüística: allò que por ser dit amb aquesta llengua no ha de dir-se (o repetir-se) amb la llengua global dominant (vegeu e.g. els treballs d'Albert Bastardas, catedràtic de Sociolingüística a la Universitat de Barcelona). El bilingüisme, i  torne a citar la sociolingüística, és un esglaó en el procés de la completa substitució de la llengua local per la llengua dominant.

De veritat, aquesta societat en que vivim és paradoxal: confia la salut als professionals de la salut, la química als professionals de la química, etc, mentre es fica a pontificar sense  formació, acadèmica o professional, en un tema tan complex, delicat i sensible com la llengua.... a no ser simplement que hi hagi mala fe. De fet, em resulta molt difícil de creure que sigui pura inconsciència o pura ignorància.

Estic totalment d'acord amb Vicent Partal en demanar al polítics i persones amb una mínima representativitat en aquest país responsabilitat i respecte a la gent, almenys fins el 27 de setembre.

Linus Fontrodona

Em fa l’efecte que l’essencialisme es podria arribar a covar a poc a poc –i fins de pressa—en cas que el menyspreu i les ofenses que rebem dia rere dia, persisteixin. Seria una reacció ben natural a les agressions, bo i sabent com mai que ho són i que no les volem més. Per això mateix, potser més que per cap altra cosa, no hauríem d’allargassar gaire aquest procés de redempció. Per molt que ens haguem avesat a ésser l’ase dels cops, tot té un límit, i sempre podem esdevenir alguna altre mena d’animal.Vull dir, en fi, que si ens n’anem, ens n’anem. I ja està. No ens convé gens de romandre en aquest llindar on som ara, entre la nit i el dia. Aquest contrast només pot fer-nos mal.

Antoni Torras

Són molts els catalans que han evolucionat cap als postulats independentistes com a reflex de supervivència davant el supremacisme lingüístic dels nostres estats. Militància cultural contra les vexacions. Mobilitzar-se com ho han fet per no avançar gens en un de llurs objectius principals (consolidar la viabilitat futura de la comunitat catalanoparlant; ser deixats en pau des del punt de vista cultural, vaja) crec que els semblaria un frau. És bo poder parlar de tot. També d'això. Crec que és una de les fites d'aquest procés: gosar defensar el que ens és propi sense ambatges, sense recargolaments ni contorsions boca endins. Això no era pas així, fa tan sols vint anys, al nostre espai públic. Cruijffisme-leninisme psicolingüístic.

Pep Agulló

Falsetats, calumnies, en comptes de política. Molts d’aquests que ens diuen etnicistes, estan fent de la víctima el botxí. Què dirien ara dels treballadors anarquistes de principis de segle que en els ateneus defensaven la llengua i la cultura catalanes? Que eren etnicistes? Què deien els militants del PSUC quan el papa Stalin en nom del socialisme arrabassava a la URSS pobles sencers per la seva ètnia? Callaven. i mai, els hereus d’aquesta esquerra han condemnat el nacionalisme espanyol clarament etnicista contra pobles que no són de gresol castellana. Cada cop més aquesta “esquerra” agafa les formes de la dreta franquista. Bé, són els hereus dels qui a l’Andreu Nin el calumniaven com agent alemany per assassinar-lo. Tot és qüestió de graus i de moments històrics.

Josep Usó

Hi ha certa gent, alguns polítics professionals i tot, que es defineixen d'esquerres i amb això es pensen que ja ho tenen tot dit. Que tot el que diguen s'ha d'entendre tal i com ells ho diuen. I que, a més, és indiscutible perquè ells són d'esquerres. 
Ara mateix, la prova per veure si un és d'esquerres o no ho és, seria veure si el que predica s'ho aplica a ell mateix. Per exemple. Un que acusa als altres de ser de dretes però que a l'hora de la veritat s'alia amb altres personatges que ja han demostrat a bastament la seva trajectòria poc edificant, no és d'esquerres. És un aprofitat i un penques (per entendre'ns). I d'aquests n'hi ha molts. Malauradament. 
Si un pensa que no s'ha de ser independentista, ho ha d'explicar. Amb arguments creïbles. I si pensa que sí, també ha de fer el mateix. En cas contrari el que diga no tè cap valor. No val per a res. 
Si hi ha polítics que pensen que tal i com estan les coses, canviant molt de pressa de bàndol aconseguiran alguna millora electoral, pense que encerten. Aniran al carrer. La gent, el poble, ja no estem per orgues ni per riure gràcies de mediocres que pretenen viure bé sense trreballar. Com han fet fins ara.

Carles Balbastre

El que cal entre els independentistes no és llançar-nos acusacions i posar-nos etiquetes que no condueixen a res sinó establir debats serens i raonats sobre cada una de les qüestions que cal resoldre en el nou estat, per exemple la llengua oficial. Al capdavall el poble triarà la opció que millor li sembli i, en tot cas, cal bastir arguments per persuadir-lo d'escollir l'opció que cadascú defensa i no pas esbatussar-se per això. Altrament aconseguirem donar-li la raó a Aznar. Terrible, no?

Lluis de Yzaguirre

M'honoro a compartir amb Vicent Partal les desqualificacions dels supremacistes espanyols infiltrats entre certs sectors que estan disposats a malvendre la llengua i la nació per un plat de llentilles sobiranes. Però no hem de renunciar a fer-los veure que imposar-li a un país una llengua forastera és tant o més "etnicista" que resistir-s'hi. 

Voldria fer avinent que hi ha un argument especialment fal·laç en aquest discurs, perquè es camufla de democràcia: el de pretendre que poden imposar el castellà perquè són majoria. És fal·laç perquè:
a) els surt majoria excloent tots els immigrants no espanyols del total i comptant com a catalans aquells espanyols que porten 50 anys negant-se a ser catalans; en tinc a la meva escala que, quan parlem de l'actualitat, diuen "vosotros, los catalanes..." i
b) perquè passen per alt que s'arriba en aquesta suposada majoria en un context antidemocràtic on el país no ha pogut regular aquestes immigracions i posar-los els requisits normals arreu, el més comú dels quals és el coneixement de la llengua del país;
la fal·làcia pseudodemocràtica de l'argument "som majoria" es reformula així "som majoria perquè us han imposat la nostra presència al mateix temps que us privaven de la sobirania necessària per tal que dictéssiu i apliquéssiu polítiques integradores".

I els que defensem que el castellà tingui (sense arribar a la cooficialitat que seria l'eutanàsia del català) un tracte especial per raons de drets humans, de promoció del patrimoni del multilingüisme i perquè creiem que és una riquesa també per als que no el tenim de llengua materna, creiem que els hegemonistes espanyols no es fan cap favor amb l'argument de la demografia, que tard o d'hora se'ls girarà en contra i, d'aquí 20 o 30 anys, podria dur a suprimir la cooficialitat de l'espanyol i substituir-la per la de l'àrab o el romanès...

I no deixa de ser sorprenent que des d'altaveus suposadament sobiranistes ens bombardegin amb un argumentari que sembla copiat de Ciudadano's...

Maria Rosa Robaina

Aquí si que queda ben demostrat qui estima el nostre petit país de veritat. Si alguns dels nostres dirigents pensessin amb el cor en lloc de la calculadora de vots ,ajudarien al process que el poble ha triat a seguir.

Josep Joan Aguilera

Vergonya aliena i basques és el que sento quan veig que aquests partits, que s'autoanomenen d'esquerres (!?),  només intenten esgarrapar algun vot criticant-ho tot i a tothom..  Es veu ben clar que no tenen arguments ni ideologia. 
No fem cas,  ells sols es delaten.

Antoni Dalmases

Totalment d'acord.

El català ha de ser llengua oficial, sense més matisos. 

El respecte a la llengua de cadascú no es qüestiona, però tampoc no es pot qüestionar ni es qüestiona enlloc del món la llengua oficial d'un país.

Entrar ara en discussions d'aquestes són només ganes de fer perdre  temps i energies i provocar divisions.

Àngels Folch

L'editorial d'avui no només és encertada sinó sobretot necessària. Gràcies per escriure-la i publicar-la.
Ja fa temps que estic tipa que ens hàgim de sentir acusats, insultats i menystinguts per pensar com pensem i per ser com som. Estic tipa d'aquesta manera de fer d'aquest carai de país que, com a conseqü¡encia de la ocupació i la colonització física i mental que patim des de fa tres-cents anys, no és possible pensar i opinar amb llibertat sense que immediatament et titllin d'etnicista, d'identitari, o de coses encara pitjors. Sembla que n'hi ha uns quants que tenen butlla per dictar el què està bé i el què no, el què hem de pensar o el què hem fer els independentistes, per decidir qui és de dretes i qui d'esquerres, per decidir qui és progressista o qui és neoliberal. I que, en lloc de rebatre amb arguments les posicions i opinions contràries, fan servir l'insult i la desqualificació. És possible que d'arguments no en tinguin.
Un país on alguns es considerin moralment superiors no m'interessa, ni és el meu ni és el país que vull. Sembla que últimament hi ha massa gent que té tendència a actuar i a funcionar de manera inquisitorial, donant carnets d'independentisme i d'esquerres, de bons i de dolents. Què volen, una puresa ideològica? A veure si resultarà que sòn ells els etnicistes, els etno-ideologistes, o els essencialistes ideològics? Si cal, tots ens n'inventarem de paraules o conceptes.
Vull, ei si no és massa demanar, un país de persones lliures, demòcrates i respectuoses amb els qui pensen diferent.
I sí, vull la independència per a poder ser qui sóc, per a poder defensar el que penso sense ser atacada ni insultada. Vull la independència per a poder ser el que sóc: dona, catalana, de família obrera i d'esquerres. Ja estic tipa de la mainpulació, atiada des de l'estat espanyol, que ens vol fer creure que els catalans tots som burgesos, benestants, rics, identitaris i de dretes, que pretenen fer creure que els que afirmem que la llengua de Catalunya és el català i defensem que el català ha de ser la llengua nacional de la república catalana som etnicistes. Prou!
Tampoc estic disposada a deixar-me fer xantatge: és a dir a renunciar a la llengua a canvi de la independència. Les dues coses van juntes, són inseparables. Ho vaig dir fa temps: la indepenència no és només qüestió de butxaca, la vull encara que hagi de ser més pobre del que sóc. Però, que no es confongui ningú: no estic disposada a bescanviar-la. Algú s'havia pensat de debò que als catalans se'ns pot comprar per un plat de llenties? A alguns, us ben asseguro que no! Per dignitat personal i per dignitat de poble, quan sigui l'hora, defensarem les nostres opinions amb arguments i no ens deixarem comprar per cap plat de llenties.
Totes les llengües formen part del tresor de la humanitat i com a tals cal protegir-les, defensar-les i respectar-les, també el castellà. Em sembla lògic que, en el nou estat, el castellà tingui una consideració especial. És indispensable que es garanteixin els drets lingüístics de tothom, però això no és incompatible amb que la llengua nacional de la república catalana sigui el català.

Roser Cussó

Encara ressorgeix, ja que encara “útil”, aquest debat tan ranci de l'essencialisme versus l'universalisme.

Per tant, contradiu el sentit comú. Si bé l'Esser humà és "un" i igual, que ho és, només es pot expressar per la via de persones concretes i diverses. De la mateixa manera, si la Humanitat és “una” i universal, només es pot expressar en els pobles concrets --que participen a la universalitat des de llurs contextos variats i, en la gran majoria dels casos, sense fonamentar llurs valors col·lectius en suposades ètnies o essències.

 L’acusació d’etnicista recobreix doncs altres coses.

En el cas d’altres independentistes, recobreix

- la dificultat de discutir l'efecte que pot tenir (ja té) la cooficialitat del castellà en la cohesió social i en una sociologia catalanoparlant molt dominada; de discutir que com és que a altres indrets les “segones generacions d’immigrants” consideren massivament la llengua del país d'acollida com "materna"; de discutir què amaguen les estadístiques sobre els catalans que responen que llur llengua és el castellà. Esdevenen automàticament "castellanoparlants"? Es hereditari?

- un internacionalisme (multiculturalisme?), més o menys a-nacional, que buida la definició del projecte col·lectiu i de la cohesió social entorn de la cultura catalana/dels Països catalans.

En el cas dels no-independentistes,

- la falta d'arguments a l'hora de proposar un canvi social positiu i concret, canvi molt més probable i factible amb la independència que amb la dependència actual, sigui quin sigui el format que se li vulgui donar a la darrera.

Per acabar, a França, on visc, les desqualificacions "etnicistes" són tan i tan utilitzades que ja no se sap què volen dir. Compte doncs amb els abusos.

I compte amb difamar. La denigració pot actuar com un bumerang: desacredita qui la practica que perd, com ja citat, tot sentit de la responsabilitat. Per la independència, hi hem de ser tots.

director@vilaweb.cat

Quan has de bastir un país nou no s'hi val tot. Ningú no pot construir un país des d'una sola idea, i encara menys contra una altra.