Opinió

 

<50/169>

Vicent Partal

08.07.2014

Cal reconsiderar la pregunta?

Ahir Iceta va proposar una nova pregunta per al referèndum. Una pregunta totalment fora de lloc i que no té cap possibilitat, ni una, de reeixir. Però, vist on som ara, quan ha passat un llarg mig any des que la pregunta es va fer pública, pense que ha arribat l'hora de considerar si té sentit de mantenir-la tal com es va pactar. O si la situació ha canviat prou per a proposar-ne una altra.


Han passat set mesos d'ençà que la pregunta es va fer pública. I crec que les coses s'han anat clarificant molt, en aquest temps. La tercera via és un camí simplement inexistent. L'estat espanyol no té gens d'interès a fer cap oferta. Duran, a més, no ha aconseguit que li fessen cas i els teòrics avaladors de la tercera via ja no amaguen una profunda decepció. A hores d'ara, de fet, no crec que Unió tinga cap problema amb una pregunta més directa i clara. Duran ja no és capaç d'impedir-ho. Iniciativa, no ho sabria dir, si continua considerant essencial la presència del sí-no per a unir-se al consens. I, a més, els nous actors, els socialistes que ja no són del PSC i Podem, supose que també haurien de dir-hi la seua. 


Però, pensant en tot això, jo també tinc el dubte que fa uns dies expressava Vicenç Villatoro: no fóra millor de canviar la pregunta i votar directament sí o no a la independència, una pregunta binària?


Tècnicament, legalment, no hi ha cap dificultat. La pregunta actual només és el fruit d'un acord polític entre partits. I si els mateixos partits es posen d'acord la podrien canviar. La pregunta pactada al desembre, de fet, ja ha fet la feina que havia de fer: aclarir moltíssim el panorama polític català. Però cal insistir-hi? Personalment crec que l'única condició per a debatre-ho hauria de ser el manteniment de la unitat dels signants originals. Si això se salva, per què no es pot canviar i ser encara més clars i rotunds?


Tinguem en compte que a Escòcia la primera proposta era una pregunta de tres respostes i es va canviar a l'actual, de dues. Votar sí o no a la independència és molt més clar des del punt de vista internacional i evita interpretacions capcioses. Hi insistesc: vist sobretot que els possibles votants del sí-no a hores d'ara ja saben que no hi hauria cap via a explorar per part de l'estat. I que, de fet, l'únic que farien és votar que no.



L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Josep Usó


Pot ser es podria arribar a un acord per deixar la pregunta en un senzill independència Sí/no. Però això podria tornar a obrir debats entre forces, necessitaria temps (jo mai he entés com es pot esmerçar tant temps per decidir una pregunta d'aquesta simplicitat, però això és una altra història). Al capdavall, pot ser ni cal, tot i que es podria fer.
A hores d'ara, jo pense que la gent ja té coll avall que només hi ha dues alternatives i que postures com la molt ecològica i progressista i igualitària de la direcció d'EUiA, aquella de votar "Sí i no" és senzillament igual a votar "No". Pot quedar molt progre, però no serveix de res. 


El que em sembla fantàstica és la intervenció de Miquel Iceta. A aquestes alçades de la temporada, tornar amb una pregunta sense trellat, retrata el desconcert que deu tindre, personalment i com a partit. (Si és que queda algú encara, en el partit). Segurament, serà ell el president que durà el PSC a la marginalitat total. A falta de ningú més que vulga fer el paperàs.


Això, sempre que el omnímod i antidemocràtic PP en el poder a Madrid no decidesca fer un altre decret que obligue a només poder votar partits que s'anomenen PP o PSOE. Jo m'ho espere i espere també que la gent ens plantem i els fem fora quan abans millor.




Francesc Aguilar


Després de totes les pegues que han trobat a la doble pregunta multitud d'estudiosos i des de molts diferents punts de vista, la simplificació de la pregunta per part dels partits signants de l'acord seria una extraordinària millora per a la claredat d'interpretació dels resultats i també a l'hora de prendre decisions a l'hora de votar. Els partits signants de l'acord haurien de plantejar-se aquesta possibilitat.




Àlfons Sànchez


Ben pensat, aprofitar que Iceta posa damunt la taula el canvi de pregunta per a proposar un canvi però en sentit contrari em sembla intel·ligent. Efectivament, obrir ara el debat sobre una pregunta binària pot resultar positiu. Evidència que l'espai per a la proposta de Madrid no té sentit si no hi ha cap proposta. Madrid tampoc reaccionarà perquè evidentment ni tan sols són partidaris del no, sinó de la no-democràcia , actitud que els defineix perfectament a ulls del món. 

Sent pragmàtic, votar avui pel "sí-no" i votar pel "no" resulten pràcticament equivalents en quant a les seues conseqüències per a la negociació amb el govern espanyol. Qui més té a perdre és precisament el PSC, però cal recordar que ells ja tenen prou problema amb el seu espai polític, cada dia més asfixiats. 

Per tant, el debat té sentit. I si es fa el canvi, reforçarà encara més la imatge autista que continua emetent Madrid cap al món. 




Maria Gema Roca


Recapitulem. El 1982 el PSOE guanya les eleccions. Governa 8 anys. Cap proposta de federalitzar l'Estat. Torna a guanyar amb Rodriguez Zapatero com a líder. Governa 8 anyets més. Ajuda a "passar el ribot" a l'Estatut. I ara ens hem de creure que han vist la llum i volen federar-se ? Au va !! Aquesta gent son al.lucinants o al.lucinats. Jo sí-sí o sí, però fotem el camp que això ja fa pudor.



Josep Jalle


A aquestes alçades del procés, benvolgut director, penso que tothom ho te prou clar com per seguir amb ambigüitats (Si+No) o despropòsits made in PSC. I de cara al procés posterior derivat de la Consulta, aquesta ha d’haver tingut un resultat sense dubtes ni recontes de torna (Si+No), especialment quan aquesta marejada de sosteniment d’un passat, model peix al cove, ha quedat arraconada amb més pena que glòria. Només ens caldria el gest de sortir de la política d’un entabanador tercer viista com Duran, però això ja seria demanar ètica en la política, és a dir, la quadratura del cercle. D’acord, doncs, amb una pregunta binaria i curta: Estat propi, si o no.



Pep Agulló


El problema que té Iceta i el PSOE, és clar, és que volen el mateix que el PP, és a dir, que els catalans no decidim el nostre futur votant, i s’ha de desmarcar amb rocambolesques i tronades propostes de negació encoberta però que puguin incloure la paraula “votar”, passant, això sí, sempre pel filtre de la legalitat espanyola. Ja s’ho faran, no els donem més protagonisme que només es representen a ells mateixos. En tornant-hi amb el tema d’en Vicent, coincideixo plenament. La realitat de la independència com a única sortida s’imposa entre la societat com una necessitat imperiosa, i aquest motor tranversal trenca molts esquemes ideològics, programàtics. Vull dir amb tot això que votar sí o no a banda de ser molt més clar internacionalment, també ho seria des del punt de vista de acabar amb la ambigüitat de la resposta. És quan siguem independents que podrem decidir sobiranament de sí federar-nos o no amb la resta de l’Estat. Tal com està formulat ara, és una trampa que treu vots sobiranistes. Aquesta iniciativa del canvi a dues respostes hauria d’anar acompanyada de l’edició d’un "llibre blanc", com han fet els escocesos. ¿Per quan aquest llibre blanc de la independència (en català i castellà) pels barris amb ciutadans menys convençuts? Ara la nostra tasca és ampliar la base de la ciutadania pel “sí” i no pas discutir entelèquies de polítics agònics.




Jaume Sans


Sí, cal replantejar-se la pregunta. Per moltes raons:
-per desfer el nyap que representa la doble pregunta
-per a donar imatge de serietat i determinació
-per a clarificar la posició dels partits i que diguin clarament què estan disposats a defensar el 9N.
Com també es l'hora d'utilitzar un llenguatge més clar, parlant de referèndum, dret d'autodeterminació i independència.


I també es molt urgent que el Govern entri en campanya, explotant totes les possibilitats dels mitjans de comunicació per a explicar els avantages de ser un estat independent i demanant el vot en positiu. Per a explicar el full de ruta i ajudant als indecisos.


Només així, els que encara tinguin dubtes sobre la intenció i la voluntat, sobretot de CiU i d'ERC, veuran clar que el 9N votarem.




Josep Blesa


Després d‘haver-se autodescavalcat de la consulta la sucursal del PsoE al Principat, eixa persona jurídica, animal o cosa dita PSC, cal tirar pel dret. En el doble sentit jurídic i d’endreça de la direcció. Fins i tot, han descartat l’única possibilitat d’ensopegar que quedava era una pregunta indirecta i doble amb la finalitat de sumar els socialistes unionistes. Una pregunta maldestra com ja vaig dir en un comentari anterior. Propiciatòria per a quedar enfangats. Amb un Principat constituït en estat, i alhora no-independent. Ni això han volgut. M’estranyava de tu, Vicent, que estaves més content que unes castanyoles quan vaig tindre totes les meues prevencions. Si recordeu, VilaWeb, va pujar un joc on es podia jugar amb totes les variacions possibles. Una nit sencera vaig “jugar” amb tot allò. Doncs a mi, m’eixia sempre un Principat Estat i no-independent. Una pregunta-parany, que conduïa, de bell nou, cap a la renegociació d’un sistema “encaixista” asimètric en el regne d’España. Un atzucac. Després de l’entrevista dels la setmana passada a “Els Matins” d’en Ramon Jáuregui va quedar clar que no hi ha via federalista. Que el federalisme que volen fer és des de dalt, com sempre han fet a España. Quan el federalisme i la democràcia van juntes (vos recorde les cartes creuades entre Thomas Jefferson i James Madison al respecte. (http://www.constitution.org/jm/jm.htm). El federalisme es fa des de la independència política dels diversos membres, i no des de la supeditació d’uns envers d’altres. L’estat español sempre es reprodueix a si mateix sense modificar un àpex la seua estructura constitutiva, parademocràtica i segregadora per estrats socials, econòmics i culturals. En el cas del nou europarlamentari ultraespañolista Jáuregui volia que es votàs fins a tres ocasions!


 És allò, de que si voleu votar, voteu tantes voltes calga per a no treure l’aigua clara i estimbar-nos contra el seu mur. Morir-nos ofegats dins del seu remolí. Queda clar que a aquella gent, professionals de l’estat, i emmerdats, recordem, en l’afer GAL, són professionals de l’embolica que fa fort. Passant-se pel folre dels seus pantalons la democràcia directa. Els ciutadans espanyols ja sabem de les enganyifes i les preguntes capcioses i amb diversos significants contradictoris com allò de l’OTAN i d’altres trampes. Precisament, la independència serà convertir en senya d’identitat de les repúbliques la transparència i la traçabilitat directa de les consultes per a comprensió i intel·ligibilitat del ciutadà. Com passa a la Confederatio Helvetica. Demane a tots els agents implicats en la democràcia directa que pacten una nova pregunta per a la consulta clara, diàfana i binària. L’única manera de fer en una taula plena de brutícies. L’única manera d’arrencar un estat regenerador d’una societat contemporània massa mediatizada per tota la història recent. Donem-los una alegria al món, tot començant per nosaltres mateixos.    


 


Joan Goma


Canviar la pregunta per "la pregunta normal": independència sí/no, augmenta les possibilitats de que guanyi el sí i envia el missatge a la societat catalana, al govern espanyol i al món de que els catalans anem a de debò a guanyar. Però molt em temo que els nostres partits polítics seguiran anant de sobrats i mantindran la pregunta actual. Com sempre haurem de treballar dur i confiar només en el poble de Catalunya.




Jaume Jose Oranies


Diversos actors miraran d'afeblir la pregunta i la participació. Entre ells, Miquel Iceta que no exposa que proposa exactament en termes concrets. Jo entenc que proposa d'oblidar directament dels darrers 10 anys (des de l'inici de la redacció de Estatut que aprovà el Parlament el 30 de setembre de 2005), oblidar la voluntat espanyola de respectar les diferent nacions espanyoles de l'entitat jurídica coneguda com Reino de España i oblidar tot possible aprenentatge sobre la capacitat negociadora de pau i treva dels espanyols.


La doble pregunta (Sí-Sí, Sí-No i No) sembla que vagi a cercar el Sí-No com a acollidor de més participació. Però un cop avaluat el Sí-No pot ser no significatiu, aquest Sí-No mostra flexibilitat i voluntat a negociar i acollir altres maneres de resoldre el problema de base.


L'opinió internacional, en front d'un Sí-No poc significatiu, veurà la resposta que sorgeixi com d'una pregunta binària (amb opcions Sí-Sí i No).

Mail Obert