Elogi de Pere Navarro

El primer dia de la sessió d'investidura va deixar una notícia que no tothom interpreta igual, però que jo considere molt positiva: Pere Navarro va anunciar que el PSC s'abstindria en tot allò que fes referència al referèndum. Artur Mas va ser particularment incisiu contra aquesta posició, però pense que l'hauríem de valorar. En primer lloc, perquè no crec que siga fàcil per a Navarro de sostenir-la i potser demostra que alguna cosa es mou en el món socialista oficial. Però, en segon lloc, i sobretot, perquè aquest gest desarticula el front del no. Ras i curt: podrem dir que contra el referèndum només hi ha 28 diputats de 135. Una imatge molt poderosa pensant en Europa.

Que és estrany que el PSC opte per abstenir-se en la qüestió més important de les darreres dècades? Ho és. Però què podria fer, si no? Tal com van les coses, ací i a Espanya, no els faig pas unint-se al front sobiranista –per bé que no ho desestimaria pas del tot, a llarg termini. Però el problema és que tampoc no es poden integrar en el front del no. El PSC no pot restar com un partit assimilat al PP i Ciutadans. Per a ells, encasellar-s’hi encara seria més arriscat que no declarar-se independentistes. De manera que no tenen cap més remei que intentar una tercera via, poc comprensible però tercera via al capdavall. I Pere Navarro no es pot dir que no ho prove amb paciència, en un moment que li cauen garrotades d’ací i d’allà.

Tot va tan de pressa en aquest país que el vertigen no ens deixa situar-nos on cal. Però si ens aturem un segon, una de les coses més espectaculars del nou parlament és que 107 diputats dels 135 s’havien presentat a les eleccions amb un programa que reclamava un referèndum d'autodeterminació –els del PSC també, tot i que hi afegissen això de la legalitat. I que al marge només queden 28 extremistes, clarament expulsats del corrent central del país.

Vist així, i confirmat –com ho ha confirmat ara Navarro– que el PSC no posarà entrebancs al referèndum, la veritat és que ho hauríem de fer molt malament per a no saber fer-nos entendre al món. Vull dir fer entendre que l'autodeterminació és un objectiu nacional, que va més enllà dels partits i de les ideologies i que, per tant, això reclama una solució i fa impossible que siga simplement el no amenaçador de l'estat del qual avui encara, i crec que per poc temps ja, formem part.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Tot va tan de pressa en aquest país que el vertigen no ens deixa situar-nos on cal. Però si ens aturem un segon, una de les coses més espectaculars del nou parlament és que 107 diputats dels 135 s’havien presentat a les eleccions amb un programa que reclamava un referèndum d'autodeterminació