Opinió
-
El moment de la DUI
Vicent Partal
19.05.2015
-
Si guanya Ada Colau
Vicent Partal
18.05.2015
-
Vint anys que han canviat el país
Vicent Partal
15.05.2015
-
Sense excuses: la responsabilitat del govern català
Vicent Partal
14.05.2015
-
Tusind tak Danmark
Vicent Partal
13.05.2015
-
Dinamarca trenca el mur espanyol
Vicent Partal
13.05.2015
-
La gent vota allò que vol
Vicent Partal
12.05.2015
-
Una certa esquerra xenòfoba
Vicent Partal
11.05.2015
-
ANC: les altres eleccions
Vicent Partal
08.05.2015
-
Contra el punys i les pistoles, de nou
Vicent Partal
07.05.2015
-
La meua civilització no és la de Sergio Santamaria
Vicent Partal
06.05.2015
-
Prohibir la Meridiana?
Vicent Partal
05.05.2015
-
Assaborint l'enquesta de La Vanguardia
Vicent Partal
04.05.2015
Vicent Partal
16.03.2015
A treballar nit i dia
Des del 10 de novembre vivim, paradoxalment, el període més baix d'ençà que va començar el procés d'independència. L'enquesta del CEO i els dos acords del final de la setmana s'han de llegir en aquest context. L'enquesta és solament un toc d'atenció però no es pot passar per alt. L'acord entre CiU i ERC per a nomenar uns observadors republicans al govern i el pacte de mínims assolit en la Taula de Partits són dos senyals d'haver entès el perill que indica l'enquesta.
Personalment, de tot allò que hem viscut aquests darrers mesos, només hi ha una cosa que em preocupa: la virulència entre els fanàtics dels partits independentistes, que és l'única arma que tenim per a perdre. Contenir-la i limitar-la és l'objectiu més important ara mateix. Perquè ací no hi ha cap traïdor i ja n'hi ha prou d'aquesta cançoneta i d'insinuacions i acusacions fora de lloc. Ningú no vol que el procés fracasse. No conec ningú de CDC, ERC o la CUP que tinga gens d'interès que no guanyem. En tot cas, dins Unió i dins ICV-EUiA hi trobaríem de tot, gent que vol la independència i gent que no. Però el perímetre entre els uns i els altres és molt ben delimitat i enormement resistent --i cal sumar-hi, encara, els partits menors o més nous. Així doncs, consolidar la unitat d'acció, si més no, entre CDC, ERC i la CUP és la clau per a aconseguir la victòria el 27 de setembre.
I ací és on entra en joc la política. Ho torne a dir: no hi ha cap traïdor, ningú que vulga fer descarrilar el procés, sinó visions polítiques diferents. Totes legítimes i totes criticables, si és des de la lleialtat. Quan veig alguns independentistes com fan servir de manera irresponsable qualsevol argument contra un altre independentista no pas amb la voluntat de convèncer-lo, sinó amb l'única intenció de fer-li mal i afeblir-lo és quan em preocupe de veritat. Qui mira d'afeblir avui CDC, ERC o la CUP no afebleix un partit: afebleix tot l'independentisme. I això cal dir-ho clar.
Perquè, entenguem-ho bé: cap dels tres partits no tindrà majoria absoluta el 27 de setembre i és probable que ni tan sols dos puguen tenir-ne. Per tant, necessitem que tots tres obtinguen el millor resultat possible i que tots tres tinguen la capacitat de dialogar i construir la millor opció possible per a l'endemà. No ens falten els vots. Només ens sobra egoisme, amargor i males cares. Tots, en un moment o en un altre, han comés errors polítics, alguns d'especialment importants i molt transcendentals; però ni Mas ni Junqueras ni Fernàndez, per dir els noms principals, no han fet mai res amb la intenció de perjudicar el procés. Han fet allò que pensaven que era millor en cada moment i si el procés s'ha ressentit de les seus decisions és també perquè els altres no hem sabut convèncer-los que anaven equivocats. Això és tot i això ja és prou.
I és sabent això i en aquestes condicions que cal enfilar la recta final i aprendre de l'experiència. Tenim una majoria electoral disposada a fer el pas més complicat de tots, una majoria al parlament que les enquestes també diuen que es manté ferma com una roca. I només cal mantenir-la els sis mesos vinents i engrandir-la més encara, si en sabem i ho podem fer. Personalment, no sé imaginar-me un horitzó més apassionant ni més engrescador a curt termini, ni us en podria dibuixar cap de millor. Per tant, a treballar nit i dia, tant com calga i una hora més, que en tres-cents anys hem tingut molt poques oportunitats com la que ens espera aquest setembre.
L'opinió dels subscriptors
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Pep Agulló
D’acord amb l’editorial. No hi ha traidors (conscients), però sí que hi ha molta immaduresa política: el partidisme. Quan una força política accedeix a una part del poder, en general, esdevé incapaç de congriar-se amb altres forces renunciant a part del seu programa per tal d’aconseguir un bé comú superior, sigui a escala municipal o de Catalunya. Són molts anys d’autonomisme, de si jo enfonso l’altre, tindré més vots. O la variant “alternativa": tenim el millor programa de mesures socials anticapitalistes i per tant no podem arribar a acords amb partits de dretes o d’esquerres claudicants. És el pa de cada dia i m’irrita en desmesura. Se n'adonen aquests polítics que la independència ens situa en un escenari superior, diferent, ple d’oportunitats d’un canvi real perquè trenca amb l’Estat que ens està oprimint per tots cantons?
Les piulades, de vegades fan molt més mal que qualsevol reflexió perquè “vehiculitzen" l’insult o la desqualificació sense cap justificació. No fem tan de cas del soroll mediàtic ni de la xarxes socials...
Geoffroy Lourdou
Per guanyar el 27 de setembre necessitarem intel·ligència i luciditat, coses que nos van faltar d'encà del 9N... Me sembla que donat la situació els partits haurien de concentrar-se en dos factors clars, la unitat i transparència d'accions en la metodologia dels passos a seguir (el full de ruta) i la pluralitat ideològica de les propostes dels partits (quin país dissenyem). Posats a anar per separats, CDC (amb o sense Unió) hauria de proposar un programa de caire clarament "Bussines friendly", ERC hauria de fer proposicions francament social-demòcrates i la CUP presentar un programa assembleari transformador. D'aquesta manera amb la definició comuna del full de ruta instauraríem un diàleg permanent que evitaria els conflictes tots els partits al mateix temps que crearíem confiança als electors. En quant a la definició clara i diferenciada de la visió de país de cada partit eixamplarien la basa de l'independentisme tocant tot l'espectre electoral i de passada evitarien les baralles per una mateixa franja de votants.
Núria Coral
Això de "treballar molt", em planteja dubtes. Fins ara, els independentistes hem fet: paradetes, estelades, pancartes, porta a porta, actes, signatures... crec que aquest plantejament està esgotat, cal un canvi d'estratègia. Pel meu parer, ara toca un fort lideratge colegiat per part dels 3 leaders. Cal que els pocs indecisos que queden veguin que això és seriós, que la independència millorarà les seves vides, que hi sóm una majoria qualificada, què sabem on anem i que sóm capaços de fer-ho be. Fan mal les discusions públiques entre partits, oimés CDC i Unió (si CDC no pot controlar/desactivar Unió, com faran la independència? Ens ho preguntem alguns. Tampoc va be la indefinició d'ICV i que la resta de partits si pleguin (com acceptar la doble pregunta, o la indefinició, per ser-hi tots, qui són tots?). Com a activista de carrer, crec que ja no val "rentar-li" el cervell a la veïna, hem sembla contraproduent, i molt menys a la gent gran (col·lectiu decissiu) que necessiten molta seguretat, i això només ho farem si hi donem un caire institucional, d'oficialitat i seriositat.
Josep Joan Aguilera
Confio plenament en aquesta majoria electoral, penso que s'engrandirà i que farem el que calgui, el que ens demanin.
Només demano que els polítics, els independentistes és clar, que ens ajudin, que no ho espatllin, que renuncïin al que faci falta.
Si així ho fan els ho reconeixerem, si no, els ho demandarem.
Antoni Carol
“Horitzó apassionant i engrescador”: sí senyor!; també jo ho veig així. No puc negar que he passat per l’etapa de l’estupefacció. Però ara començo a veure-ho d’una altra manera: ens hem “vacunat”. Vacunat? Sí, i de diverses coses. Per exemple: suposo que ja no tornaran a acusar en Trias de tenir comptes a Suïssa, ni en Mas... Ni els compensarà tornar a remenar els comptes de l’ANC, d’Omnium... Aquests “cartutxos” ja els han gastat. Fins i tot, també el Pujol’s affaire (la justícia ja dirà el que hagi de dir, però espero que safareig polític al respecte ja no doni per a gaire més). També els partits estan vacunant-se i definint-se... Bé, i no oblidem que el sobiranisme engreixa especialment a l’estiu amb el bon temps, les festes majors, els concerts i l’horitzó de l’11S (sempre tan engrescador: enguany especialment!).
Jordi Carbonell
La situació actual és la conseqüència de la incapacitat durant aquests mesos de CDC i ERC d’arribar un acord per poder celebrar les eleccions autonòmiques abans de les municipals.
Per altra part el posicionament d’Unió, especialment les manifestacions del senyor Duran i Lleida, i d’ICV-EUiA amb el seu unionisme disfressat amb declaracions contradictòries sumat a la pressió dels partits unionistes fan que pugi el percentatge del no mentre el del si segueix invariable.
La societat, els votants el que perceben és que s’estan posant els interessos de partit per davant dels de país. Tot plegat desmobilitza i dona arguments pel no.
Evidentment que els fanàtics dels partits independentistes no ajuden i ens poden fer perdre, però aquest problema quedarà minimitzat si Mas, Junqueres i Fernández són capaços de manera immediata de convertir el pacte de mínims amb un full de ruta compartit, clar, sense ambigüitats i les municipals en una primera volta del 27 S. Es l'hora de l'unitat d'acció.
Jordi Pedemonte
Crec que els polítics han afeblit i estan afeblint el proces, uns mes que d'altres, i crec que si el volem tirar endavant cal que assumeixin les seves responsabilitats.
Si en aquest país els polítics no les assumeixen en volem un en que ho facin, i haurien de començar ara.
Per recuperar la confiança, com a mínim la meva, caldria una explicació de que han fet i per que. Potser estic equivocat, però jo veig que s'han mogut mes per interessos de partit que per un interès general de país i això ara és inadmissible. Aquesta gent només té una moneda que son els vots, han de guanyar i punt, la resta és opcional i per això estem així.
Crec que l'excusa de "tenim els polítics que ens mereixem" no és aplicable en aquest cas per que la gent del carrer s'ha portat be, molt be i ells continuen amb la música de sempre.
No dic que hagin de explicar els plans amb detall mil·limètric, però cada cop que prenen una decisió és per pressió de la gent, no parlen clar i sembla que els que tenen mes influència en les decisions son els que no volen que el proces continui fins a la independència, tot sigui per tenir mes partits dins la pinya i això també fa mal per que penses que no hi ha res a fer , som els que som i amb això hem de treballar.
Si tenim dret a decidir però resulta que no el podem exercir sense els espanyols, quin dret és aquest?
Fora tots els qui volen difuminar el proces, podem guanyar o perdre però fem-ho.
Si hem de guanyar la independència necessitem que la gent tingui clar que es vol fer i com i això ho han de dir els polítics. Si parlen clar amb un pla de ruta de veritat que parli d'independència, amb lleis a la recamarà i amb dates concretes la gent reaccionarà. Que ho facin com vulguin, debat televisiu, a les cartes, baralla al fang, ... però en acabar no hi ha d'haver dubtes. Qui sigui el que faci la declaració d'independència no te cap importància pel país, només pels partits i així no es pot anar enlloc.
Jaume Singla
Un bon baròmetre seran els resultats de les eleccions municipals del 24 de maig. Sense oblidar la tendencia que pot marcar, diumenge vinent, la campanya andalusa. Caldrà llegir-los bé i prendre les decisions mes adients. Caldrà tenir clar qui són els adversaris i qui són els aliats.
Octavi Monsonís
La clau de l'èxit és la unitat d'acció, com bé dius, Vicent. Unitat d'acció perquè el procés d'independència arribe on ha d'arribar, que és el nou estat català.
Dit això, vull assenyalar tres aspectes:
- la baixada del independentisme no és causat només per les desavinences entre els partits indepes, cal mesurar també la importància de l'efecte Podemos, l'operació d'estat per frenar la independència més intel·ligent i eficaç,
- cal sumar partits, organitzacions, persones rellevants, etc. En aquest sentit, per què Procés Constituent no s'afegeix al bloc independentista? (Estaria bé que Vilaweb informara sobre la posició al respecte de Procés Constituent),
- la unitat d'acció demana acords previs, el full de ruta ha de ser pactat per tots, però l'important serà els acords sobre qüestions concretes, i ací és on raurà l'autèntica dificultat que demanarà generositat i altura de mires als partits.
Esperem que aquest cop miren més el país que no la seua paradeta concreta. Ja no es pot badar més.
Josep Usó
Ja fa temps que veig atacs entre independentistes. I no els entenc. És evident que entre el País que a mi m'agradaria i el que li agradaria a una altra persona, qualsevol, hi ha diferències. Més faltaria. però ara és l'hora d'estar tots junts. Tots aquells que volem tindre un país. Després, més endavant, si cal, ja ens barallarem per fer que siga d'aquesta o aquella manera, però primer, el que cal és mantindre'ns units amb un únic objectiu. Aconseguir el País. No podem fer el joc als espanyolistes barallant-nos entre nosaltres. Ara calen sis mesos d'unitat, perquè tots fem falta, tots som necessaris. I, a més, perquè el País haurà de res el propi per a tots. No ens cal pensar tots igual. Primer, la Independència. Després, la resta. Però després. Abans, no pot ser.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015