Opinió
-
El moment de la DUI
Vicent Partal
19.05.2015
-
Si guanya Ada Colau
Vicent Partal
18.05.2015
-
Vint anys que han canviat el país
Vicent Partal
15.05.2015
-
Sense excuses: la responsabilitat del govern català
Vicent Partal
14.05.2015
-
Tusind tak Danmark
Vicent Partal
13.05.2015
-
Dinamarca trenca el mur espanyol
Vicent Partal
13.05.2015
-
La gent vota allò que vol
Vicent Partal
12.05.2015
-
Una certa esquerra xenòfoba
Vicent Partal
11.05.2015
-
ANC: les altres eleccions
Vicent Partal
08.05.2015
-
Contra el punys i les pistoles, de nou
Vicent Partal
07.05.2015
-
La meua civilització no és la de Sergio Santamaria
Vicent Partal
06.05.2015
-
Prohibir la Meridiana?
Vicent Partal
05.05.2015
-
Assaborint l'enquesta de La Vanguardia
Vicent Partal
04.05.2015
Jordi Badia
07.02.2015
Sabeu quan fou l'any de la picor?
El 1471. Ens ho assegura Joan Amades.
L'obra de Joan Amades, com es remarcava fa poc en una notícia i una opinió publicades a VilaWeb, és immensa. I immensament desconeguda, hauríem d'afegir. Únicament a la Viquipèdia, hi té consignats cent vint títols. El 'Costumari català' sol ja podria ésser l'obra de tota una vida, però Amades no es va cenyir a l'arreplec de costums, sinó que va anar molt més enllà. Per exemple, és molt notable la seva aportació en paremiologia, l'estudi de frases fetes, locucions, refranys...
I d'això us voldria parlar. Més ben dit, d'això voldria que ens parlés el senyor Amades. Hi ha un llibre seu, preciós, titulat 'Refranyer català comentat' (1951, reeditat el 1989 pel Cercle de Lectors amb el títol 'Refranyer català'), on explica l'origen de desenes de frases fetes, refranys i sentits figurats de mots. En homenatge al mestre, em limitaré a transmetre-us, resumides i reelaborades, sis d'aquestes explicacions.
1. En aquest camp del refranyer, ens trobem expressions populars que no són gens transparents. És el cas de caixa o faixa. Diuen que aquesta se la va empescar el general Prim a Barcelona. La cosa ve de l'any 1843, quan la reina espanyola Isabel II, tot i tenir solament tretze anys, fou declarada major d'edat. Aquesta mesura, i moltes més, van sulfurar la població catalana. Per calmar-nos, el govern espanyol envià a regir el Principat un jove coronel, molt preuat: Joan Prim. Però la gent del país, que de primer semblava continguda, va continuar veient injustícies, de manera que l'antipatia envers Prim creixia com més anava més. Un dia, quan passava a cavall pel carrer de l'Argenteria de Barcelona, un home cridà: 'Aquest no vol res més sinó la faixa!' Es veu que en Prim deturà el cavall i, encarant-s'hi, li digué: 'Caixa o faixa, i, si voleu guerra, guerra tindrem!' Amb aquestes paraules va voler dir que, si el mataven, acabaria dins la caixa on l'enterrarien i, si no, obtindria la faixa de general.
2. Originàriament, donar carabassa volia dir, simplement, no acceptar el requeriment amorós. El significat aplicat als estudis i exàmens sembla que va venir més tard. Temps ha, sobretot a pagès, quan començaven els tractes per a un festeig, era costum que el fadrí anés a vistes. Això consistia a fer una visita a casa de la núvia. Aquests tractes eren, podríem dir, mercantils i prou: el fadrí deia què li donarien per dot els seus pares i la família de la núvia parlava del seu. Després de la primera entrevista, es convenia de fer-ne una altra al cap d'un temps. En l'endemig, cada família hi rumiava i feia les indagacions convenients. Arribat el moment de la segona visita, si a la família del noi el tracte no li feia el pes, s'excusava i no hi acudia. Però si la família que no hi tenia interès era la de la noia ho feien d'una altra manera: sense indicar amb paraules el refús, a l'hora de dinar servien un plat de carabassa i, amb això, el minyó ja en tenia prou.
3. Quan es va començar a escampar això de fer campana, els infants encara no estudiaven en escoles públiques ni concertades, sinó a les rectories. Per tant, eren alhora alumnes i escolans. (Justament, el nom 'escolà' té aquest origen: era el nen que anava a escola amb el capellà i l'ajudava a l'església.) El cas és que, en aquell temps, quan un noi no anava a estudi era castigat a tocar la campana en les funcions religioses que s'havien de celebrar l'endemà (o els dies següents). Era una feina feixuga, per a un nen, i constituïa un veritable càstig.
4. Per què si una cosa és vella diem que és de l'any de la picor? És un any concret, l'any de la picor? Doncs es veu que sí: és el 1471, un any de collita desastrosa i, per tant, de molta fam. Per si no n'hi hagués prou, amb la població desesperada per l'escassetat, Catalunya fou assolada per una gran plaga de puces. Les picades d'aquests insectes, afegides a la intensa misèria que es vivia, eren molt més fiblants. Aquell any, l'any de la picor, va restar gravat en la memòria popular per mitjà d'aquesta frase feta. L'expressió, a més, té un complement, que no es diu gairebé mai. Tota sencera fa així: 'L'any de la picor, que tothom gratava'.
5. Com és que quan volem dir que algú és beneit, talòs, diem que és un gamarús? Doncs diu Amades que el gamarús és un ocell amb un bec immens, un bec que pot arribar a tenir la mida de dues vegades la llargada del cap. Per culpa d'això, sovint, involuntàriament, el pes del bec el fa abalançar cap endavant, com si fes capcinades. Ja us podeu imaginar que és una imatge, diguem-ne, poc elegant, més aviat maldestra.
6. Quan algú ha d'emprendre un afer dur i complicat diem que ja cal que es calci. És una frase antiga, originària dels monestirs, on els monjos eren obligats a anar descalços. Quan havien de fer una llarga caminada i plovia, o havien de travessar terrenys pedregosos, es calçaven per no fer-se mal als peus. En les cròniques antigues dels convents, és normal de trobar indicat que els frares anaven calçats quan havien de trencar la regla per una causa justificada. Calçar-se, doncs, aporta aquesta idea de dificultat i de duresa.
Reivindiquem Joan Amades, ara i sempre. I no tan sols com a folclorista. Perquè aquest home tenia una capacitat molt poc comuna: la capacitat d'arribar amenament al poble per mitjà de la paraula escrita, de pastar i coure les recerques i els coneixements per a oferir a la gent un saborós pa de saviesa, una menja exquisida per a tots els paladars.
Jordi Badia i Pujol, cap d'estil de VilaWeb (jordi.badia@partal.cat)
Comentaris dels lectors
Els lectors, apassionats per la llengua, també volen dir-hi la seva. Si teniu comentaris a fer, escriviu-nos. Tota pedra fa paret, en aquest homenatge a Joan Amades.
Ramon Caralt (la Bisbal d'Empordà)
Ja cal que es calcin, aquesta colla de gamarussos, perquè em sembla que els donarem carbassa o farem campana a les municipals. Ja fa temps que tocava caixa o faixa. I ells, encara estan en picabaralles de l'any de la picor.
Bartomeu Balutxo (Mallorca)
Joan Amades explica que l’any «de la picor» va ser el 1471 i que el nom provenia d’una plaga de puces que hi va haver a Barcelona. És curiós veure la similitud en la xifra (efectes dels follets dels nombres?) amb l’anomenat any de la picor a Mallorca: el 1741. Tot i la semblança numèrica, el motiu que assenyala la tradició és ben diferent. L’ordi era el primer cereal que segaven, perquè, si no, aviat les espigues cauen i, d’altra banda, en ple estiu, l’ordi provoca molta de picor a la pell dels segadors. Aquell estiu, l’anyada d’ordi va ser molt generosa.
A Aubenya segaven ordi
un mes passat Sant Joan,
quan veien el camp tan gran
cridaven: Misericordi!
[Transcrit del meu llibre 'La identitat reeixida' (2002)]
Carles Matute
Bon article sobre les expressions populars, si senyor. Però voldria fer tan sols un comentari pel que fa al 'gamarús'.
No es tracta pas d’un ocell amb un bec immens, sinó d’un mussol. Aquest animaló és molt comú al Principat, sobretot per les comarques del Pirineu. D’altra banda, he buscat el significat del, diguem-ne, insult i em surt, entre d’altres, el següent: 'GAMARÚS: Persona toixa, aturada o de maneres rústiques.'
Quant a fotos de gamarussos (ocells…) pel Google se’n troben a centenars. De fotos dels gamarussos 'no ocells' se’n troben moltes a les notícies de la premsa diària.
Òscar Alegret
Fa molts anys, el meu pare em va explicar que la frase 'o caixa o faixa' es va originar en un discurs que el general Prim va adreçar als voluntaris catalans abans d'una batalla durant la guerra d'Àfrica (¿la batalla de Wad-Ras?, ¿la de Tetuan?).
Segons que em va explicar, els va dir que hi havia dues úniques maneres de sortir de la batalla que estaven a punt de lliurar: dins d'una caixa o taüt, o bé engalanats amb una faixa per la victòria. Va resumir aquestes dues maneres amb la famosa frase 'o caixa o faixa'.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015