Ruptura contra indecència

Al final del franquisme no vam poder guanyar. Els demòcrates no vam ser prou forts per a fer allò que en dèiem 'la ruptura'. I en comptes d'això vam fer, acompanyant el règim, 'la reforma'. La reforma de l'estat franquista, s'entén. D'allò ve aquest desastre que tenim.

No cal que repetesca les mil i una escletxes per les quals el franquisme, la seua manera de pensar i fins i tot d'actuar, ha renascut a Espanya des de l'arribada d'Aznar al poder. Però ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.

Cristóbal Montoro va fer un ús polític del cas Pujol que repugnaria en qualsevol estat democràtic. Perquè aquesta gent no té ni la més mínima vergonya a l'hora de fer un ús selectiu i partidista de l'estat i els seus instruments i institucions, en funció no del bé públic general sinó del seu interès polític partidista. L'estat és d'ells, en l'accepció més primària, casernària i limitada del terme. I per això l'usen impunement contra els qui no són ells, contra els qui no són amb ells o contra els qui deixen de ser-hi un dia. Lluny, molt lluny, de la idea i la pràctica d'allò que hauria de ser un estat europeu del segle XXI.

Però igual que va passar als primers setanta cal que siguem conscients que no hem d'aguantar això necessàriament. I de fet el Principat és ara de nou la punta de llança de la ruptura. Amb importants contradiccions internes, com aleshores. Amb interessos contraposats com aleshores. Amb personatges lamentables, com aleshores.

Però, també com aleshores, d'Assemblea en Assemblea, amb la força d'una població que protagonitza una autèntica revolta democràtica als carrers i a les urnes, que trenca tots els pactes, esquemes, complicitats i tripijocs. Una revolta en què la demanda d'autogovern, concretada ara en la independència, és sinònim de la demanda d'un govern decent. Contra totes les indecències, per tant, dels de dins i dels de fora.

Han passat quaranta anys de la reforma i si hi ha una cosa evident ja ara és que l'estat espanyol, amb les bases que té actualment, no és reformable. Al contrari: cada dia anem més cap enrere. I és evident també que amb aquesta estructura d'estat és pràcticament impossible un govern decent. N'hi pot haver de discrets i d'escandalosos --segurament mai com el cínic govern del PP que tenim ara. Però si existeix tot això que tant ens irrita és perquè es permet que existesca, gràcies a un sòlid entramat administratiu, legislatiu, polític, militar...

En definitiva, si passa això que passa és perquè, a diferència d'ara, a final dels setanta no vam poder guanyar. Ara tenim la segona oportunitat.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Joan M. Arenas

Són tan matussers, tan poc intel·ligents, que el que havia de ser una maniobra per humiliar el Sr Pujol i  dinamitar el procés soberanista acabarà convertint l'expresident de la Generalitat en un màrtir i la manifestació del dia onze en la més multitudinària de la història. Si senyor, anem bé, molt bé. Uns adversaris així mai ens els podíem haver imaginat.

Carles Soler

Ara és l’hora de la política amb majúscules i trobem líders catalans que estan demostrant baixa estatura política.

La impresentable compareixença de Montoro inimaginable a qualsevol país seriós ve precedida de les declaracions de la senyora Álvarez, a tota plana en el diari del Javier Godó. La senyora està molt ben informada de que la policia espanyola traurà imminentment més informes de la Ferrusola  i que tot aquest muntatge era per finançar l’independentisme. En Montoro segueix el mateix fil argumental un dia més tard amb una coordinació quasi màgica d’insinuacions estranyes. Tot fa pensar que la maquinaria de “el mundo” i companyia es prepara per deixar anar la gran tifarada de merda abans de l’11 S. Provocar la desmoralització i la desmobilització és el gran objectiu.

Enmig de tot això el Sr. Pujol demana no interferir en el procés i anar al Parlament d’ací 20 dies. Ningú raonable pensarà que això és una eternitat, de fet seria un cas d’extrema celeritat.

Doncs bé, els senyors d’Esquerra, demanaran indignats una comissió d’investigació (judici paral·lel) perquè comparegui abans. Que s’han begut l’enteniment?, el senyor Pujol ha d’esser el focus ara? Junqueras sigues gran, home! Dius a acompanyes en Mas? La jugada d'en Rull recolzant  al PP en la impresentable reforma electoral “para la regeneración democràtica” tampoc demostra grandesa en aquest moment del país. Aquesta partida no és de partidets de, és de País!.

Ignasi Badia

Sempre "Visca la terra" ha anat acompanyat de "Muira el mal govern", encara que sovint solament es crida la primera part. La vida de la terra i el bon govern s'acosten al Principat. Algú creu que la resta de la nació serà immune a aquesta gloriosa sacsejada?

Josep Jallé

En aquesta etapa en que l’Estat ha transitat, la Transició li digueren, hem fet sortir-los-hi les essències de sempre, del totalitarisme tou, a voltes no tant, d’allò que n'hi diuen una dicta blanda. De fet, sociològicament, vam creure que l’arribada, formal, a la democràcia ens canviaria a tots plegats senzillament per la voluntat de ser. Especialment ho vam creure els que havíem estat, efectivament, en contra - i patit - de la dictadura, els que havíem corregut davant del grisos pel carrer Pelai, per entendre’ns.

Estàvem errats, com ho mostren els fets actuals dels nets del cop d’Estat del 36, avui en el poder. Amb els seus mètodes descarats, com el ministre Montoro, carregant contra la persona física, Pujol, sense que cap jutge hagi fet cap demanda de dades, ni anàlisi, ni contestació de proves. Sentenciat abans de començar un procés, qualificat per aquest ministre com el més alt dels corruptes “qualitativamente”. Més gran cinisme i pocavergonya és difícil, encara que de tantes com veiem, i ens fan suposar via filtracions de dossiers redactats a mida, anem perdent la sensibilitat, la educació i passem, directament, a la crema de tot el que faci foc sobre el procés cap a la llibertat que estem seguint, amb un full de ruta ben traçat, majoritari i sense que tremolin les cames a la majoria representativa al Parlament, malgrat els estirabots dels Junqueras, Vida d’Abadal, ICV i els nous a la recapta de vots per a les municipals, com sempre, com si no passes res en les rutines de cada quatre anys.

Som davant d’un procés excepcional cap a l’Estat propi que, benvolgut director, podem guanyar i seguim fent-los-hi cas en la seva constant mala llet, assaonada en la oligarquia mesetaria i assimilats que ha viscut, per segles, de la conquesta, la extorsió i l’espoli. A tos plegats: una mica de mires amunt que ho tenim ben a prop, a tocar. Via fora, sense caure en les provocacions a la feblesa, al dubte, d’aquesta patuleia que ens emmetzina, dia si, dia també. Indesinenter.

Josep Blesa

Estem refundant la democràcia. Si la independència dels Estats Americans, sense –united—encara, fou la llavor del liberalisme com a filosofia de vida  i economia, endemés de la democràcia representativa actual, quan sols n’eren uns 10.000 colons, ara en som milions de ciutadans que propugnem un canvi i aprofundiment en una nova democràcia del segle XXI, ajudats en la participació directa amb els estris digitals globals actuals.  Discrepe amb tu, Vicent, que els demòcrates vam perdre després del franquisme, perquè el “franquisme” no era sols el problema.

L’estat espanyol mai no ha estat una democràcia, ni en temps de les repúbliques tan sols. Us aconselle visionar el vídeo del pensador i historiador anarquista Félix Rodrigo Mora (La otra cara de la Pepa, https://www.youtube.com/watch?v=zSvzOnpoGFk) on fa un recorregut des de Cadis 1812 fins a l’actualitat, explicant que, en si, totes les monarquies, dictadures, repúbliques, etc. sols ha estat la manera de “renovació formal” en “un estat modern” de la minoria dirigents provinents de l’Ancien Régime espanyol per tal de mantindre el seu estat d’extracció de rendes en un territori acotat. Consegüentment, de democràcia, mai no n’hi hagué ni n’hi ha hagut, a l’estat espanyol en tota sa història. Has usat l’expressió casernària, i el vídeo adjunt explica fil per randa el caràcter militaritzat dels dirigents espanyols. Us heu preguntat mai perquè,en generalment i tradicional, no hi ha enginyers, arquitectes, obrers, sindicalistes, metges, infermers, etc entre els dirigents dels règim espanyols i quasi el 98 % són advocats, militars, membres d’estat via familiar i membres adscrits públicament a sectes religioses extremistes?

Si repasseu la historiografia espanyola, amb “ulls i neurones” de demòcrata internacional, hi veureu que les distància entre aquell tal Montoro (vegeu a què es dedica el seu germà), i els comtes de Romanones, dels “espadons” Narváez, Martínez-Campos, Prim, Espinosa de los Monteros, Puigmoltons, Fernández de Córdoba, comtesses d’Alba, etc, senzillament, són microscòpiques. Ni una trista Bill of Rights han estat incapaços a consensuar entre ells. Perquè mai hi ha existit el poble, ni tan sols la/les societats, per a d’ells. Estem obrint un badall amb l’ariet del principat per on se n’eixirem tots i el globus espanyol quedarà esbatanat en menys d’una dècada. D’ací la paüra continental dels altres estats d’empremta jacobina com França, Rússia, Itàlia, etc. I orientals com Xina, Turquia, Irak, etc. a quedar  encomanats per la “passa”. Una “passa”, per cert, que duu l’antídot contra l’islamisme gihadista. Que no deixa de ser la versió oriental modern del pancatolicisme imperial espanyol de totstemps.

Josep Usó

A finals dels setanta era jo molt jovenet i recorde com alguns homes majors i savis em deien: "Xiquet, això de la reforma és una estafa. Cal fer una ruptura". Jo, aleshores no ho acabava d'entendre, però ara, quaranta anys després d'aquella "reforma", veig que l'estat s'assembla molt a aquell estat en el qual Franco encara estava calent. Massa. I cap de les "reformes" ha servit per a res. És més que evident que només es pretén re-centralitzar-ho tot per tornar a aquella estructura que era com una teranyina amb centre al Palacio de El Pardo, on lluïa aquella sinistra llumeta tota la nit (això deia el meu llibre de Formación del Espíritu Nacional. Obligatòria a tot el batxillerat d'aleshores. Sis cursos. I entrava a l'examen de selectivitat). Anteriorment, el centre de tot plegat era l'Escorial. I en aquell temps, els de l'enyorat Felipe II per part dels imperialistes espanyols, l'estat va fer fallida tres vegades i va perdre quasi tota importància a nivell europeu.
Ara està clar que l'Estat, tal i com està, és inviable. I que novament el Principat se'n vol anar. I ho pot fer. L'espectacle de Montoro acusant a tort i a dret d'allò que ell mateix és culpable o empara obertament, no és democràtic ni es pot consentir. 

Quan després de quasi quaranta anys d'ajuts europeus han segut incapaços de construir cap infraestructura amb futur, l'única solució amb aquest estat és marxar. I és possible. I s'ha de fer el més aviat possible. Com ho ha fet la resta del seu tan victorejat "imperio".

Antoni Dalmases

És una molt bona anàlisi que ens indica el camí a seguir.

Ara no podem badar: cal denunciar els "talps" espanyolistes, els "pijos" que van de moderats i els galtes institucionals.

Després del fiasco dels Pujol, no ens podem refiar de ningú que no actui amb inequívoca netedat i decència: sigui qui sigui, estigui on estigui i es digui com es digui.

Joan Ortí

Aquesta segona oportunitat de que parles Vicent, -la primera segons tu va ser a la mort del dictador-, que no pas la mort del franquisme. El frau democràtic de la transició es tant flagrant i tanta presa de pel, que democràticament ens han tractat com si fóssim una colònia del Congo Belga i que em perdonen el del Congo Belga.  

El frau del PSC a Catalunya fen creure durant mes de trenta anys que era un partit d’obediència catalanista i era totalment fals. La corrupció generalitza a totes les instancies oficials tant de Catalunya com de la península, corrupció fruit de la partitocràcia, niu de serps per repartir-se el poder i els diners.  

En definitiva la societat civil durant els darrers vuitanta anys no han viscut cap episodi de democràtica autentica, d’una qualitat ètica democràtica de mínims, no coneixem que es viure amb ètica democràtica.

El Consell de Forces Politiques creat el 23 de desembre de 1975 va ser un cas excepcional de unitat política per la total ruptura democràtica i amb uns punts bàsics reivindicatius en la que tots els partits politics la van signar.  

Ara diuen que la veu la te el poble i no els partits, mentida! els partits estant fent com sempre les seves actuacions “estratègiques” i “partidistes” per treure partit de tot el que es cou damunt la taula. 

Ja no es tracte del PP i del PSOE i de tots els seus satèl·lits i botiflers i unionistes interns, es tracte sobretot de la unitat de les forces politiques catalanes conjuntament amb el front civil, aquesta realitat està molt feble i el problema el tenim a dins de casa nostre, perquè encara estem pensant partidísticament. 

Govern de concentració conjuntament amb el govern popular de la societat civil, ara toca això!! Repeteixo, govern de concentració amb el govern popular de la societat civil, la oportunitat es aquesta i es ara!! 

Si no sabem fer això es que els catalans no sabem anar plegats.

director@vilaweb.cat

Ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.