Mourinho com a símptoma

Ja em perdonareu que per un dia parle d'un personatge esportiu. No ho faig per valorar-lo com a tal, sinó per usar-lo, si m'ho permeteu, en termes sociològics. Perquè crec que el seu estil, el seu model i la seua manera de fer van més enllà del camp de futbol i ens poden ajudar a entendre coses. 

Sobretot una: que quan et dediques a destruir és molt difícil de construir. Gairebé impossible. Mourinho tenia una obsessió malaltissa, que era el Barça i Pep Guardiola. Tot allò que feia girava al voltant d'aquests dos noms, obsedit a superar-los, a desbancar-los, a destruir-los. No li importava tant què guanyava ell com què perdien els altres. Guardiola ho va entendre i es va enretirar de la confrontació directa. I va ser aleshores que Mourinho va caure en el propi parany. No pots combatre contra algú que defuig el combat, però l'obsessió de combatre'l et pot fer parar boig. La literatura universal en va plena.

Et pot fer parar boig, perquè entres en un estat de descontrol mental que et fa veure fantasmes arreu. És molt difícil d'asserenar-te quan has decidit que el teu mètode serà l'agressivitat extrema. I frenar enmig d'una recta quan vas embalat és molt més complicat que no frenar en un revolt que t'avisa. La caiguda de Mourinho és, doncs, paradigmàtica i alliçonadora. Alliçonadora perquè demostra que la pressió extrema i l'agressivitat poden donar algun resultat a molt curt termini però amb el temps acaben ofegant aquell qui la practica. Una lliçó que persones, i països!, no haurien d'oblidar mai.

PD: diuen que l'odi és una confusa forma d'admiració...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La caiguda de Mourinho ens recorda una màxima eterna: no pots construir si et dediques solament a destruir.