Espanya, KO

L’any 2007 Caja Madrid, dirigida per un íntim de José Maria Aznar que es diu Miguel Blesa, va comprar Iberia. Exactament va pagar 239 milions al BBVA per un 6,9% de les accions que, sumades al 10% que ja en tenia, feien de la caixa madrilenya la primera accionista de la companyia.

La raó que varen donar d'una inversió d’aquest volum era que ‘calia un accionista fort i espanyol de referència’, perquè el trànsit aeri aportava més del 5% del PIB i perquè Iberia era 'essencial per a fer d’Espanya una gran potència europea’.

Perquè no en restaren dubtes, tot just tres dies després Caja Madrid comprà un altre 6,42% d’Iberia, en aquest cas a Logista, per 220 milions d’euros, de manera que ja en controlava el 23,4% i n'era l'accionista del tot majoritari. 

Era una època en què algunes empreses estrangeres aspiraven a controlar Iberia, i aquella demostració de poder financer va ser una manera de fer-les-en desdir per assegurar un gran objectiu polític: fer de la T4 una gran porta llatinoamericana d’Europa, i de Madrid, una continuació obligada de l’eix Berlín-París. Que tots aquells diners, com s’ha vist ara, fossen poc de fiar, importava ben poc a una gent que semblava convençuda que el BOE era una arma gairebé atòmica, capaç de canviar l’economia mundial.

Un any abans de la compra d’Ibèria per Caja Madrid s’havia coronat la faraònica T4, un dels grans projectes del govern d’Aznar, si bé l'inaugurà Zapatero. El mastodont havia costat 6.200 milions d’euros i, d’acord amb els plans que ja havien dissenyat els populars i que els socialistes no havien qüestionat, fou regalat a Iberia per tal de dificultar màximament tota competició possible amb la nineta dels ulls dels nacionalisme espanyol. I per si no n'hi havia prou, l’estat va posar AENA al seu servei --com sabem prou bé nosaltres.

Un any després de la compra d’Iberia per Caja Madrid, el 2008, l’atreviment va arribar al súmmum. Iberia i British Airways es van fusionar, aprofitant una crisi sense precedents de les companyies aèries i una feblesa circumstancial de la gran empresa britànica, tres voltes més gran que no Iberia. Caja Madrid, amb aquells diners que ara s’ha vist que eren molt poc sòlids, va passar a controlar el 'holding' i a manar no solament a Iberia, sinó també a British Airways, un dels grans noms de l’aviació mundial.

Això va significar declaracions altisonants sobre Espanya, o siga Madrid, en el sentit que havia de ser el centre del món, i que aquella adquisició demostrava que l’economia espanyola mereixia un salt de dimensió i havia de ser reconeguda com una de les grans economies del món.

Eren els anys folls d’Espanya, i a Madrid es pensaven que, a base d’injectar diners públics a dojo en projectes més polítics que no reals, el món canviaria i el seu país seria una referència a Europa, una autèntica potència sorgida del no-res.

Però ahir, de sobte, es va acabar la facècia. L’estat, irònicament en mans del mateix PP, va decidir de nacionalitzar Bankia, el banc del PP, la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa. I no pas per ganes ni per convicció, sinó perquè la ruïna ja era tan manifesta que podia ensorrar el banc en qüestió d’hores, i potser l'estat i tot. L'han hagut de nacionalitzar per força, perquè tot aquells diners moguts tan alegrement eren menys sòlids que l'aigua.

I ara ve que la primera decisió que anuncien és de posar immediatament a la venda les accions d’Ibèria, les mateixes accions que els havien fet pensar no tan solament que eren una potència europea del mateix rang d’Alemanya o de França, sinó fins i tot una de les grans entre les més grans del món.

Si ho voleu veure així, tot plegat és una anècdota, una simple part d’aquest enorme embolic que és i serà la crisi de Bankia. Però em podeu ben creure: Espanya, KO.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A Madrid es pensaven que, a base d’injectar diners públics a dojo en projectes més polítics que no reals, el món canviaria i el seu país seria una referència a Europa, una autèntica potència sorgida del no-res.