Tan sols era un concert, però...

Això de dissabte era solament un concert. Però algunes de les coses que hi van passar el convertien en alguna cosa més que un concert. No és un pas més cap a la independència, però consolida el procés i demostra que aquells qui s'han escarrassat a dir que tot això seria un suflé i que es desinflaria anaven errats.

Doncs, no. Han passat gairebé nou mesos de l'Onze de Setembre i la gent ha respost i el suflé no baixa. És veritat que podem interpretar-ho matisant que no hem avançat prou. Però també podem interpretar-ho dient que això s'ha més que consolidat i que la base social de l'independentisme continua tombant fronteres. I no parle de xifres, únicament. Parle sobretot de sensacions. Veure Peret o Dyango donant suport a la independència, incorporats al procés, apreciar la diversitat enorme de gent que hi participava i ser capaços d'organitzar això i d'ensenyar la fotografia que volíem ensenyar al món, diu molt de nosaltres. Diu molt sobre on som ja.

Però ara cal concreció. Avui, per primera vegada, hi ha una passa enrere en el procés cap a la independència tal com l'havien dissenyat CiU i Esquerra. S'ha acabat la primera part de l'any i la Generalitat no ha demanat permís al govern espanyol per a fer el referèndum. És un avís seriós que pot quedar en simple anècdota d'ací a unes setmanes. Però que de moment representa un toc d'atenció, una ombra.

Una ombra, és clar, per als signants del pacte i especialment per al govern, que se suposa que ha de demanar el permís. Govern que en el concert de dissabte també va poder sentir crítiques clares i directes a la seua actuació. Es va notar en la recepció que el públic feia de les paraules dels cantants, sobretot. Ja ho sé que és molt discutible, tot plegat, i que va haver-hi actuacions poc discretes o poc afortunades, però tinc la sensació, per exemple, que la retallada a TV3 i Catalunya Ràdio es va girant amb molta força contra el govern d'Artur Mas. És un os massa sensible, potser, i el preu polític a pagar tal vegada serà molt més car que no preveien. Fer el discurs de les estructures d'estat mentre en vas desmuntant és un equilibri que un dia s'havia de fer impossible de sostenir. I em sembla que dissabte això va començar a passar.

Espanya, com és habitual, no va entendre res de res. La presència de noms, estils i representacions que els hauria d'alertar va ser simplement menystinguda. És ben curiós que siguen incapaços de no abocar aquest menyspreu sobre nosaltres. Amb l'excusa que siga. I no parle tan sols de la caverna, tan frenopàtica com sempre. Ahir el Frankfurter Allgemeine Zeitung deia en un article que Espanya simplement és absent de Catalunya. Que no hi és i no entén res de tot això que hi passa. I quan el diari principal i més influent d'Alemanya ja parla amb aquesta claredat nosaltres hem de prendre'n nota però supose --a mi tant m'és, com us podeu imaginar-- que ells encara n'haurien de prendre més.

És clar que no serà amb concerts que anirem avançant ara. El concert val per a continuar demostrant quina és la voluntat de la població, com ho fan les enquestes, com ho farà la cadena humana, com ho van fer sobretot les eleccions. Però els qui són responsables que això siga més que un concert i que el procés realment avance en termes polítics, ara per ara són els dirigents del país. I a ells els toca de fer passes ara, després del dissabte viscut al Camp Nou.

PD. Fa temps que dic que una gran diferència amb el passat recent és que ara Catalunya ja no sap explicar-se a ella mateixa de manera coherent sense haver d'invocar la resta dels Països Catalans. Dissabte es va tornar a fer evident i això, en el camí cap a la república, cal que ho comencem a explicitar també. Que no és incompatible saber que la república anirà d'Alcanar a la Jonquera i que la nació continuarà existint de Salses a Guardamar. 

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No serà amb concerts que anirem avançant ara. Ara cal concretar políticament on anem. I enfilar decididament el camí.