Un any extraordinari

The Guardian es demana aquests dies si durant el 2011 no han passat més coses que no en els anys anteriors. I cal reconèixer que, si més no, ho sembla. Una repassada dels fets que han sotragat l'opinió pública aquests dotze mesos sembla indicar-ho i causa un cert vertigen. Però, més enllà del nombre de coses que hagen passat, allò que crida l'atenció és que en són, d'importants, les que han passat.

A occident, especialment, ha passat una cosa fonamental: que la crisi ens ha posat a un pas de l'abisme, tant que ha motivat una reacció també contundent. Això que en diuen capitalisme financer s'ha mostrat en tot el seu esplendor, i ens ha ensenyat tota el podrimener. L'absoluta manca de moral i d'escrúpols de la major part del sector financer i la constatació del control que té sobre governs i política ja no admeten pràcticament discussió. Durant el 2011 ho hem vist amb una claredat meridiana. Potser per això les veus que s'han alçat contra aquest estat de coses ja no són les de sempre.

La indignació, això que se n'ha dit 'els indignats', és una expressió poderosa, per bé que a vegades equivocada, de la ràbia i del desencant que s'apodera de la societat europea. Però no és necessàriament la de més calat, la més profunda. L'expressió de més calat segurament que és el menyspreu amb què una part important de la societat veu la seua relació amb el sistema.

Hi ha qui, ebri de poder i segur de les seues prebendes, sembla que haja oblidat que el sistema polític i l'econòmic, tots dos, s'assenten sobre un consens social majoritari que, si es destrueix, els destruirà a ells en primer lloc. En aquest sentit, el 2011 ja ha avisat que coses que semblaven impossibles poden passar. Per això sembla un any tan extraordinari, Per això, de fet, ho és.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hi ha qui, ebri de poder i segur de les seues prebendes, sembla que haja oblidat que el sistema polític i l'econòmic, tots dos, s'assenten sobre un consens social majoritari que, si es destrueix, els destruirà a ells en primer lloc.