Un desallotjament immoral

Tot i reconèixer que és un debat complex i amb moltes arestes, vull manifestar-me completament a favor de l'acció que pretén impedir el desnonament del bloc ocupat per la PAH a Salt. Em sembla que ocupar edificis pertanyents a un banc públic que hem rescatat amb els diners de tothom, si això resol el problema de famílies concretes que s'han empobrit sobtadament, en general per l'acció maliciosa dels bancs, és una resposta molt proporcionada. Molt proporcionada en vista de l'estafa monumental que molts bancs i caixes han infligit no tan sols a aquesta gent sinó a milions de ciutadans. I molt proporcionada tenint en compte que el rescat dels bancs no va acompanyat d'un rescat paral·lel i contrastable dels afectats per les accions criminals dels bancs.

La immoralitat d'aquest desallotjament és ben particular. Fins i tot l'Agència de l'Habitatge de la Generalitat ha demanat que s'ature per tal de poder estudiar la situació de les famílies. Hi ha dinou xiquets, a l'edifici, ocupat des del mes de març per quinze famílies, amb el suport de bona part de la societat gironina. En aquest bloc no hi havia viscut mai ningú. I s'hi ha creat una dinàmica molt interessant de feina col·lectiva i de recursos compartits, cosa que ha demostrat que és possible de retornar la dignitat a una famílies que són solament una part mínima dels afectats però que al mateix temps ens deixen veure el rostre concret de tots els afectats.

El rescat de la banca espanyola és --ho diré una altra vegada-- una vergonya, una autèntica immoralitat que accions com la d'avui fan especialment evident. Perquè després d'haver enganyat, robat i portat a la misèria centenars de milers de famílies, aquestes han quedat indefenses però ells no. Ells recuperen pèrdues i inversions, no pas gràcies al propi risc i al propi esforç, sinó amb els diners que tothom, a la força, els donem. I no fan res en canvi, res que ajude a pal·liar la situació que han creat ells amb les seues pràctiques.

En tindria una opinió diferent si el rescat hagués estat equitatiu, no únicament de la banca sinó també de les famílies, les petites empreses, els comerços i els serveis públics. Però avui veiem com tot el pes de l'estat ataca un exemple minúscul però brillant de recuperació social. I això em sembla indignant i excessiu, intolerable. És un greu atemptat contra aquell principi segons el qual, davant l'estat, tots els ciutadans som iguals i tenim els mateixos drets. Això, entre més coses, vol dir que no pot ser que les equivocacions dels uns hagen de recaure totalment sobre les pròpies espatlles, mentre les espatlles d'uns pocs, que han comès equivocacions molt més greus encara, no pateixen gens.

L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)

Pere-Enric Barreda: A la Constitució (que tant a mà tenen per a segons quines coses) consta el dret a un habitatge "digne i adequat", i que es regularà "la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació" (article 47), i els estatuts vénen a dir el mateix. Paper mullat: són precisament els especuladors, o els seus representants, o els seus creditors, els que fan inviable aquest dret per a molta gent. I una llei justa i ètica hauria de dir: "Ningú no por ser privat del seu habitatge habitual", i menys encara si l'habitatge ha de quedar buit. A primers d'any ens alegrava la notícia que es feien objectors contra els desnonaments els Bombers de Barcelona, amb suport sindical, i al Pallars fins i tot alguns mossos d'esquadra. Van ser un exemple pertot arreu: a València, a Palma, a Eivissa, a Alacant... I és que aquests desnonaments són una lacra per a qualsevol societat democràtica.

Josep Usó: Sembla que sempre hem de pagar els mateixos. Els pobres. Per això els desnonats sempre són persones pobres. En aquesta situació mai es veuen els poderosos, per més enfonsada que estiga la seua economia. Aixi, podem veure xiquets al carrer, condemnats a quedar-se sense sostre, però mai veiem que es tanque un club de futbol per més arruinat que estiga. Al final ens haurem de convéncer de la veritat. Si determinats personatges es compren un espill i es miren la cara, veuran la imatge de la màfia.

(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No pot ser que les equivocacions dels uns hagen de recaure totalment sobre les pròpies espatlles, mentre les espatlles d'uns pocs, que han comès equivocacions molt més greus encara, no pateixen gens.