Opinió
-
Això és una partida d’escacs
Vicent Partal
10.12.2013
-
Senyor Rajoy, no s'amague rere les lleis: les independències són fets polítics
Vicent Partal
09.12.2013
-
La foto de Navarro
Vicent Partal
06.12.2013
-
Quan el món jutja Espanya
Vicent Partal
05.12.2013
-
Qui dóna suport a Fabra?
Vicent Partal
04.12.2013
-
I per què hem de ser a l’OTAN?
Vicent Partal
03.12.2013
-
El valencià emprenyat
Vicent Partal
02.12.2013
-
Tiananmen a Burjassot
Vicent Partal
29.11.2013
-
El silenci d'Hollande
Vicent Partal
29.11.2013
-
La violència del PP
Vicent Partal
28.11.2013
-
Catalonia is not Scotland
Vicent Partal
27.11.2013
-
Fabra és un criminal, però el problema és que ja ho era
Vicent Partal
26.11.2013
-
Les possibilitats que es discuteixen per a la consulta
Vicent Partal
25.11.2013
Vicent Partal
31.05.2013
Ni el Liceu, ja no és cap búnquer
El 8 de setembre de 1989 s'inaugurava l'Estadi Olímpic de Barcelona. Plovia a bots i barrals i tot era goteres, ací i allà. Els Freedom for Catalonia havien preparat una bona protesta... I Juan Carlos ho va acabar de complicar tot, arribant mitja hora tard i fent endarrerir la cerimònia –va córrer la brama que havia estat per culpa d'una de les seues amants. El resultat va ser una xiulada eixordadora que va posar en alerta tota la classe dirigent catalana. Tant, que el 25 de setembre, només disset dies més tard, el Liceu va ser l'escenari d'un preparadíssim homenatge a Juan Carlos, aplaudit intensament durant minuts, en un gest que dibuixava l'existència nítida de dues societats. Que, segons que es va veure ahir al vespre, ja són cosa del passat.
Espantats per les repercussions de la protesta nacionalista a la inauguració de l'estadi, la gent d'ordre de Barcelona es va conjurar aquell 25 de setembre per retre un ostentós acte d'acatament a Juan Carlos. Va ser un aplaudiment llarguíssim, bavós, cortesà en el pitjor sentit de la paraula. Aquell dia estrenaven l'òpera 'Cristobal Colon', amb el protagonisme d'un Josep Carreras que avui és també obertament independentista. Ara és molt difícil de recuperar aquella atmosfera ofegadora, però si us voleu fer una idea de com era de llefiscosa us recomane que llegiu la crònica --canònicament monàrquica, és clar-- que va publicar La Vanguardia: 'Todos los asistentes, puestos en pie, quisieron mostrar así la simpatia que despierta la presencia [en Barcelona] de Don Juan Carlos y Doña Sofía...'
Vaig escriure un article aleshores, segurament al Temps, on definia el Liceu com el búnquer on Juan Carlos podia amagar-se, confiat. El contrast entre aquella Barcelona incipientment desafiadora de l'estadi i la Barcelona mesella del Liceu era enorme i no podia deixar d'explicar-lo. Aquell Liceu, aquell del 1989, era un Liceu que adorava els reis d'Espanya també perquè odiava els independentistes de l'estadi i tot allò que representaven. Lluita de classes al nivell més elemental possible. Gairebé una caricatura.
De manera que ja podeu comprendre que quan ahir al vespre vaig rebre les primeres notícies de la històrica xiulada amb què el Liceu havia rebut el fill de Juan Carlos no vaig poder evitar un ample somriure. Perquè hi ha moltes lectures visibles, en aquest gest. Hi ha la descomposició d'una institució, la monarquia, i d'un país, Espanya. Hi ha la democratització d'un teatre que, segurament perquè ara és més plural, també reflecteix què és la nostra societat més bé que no aleshores. Hi ha el final del búnquer, de qualsevol búnquer. Però hi ha, sobretot, un país unit que ja no perd cap ocasió de demostrar que vol ser lliure i que s'ha acabat la comèdia. Ni tan sols al Liceu! Qui ens ho havia de dir, el 1989...
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015