Opinió
-
Això és una partida d’escacs
Vicent Partal
10.12.2013
-
Senyor Rajoy, no s'amague rere les lleis: les independències són fets polítics
Vicent Partal
09.12.2013
-
La foto de Navarro
Vicent Partal
06.12.2013
-
Quan el món jutja Espanya
Vicent Partal
05.12.2013
-
Qui dóna suport a Fabra?
Vicent Partal
04.12.2013
-
I per què hem de ser a l’OTAN?
Vicent Partal
03.12.2013
-
El valencià emprenyat
Vicent Partal
02.12.2013
-
Tiananmen a Burjassot
Vicent Partal
29.11.2013
-
El silenci d'Hollande
Vicent Partal
29.11.2013
-
La violència del PP
Vicent Partal
28.11.2013
-
Catalonia is not Scotland
Vicent Partal
27.11.2013
-
Fabra és un criminal, però el problema és que ja ho era
Vicent Partal
26.11.2013
-
Les possibilitats que es discuteixen per a la consulta
Vicent Partal
25.11.2013
Vicent Partal
03.12.2012
Boluda i el pacte fiscal: mirem-ho així
Fa dies que em ronda un dubte pel cap. No m'atrevesc a explicar-lo gaire en públic perquè encara no veig clarament com situar-m'hi. Però avui sí que ho faré, després de les declaracions de Vicente Boluda, entre més coses president de l'Associació d'Empresaris Valencians, exigint un pacte fiscal per al País Valencià. El meu dubte: això de la independència del Principat és causa de la crisi general espanyola o n’és l’efecte?
No és ben bé igual. Podem pensar que el Principat, després de cent anys llargs de catalanisme, ha descobert que la independència era, ho ha estat sempre, l'única solució assenyada --i aquest pas seria la causa del desastre espanyol subsegüent. O podem pensar que l'estat espanyol ha entrat en la via del desastre i aleshores el Principat, que sempre ho ha ensumat tot cinc minuts abans que no la resta, ha arrancat a córrer abans les conseqüències no foren més dramàtiques encara.
Té gaire importància, això? Per al Principat, segurament que no. Però per a la resta del país, sí. I la sorprenent demanda de Boluda n'és potser una prova.
El País Valencià és el territori més catalanodependent de tot l'estat. En bé i en mal. Poques coses passen al País Valencià que no tinguen per referència les que passen a Catalunya. En alguns casos per a anar-hi contra i en molts més per a avançar. Ha estat històricament així. Cada passa endavant que ha fet Catalunya ha tingut una rèplica del País Valencià abans que de ningú més. La Renaixença, la Mancomunitat, la República, l'oposició democràtica al franquisme, les manifestacions de la Diada, la pre-autonomia... Una vegada i una altra, quan el Principat ha fet una passa endavant el País Valencià ha reaccionat.Fallant sovint. Fent curt. O equivocant-se. Però sempre reaccionant.
Si fóra mínimament raonable la hipòtesi que açò que passa és l'autodestrucció d'Espanya, una mica a l'estil del drama del 1898, aleshores la presa de posició dels empresaris valencians d'aquestes darreres setmanes adquiriria una llum diferent.
Fixem-nos-hi. Després d'anys i panys de voler fer funcionar l'histriònic eix València-Madrid els empresaris valencians deploren el fracàs de l'autonomia, denuncien d'una manera clara l'espoliació fiscal de València per Espanya i fins i tot proposen una reclamació política, el pacte fiscal, que pràcticament ningú no s'atrevia a posar damunt la taula. I tot plegat en el context de la impaciència evident i notòria amb el govern espanyol pel desastre de les infrastructures, sobretot de l'Arc Mediterrani, i en el marc de l'adquisició recent de quasi tota la banca valenciana per... bancs catalans. Adquisició que, curiosament, no ha despertat ni una sola protesta digna d'esment del cridaner anticatalanisme tradicional.
Vicente Boluda és un personatge curiós. La seua desastrosa presidència del Reial Madrid no va ajudar-lo gens a dibuixar un perfil sobri i rigorós. Però, les seues paraules, les hem de tenir en compte, si volem interpretar no tan solament les coses que passen al País Valencià just ara, sinó també les que passen al Principat i al conjunt de l'estat.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015