Opinió
-
Això és una partida d’escacs
Vicent Partal
10.12.2013
-
Senyor Rajoy, no s'amague rere les lleis: les independències són fets polítics
Vicent Partal
09.12.2013
-
La foto de Navarro
Vicent Partal
06.12.2013
-
Quan el món jutja Espanya
Vicent Partal
05.12.2013
-
Qui dóna suport a Fabra?
Vicent Partal
04.12.2013
-
I per què hem de ser a l’OTAN?
Vicent Partal
03.12.2013
-
El valencià emprenyat
Vicent Partal
02.12.2013
-
Tiananmen a Burjassot
Vicent Partal
29.11.2013
-
El silenci d'Hollande
Vicent Partal
29.11.2013
-
La violència del PP
Vicent Partal
28.11.2013
-
Catalonia is not Scotland
Vicent Partal
27.11.2013
-
Fabra és un criminal, però el problema és que ja ho era
Vicent Partal
26.11.2013
-
Les possibilitats que es discuteixen per a la consulta
Vicent Partal
25.11.2013
Vicent Partal
24.10.2011
L'Espanya estupefacta
Ja és lluny el temps en què Zapatero reclamava, exigia de fet, que Espanya formés part del G-7. ETA ha abandonat les armes, i l'antiviolència com a vector de l'Espanya unitària perdrà necessàriament efectivitat. Mentrestant, la Unió Europea tira al dret, obliga a canviar la constitució espanyola, abona el corredor mediterrani i acusa Espanya de centralista. No m'estranya l'estupefacció que alguns espanyols demostren --oimés que el PSOE, el partit que ha afaiçonat Espanya, comença a difuminar-se...
La darrera i més potent visió sobre què podria ser Espanya --cada país en necessita una, de visió-- és l'aznarista. Abans, durant la transició, havia estat el PSOE que havia esbossast una possible visió de què podia ser Espanya, una visió diguem-ne amable, socialdemòcrata, vagament antifranquista i integradora --sense entrar gaire en detalls. Una visió que podia acomodar, segons com, catalans i bascos i que podria acostar al projecte nacional espanyol una esquerra encara massa mística, poc inclinada a fervors patriòtics.
Però Aznar va tombar aquesta visió en pocs anys per consolidar-ne una altra que fins i tot s'ha encomanat al zapaterisme. Més rocallosa, però sobretot més inflada, aparentment imponent. Amb una visió imperial respecte de l'Amèrica Llatina --necessitada per això de grans multinacionals alimentades artificialment. Amb una missió a Europa: deixar de ser perifèria i esdevenir un gran país, respectat en l'escena internacional --i d'aquí van venir les Açores i tantes coses més. I sobretot nacionalista, profundament centralitzada i nacionalista espanyola, i no tan solament en la ideologia, sinó sobretot en les obres (les públiques i les altres).
Espanya fa anys que cerca el seu lloc al món amb aquesta concepció essencialment aznarista. I si bé és cert que Zapatero semblava que volia fer un canvi de rumb, un tomb que fins i tot en alguns moments radical, la veritat és que ha acabat sucumbint-hi. Colgat per les dificultats econòmiques, pels seus greus, gravíssims, errors i per la força de l'espanyolisme cívic (és pot dir així?) i els rabiosos mitjans de difusió que el vehiculen.
I ara a l'horitzó hi ha de nou el PP. Cal dir que aquests dies, en relació amb ETA, Rajoy ha estat molt més fi que no era d'esperar. Però no crec que això siga cap indicació del fet que puga o vulga intentar un canvi del model aznarista.
Però ací és on ell i els seus s'entrebancaran. Perquè les circumstàncies se'ls han girat contra d'una manera ràpida i extraordinària i ells van pel camí de trobar-se sense visió d'allò que volen que siga el seu país. I sense visió és molt difícil de fer política.
En primer lloc, perquè el miracle econòmic ha donat pas a les crítiques internacionals per la despesa absurda i el malbaratament de recursos a favor de la política. I fins i tot les multinacionals que havien de donar cos al seu projecte, com Telefónica, traslladen les centrals a Londres i perden el nom espanyol. S'acaba, doncs, el somni d'una Espanya convertida en quarta potència europea i mestressa d'Amèrica.
I en segon lloc perquè les notícies de la setmana passada coincideixen a fer veure com és de subordinada ara mateix Espanya. Tant que un comissari estonià pot desfer la peça central de l'aznarisme radial i ETA és capaç de dissoldre's en una escenificació internacional del conflicte que ataca el cor de l'estratègia amb què durant dècades ha estat assetjada i ofega el patrioterisme cridaner que d'una forma tan conscient s'havia preparat per a l'ocasió.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015