Jaume Sastre

Fa unes quantes hores, ahir a la vesprada, va fer quinze dies que Jaume Sastre va començar una vaga de fam, a Mallorca. Sastre reclama només que el govern del PP retorne a la taula de negociació amb els mestres, que unilateralment va interrompre el mes d'octubre passat. No demana ni tan sols la retirada del polèmic TIL, el decret de trilingüisme contra el qual s'ha alçat una part molt notable de la societat de les Illes.

En qualsevol vaga de fam, quinze dies marquen una barrera perillosa. Sastre ja ha començat a notar en el cos les conseqüències de la seua acció, però d'ara endavant això serà no tan sols més evident sinó, sobretot, més perillós.

Torne a dir-ho: Jaume Sastre, amb la seua acció, demana únicament que es convoque una altra volta la taula de negociació, una taula de la qual el Partit Popular no s'havia d'haver alçat mai, tenint en compte l'enorme representació aconseguida pel moviment. Però ho va fer i ara manté una actitud pitjor i tot. Hi ha hagut agressions contra algunes mostres de suport a Sastre i articles inqualificables que, a més de demostrar la baixesa moral dels autors, demostren també la insensibilitat absoluta del PP.

Per això és important d'acompanyar Jaume en aquesta vaga de fam. Ell ha pres una decisió que personalment m'espanta i em preocupa sobre manera. Però, una volta fet, i havent-ho fet amb plena consciència, crec que només tinc una alternativa: fer-li costat i mostrar-li el meu suport. Suport que espere que s'estenga d'una manera ràpida i notable a tots els Països Catalans. Perquè la llengua que defensa Jaume Sastre des de la Casa Llarga de Palma és la que tots compartim, la que ens fa únics davant el món.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Ramon Perera: aquesta vegada estic d'acord amb la teva opinió només en part. D'acord amb el suport a Jaume Sastre, indubtablement, però també crítiques a la manera de fer la vaga de fam.
Gandhi no feia vagues de fam de duració indefinida. Sempre anunciava abans de començar una duració fixada, curta inicialment. Si no assolia l'objectiu  en començava una més, de duració més llarga si feia falta. Aquesta manera de fer té alguns avantatges indubtables. No posa en perill innecessariament la vida del vaguista. Té més impacte sobre l'opinió pública i sobre els oponents gràcies a la seva progressivitat. I, en especial, no posa els oponents entre l'espasa i la pared, tret inherent a la duració indefinida, amb la qual cosa facilita la negociació.
D'altra banda, Gandhi no fixava els seus objectius en termes de mínims, sinó dels màxims que ell creia irrenunciables en cada situació.

Joan Guasch: Evidentment som molts els que estem amb en Jaume Sastre. El que cal tenir present, però, és que l'adversari, l'enemic en aquest cas, no té moral, no té sentiments. El PP és com un ens format per mecanismes que actuen automàticament per tal de garantir l'hegemonia d'allò que  en diem "casta" que en sí és com un paràsit que xucla l'energia de l'hoste, la societat, i l'impedeix d'avançar, de progressar cap a un estadi millor de l'existència. Han trobat la manera de perpetuar-se impedint que grans masses de persones tinguin prou cultura com per alliberar-se d'aquest ens greixós que ha tacat tot allò que ha tocat i em temo que en Bauzà i tutti quanti riuen imbuïts d'una mena d'aura d'infal·libilitat. Mentrestant, alimentarem al Jaume amb la calidesa de milers d'abraçades, tot admirant la seva determinació que, alhora, ens alimenta als que volem superar aquesta etapa nefasta de la història.

Josep Blesa: He escrit moltes vegades a Twitter #vagadefam. Com a ciutadà valencià, català de nació, Jaume Sastre em representa en la seua/nostra lluita per la pau-justícia-terra i llibertat. Ens representa als qui sou gent d’arrels d’ací, però també –i molt– a aquells qui amb les nostres famílies hi vinguérem d’uns altres llocs. Representa aquest tros de món insubstituïble. Aquest indret de la terra que lluita i s’implica per les causes més llunyanes. Perquè és una manera d’afermar la pròpia supervivència. Perquè ens heu ensenyat a patir amb el pantaix dolorit d’un altre ser de l’univers. Perquè eixa és una condició contemporània de l’home civilitzat, però humanitzat, que practiqueu des d’antic. Si repassem els 'notables' d’aquest país des de Turmeda, Llull, Vives, Llombart, Gaudí... ençà, hi restareu esmaperduts de comprovar que han estat uns enormes patidors per la condició humana. Amb internet, se’ns ha girat més faena encara. No vol dir això que no hi hagen 'srs. Esteve', 'sangoneretes', 'dona-obdúlies', panxacontents diversos, etc. i, fins i tot, molta casta que els fa nosa d’implicar-se en accions per a trobar solucions per als altres i, de retruc, per a nosaltres mateixos. En Sastre diu que sols vol que seguen a negociar amb els agents socials implicats en el TIL. Però tant ELLOS, que diria Fuster, saben que ho volem TOT. I no podem enganyar-nos ni enganyar-los. Tot en són migentesos estratègics i tàctics. Com Mahatma Gandhi feia les seues vagues de fam i/o unes altres accions per temes puntuals. Voler-ho tot significa ser una societat raonablement 'normal' si, d’això, existeix en algun lloc, volem ser-ne els primers. Acabaré amb un proverbi africà: 'Un hipopòtam no fuig si es branda o colpeja amb un bastó contra seu, en fuig quan un estol de mosquits comencen a picar-lo pertot.' Eixa és la força de la nació catalana: la seua/nostra gent. El factor humà. I el seu encís que la fa acréixer constantment.

Francesc Aguilar: Em recorda Xirinacs amb les seves vagues de fam, que ja en democràcia vam abandonar en la seva lluita. Que no ens passe ara el mateix amb Jaume Sastre , el nostre suport a ell és el suport a la nostra pròpia dignitat.

Josep Usó: Una vaga de fam sempre m'ha semblat un recurs extrem. Una persona, davant d'unes circumstàncies que el superen, posa en joc la seua pròpia vida. En aquest cas, el motiu és només que l'adversari s'avinga a negociar. No que cedesca en res. Que es digne parlar.
Però després de quinze dies, no només no ho han fet, sino que han qualificat una vaga de fam d'"operació biquini".
Aquesta insensibilitat, aquesta baixesa moral, només es pot entendre en gent, al meu parer, poc humana. Gosaria dir que la seua actitud és inhumana. Què diran, si li passa alguna cosa? posem per cas. Si es mor de fam sense aconseguir el seu objectiu, què diran? Que s'ha mort només per "fotre"? Què negociaran, aleshores? I, amb qui? Tindran algun negociador al davant? La obcecació d'aquests mals governants cada vegada em sembla més pareguda a un fanatisme embogit. I, pot ser ja és hora de dir-ho: facen el que facen, aniran al carrer. El seu temps ha passat. El poble pot ser ignorant i pot haver segut enganyat un temps, però no per sempre. I què diran, quan estiguen a la oposició? O quan se's demanen compters? Pot ser aquella excusa estúpida i miserable de "jo només complia ordres"?
Si no canvien d'actitud, quan els facen fora del poder al qual tan desesperadament s'aferren, no trobaran a ningú que els planyi.

Pep Agulló: Quan un individu amb plena consciència decideix immolar la seva salut o la seva pròpia vida per combatre l'injustícia de l'opressor, està executant un acte sublim de resistència que té tota la meva admiració. Jaume Sastre només demana que el PP torni a la taula de negociació. Aquesta actitud que pot semblar un sacrifici desproporcionat, té una profunda càrrega simbòlica: està denunciant que per Espanya negociar no val ni la vida d’un ciutadà. Aquesta baixesa moral retrata aquesta “democràcia" concebuda només com a arma repressiva de l’autoritarisme agressiu d’aquest Estat contra la nostra identitat, la nostra llengua. Hem de fer de la nostra solidaritat amb Jaume Sastre un clam dels països catalans perquè ells procuraran tapar-ho amb el silenci i la mentida. Com sempre.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet