Serà l'inici o serà el final?

Hi ha un cert enrenou arran de la presentació del Parlament de Catalunya dimarts a les Corts espanyoles i la lectura que fa el govern de la sentència recent del Constitucional sobre la declaració de sobirania. El govern creu que aquesta sentència justifica la consulta si es presenta no pas com una consulta d'autodeterminació, sinó com una mena d'enquesta per a saber si el país vol ser independent. Traduït, en el primer cas la consulta significaria el final del procés i, en canvi, en el segon només l'inici, i a partir d'allà caldria negociar amb l'estat com s'avança en el camí cap a la independència, si és que ens hi deixen caminar.

Aquest enfocament, és clar, ha preocupat molta gent que hi veu la possibilitat que la consulta s'allunye o acabe esvaint-se. Ho entenc, però em fa l'efecte que és una preocupació excessiva. En política, especialment en la gran política, els fets compten molt més que no les definicions i jo tot aquest debat l'emmarcaria en aquest context.

En primer lloc, perquè en el fons tot això és gestualitat. Ja sabem avui que PP i PSOE, 'todos juntos en unión', hi votaran en contra. La gestualitat, doncs, és una manera de remarcar davant la comunitat internacional qui vol parlar, negociar, i qui no ho vol fer. I segurament un roc a la faixa. Diuen els experts que amb la sentència a la mà si el govern espanyol prova d'anul·lar la consulta molt probablement el Constitucional l'autoritzaria i això seria un esdeveniment major a tenir en compte. Els representants del Parlament de Catalunya, doncs, deixaran aquesta porta ben oberta, només faltaria.

Tanmateix, l'argument més important és que el fet substancial serà el vot. Posem per cas que dos milions i mig de catalans o tres voten independència el 9 de novembre. Pot dubtar ningú que després d'això la independència serà l'única eixida possible? Negociant-la amb Madrid o no. El fet s'imposaria, perquè allò que pesa és la 'realpolitik'. I cap govern de Catalunya, cap parlament català no podria fer-se enrere, després d'una votació tan rotunda i tan clara. Que desfermaria, també, més com més contundent fos la victòria, la intervenció internacional. Segurament per a obligar Espanya a no crear un focus d'inestabilitat al cor d'Europa que Rússia podria aprofitar (i de la qüestió russa en parlaré un altre dia, que és tan interessant com desagradable).

Què hi fa, en aquest context, que el referèndum es presente com el final o com l'inici? Amb la llei internacional a la mà, a més, el referèndum no és res. Cap referèndum. La independència arriba solament --ho torne a dir, solament-- després d'haver-la proclamada el parlament. El referèndum pot ser una peça auxiliar políticament molt valuosa, però no és gens significativa jurídicament, en el nostre cas, perquè és autoimposat. És a dir, a diferència de Montenegro, ací no l'ha demanat ningú de fora.

I l'argument final: Espanya acceptarà de negociar res després de perdre el referèndum? Si volgués negociar la separació jo sóc de l'opinió que ens hi hauríem d'avenir. Sempre val més una separació pactada que no una independència unilateral. Escòcia negociarà durant setze mesos amb la resta del Regne Unit i no proclamarà la independència fins el 2016. Però serà una negociació sense marxa enrere, només per a fer les coses ben fetes. Si la nostra situació fos aquesta, no hi veuria cap problema. I encara menys si fos la contrària: si després del referèndum Espanya diu que no hi ha res a negociar, aleshores haver dit que el referèndum era el final o que era el principi tant hi farà, ja. Perquè anirem de dret cap a la proclamació de la independència.

Per tant, crec que tot plegat només és una jugada tàctica. Jugada que a mi, personalment i explicat això que he explicat, ja em sembla bé. Jo no hi veig cap renúncia ni gat amagat. Només hi veig una altra manera de posar Espanya contra la paret i d'anar cremant etapes.

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Mercè Voltas: El seu No està cantat però el voldrien dir davant de Mas, per això inssisteixen en que hi vagi -i Mas no hi ha d'anar, de cap manera!-  Hi van els partits i han de començar dient que ja saben que hi ha un No (ja es coneix el text,  no som analfabets)  però que volem escenificar la demanda i els arguments que la sustenten davant del Congrés i els mitjans de comunicació que n'estan pendents. I ja està. Ni debat ni res. Que no? Ja ho sabem. I fem notar que alguns  han sortit de l'hemicicle per anar als passadissos, perque tots saben què han de votar en un sistema parlamentari de partits. Pur tràmit . Ho sabem els uns i els altres. I no cal fer esment a la sentència del TC perquè  tant si remet a la voluntat política com si no,  no n'hi ha voluntat per part seva.
 I la societat civil que és la demandant ja ha fet previsió dels passos que segueixen. I ja està. Freds i adéu.

Pep Agulló: Estic força d’acord amb l’editorial (em fa gràcia que Vicent utilitzi el futur proper i no pas el condicional per parlar de la independència d’Escòcia. Tant de bó). La política ara, no es pas un corrent del riu constant i reposat. És un moviment turbulent en què un petit fet pot desencadenar atractors que ho accelerin tot de la manera més inversemblant. Mentre la iniciativa la porti la societat civil de la manera més ferma, no em preocupen excesivament les declaracions de certs sectors polítics esdevinguts sobiranistes. Penso que són purament tàctics, i esgotar tots les escletxes legals per posar en evidència l’immobilisme de Madrid, s’escau. Altrament ja no estic tant segur que en el moment de l’enfrontament amb la legalitat espanyola no els tremolin les cames. Però també penso que amb una bona coça al cul sortiran al balcó de la Generalitat a proclamar la independència.

Josep Usó: Realment, no en tinc cap dubte de la votació unànim del PP i PSOE davant de la proposta del Parlament de Catalunya. Proposen el que proposen, han de dir que no. Ara ja son presoners d'ells mateixos, de les seues pròpies dèries, mentides, tergiversacions i entelèquies.
Per tant, ja m'està bé, que hi vagen. El que es trobaran és una absoluta falta d'enteniment. Molt m'hauria d'enganyar perquè hi tornessin amb alguna. cosa més. I res més.
El que sí que em sembla important, és que el proper vint-i-cinc de maig, la gent vaja a votar. I en massa. No es pot fer cas d'allò de "jo no aniré perquè tots són iguals".  Això sí, que em sembla important. Que el percentatge de votants siga alt. Perquè aquest serà un fet inqüestionable. La resta, no deixa de ser una representació, més o menys teatral, de la veritable qualitat parlamentària i dialogant del Parlament Espanyol. I per extensió, del país que diu que representa.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Jo no hi veig cap renúncia ni gat amagat. Només hi veig una altra manera de posar Espanya contra la paret i d'anar cremant etapes