Opinió
-
Margallo es complica la vida a Ucraïna
Vicent Partal
05.03.2014
-
Europees: sobretot no prenguem mal
Vicent Partal
04.03.2014
-
Putin: ací teniu el monstre
Vicent Partal
03.03.2014
-
Un significatiu ridícul
Vicent Partal
28.02.2014
-
Fabra, la sargantana
Vicent Partal
27.02.2014
-
Ucraïna, Rússia i nosaltres
Vicent Partal
26.02.2014
-
'Tu no ets amic meu'
Vicent Partal
25.02.2014
-
Un pas més
Vicent Partal
24.02.2014
-
Un vot penosament històric
Vicent Partal
21.02.2014
-
Preparats?
Vicent Partal
20.02.2014
-
Tauler gran, tauler petit
Vicent Partal
19.02.2014
-
La Comissió para els peus a Barroso
Vicent Partal
18.02.2014
-
Farts de Barroso
Vicent Partal
17.02.2014
Vicent Partal
17.09.2013
El marc legal, el passen per alt quan volen
La posició del govern espanyol, expressada novament ahir negant-se fins i tot a parlar del referèndum, situant el debat en l'àmbit jurídic i prou, és un despropòsit, però un despropòsit molt significatiu. Tothom sap que l'entramat jurídic, qualsevol entramat jurídic, quan parlem de grans canvis, de canvis històrics, queda subsumit a la decisió política. Ho explicaré amb dos exemples molt clars: el primer, la reunificació alemanya i el segon, i és molt gros, el naixement de l'autonomia andalusa.
Després de la caiguda del mur de Berlín, França i sobretot la Gran Bretanya van provar d'impedir o alentir la reunificació alemanya, temorosos del seu poder. Però Kohl va ser audaç i el 14 de juliol de 1990 es va plantar a Moscou, amb la voluntat de convèncer el primer ministre soviètic, Gorbatxov, que permetés la unificació alemanya. Poca broma: la RDA era l’estat més pròsper del bloc soviètic i un dels membres del Pacte de Varsòvia. Es tractava de passar setze milions d’europeus d’una banda a una altra. Un fet per al qual, evidentment, no hi havia regles.
Kohl va convèncer Gorbatxov assegurant-li que Alemanya pagaria la retirada de les tropes soviètiques i aportaria una ajuda financera quantiosa. Alemanya no ha reconegut quant va costar, però se sap que uns quaranta milions d’euros.
Amb el sí soviètic a les mans, el canceller se’n va anar a la Unió Europea i va anunciar l’acord. Ho va fer remarcant que aquest procés jurídic tan enormement difícil el duria endavant sense el vot de cap dels dos parlaments i sense fer cap referèndum, només amb un acord del govern de la RFA. Mitterrand i Thatcher s’hi van oposar amb vehemència, però van acabar claudicant. Van obligar Kohl a reconèixer la frontera amb Polònia com una frontera definitiva, cosa que el líder alemany no volia fer, i van dir amén. Els juristes van fer la resta de la feina, validant un procés que violava totes les normes existents.
El segon exemple és més feridor encara i me l'ha recordat aquest matí un lector: Andalusia. El 28 de febrer de 1980 Andalusia votava l'estatut d’autonomia, amb la voluntat d’esdevenir comunitat autònoma per la via de l’article 151, és a dir, de ser comunitat històrica. La constitució espanyola indica --indica encara avui!!-- que el referèndum sobre l’estatut calia que fos aprovat en totes i cadascuna de les províncies. I no es va aconseguir. A Almeria el sí a l’estatut només va arribar al 42,07% dels vots. I tanmateix Andalusia va passar a ser una autonomia del 151. Com?
Molt senzill. Amb l’acord dels partits es va decidir de reformar una llei orgànica, la que regula les modalitats de referèndum, per deixar sense efecte les disposicions de la constitució espanyola. Una autèntica barbaritat des del punt de vista jurídic, atès que la constitució és de grau superior a una llei orgànica. Però així es va fer. Es va canviar l'article vuitè de la llei de referèndums perquè digués que si la meitat més un dels electors en tota la comunitat autònoma ratificava l’estatut, oficialment es considerava ratificat a totes les províncies.
Com que no es podia canviar la constitució, per la complexitat del procés, i la constitució deia que calia aprovar-lo en totes les províncies, simplement es va optar per fer una trampa política i canviar la definició d’aprovat i la de províncies. Matemàticament, Almeria no l’aprovava però políticament sí, en vista que la mitjana total d’Andalusia superava el 50%. Ni tan sols es van preocupar de repetir la votació.
Existirien, avui, l’Alemanya unificada o l’autonomia andalusa si la Comunitat Europea i Espanya haguessen obligat a complir la legalitat per damunt de tot i de tothom? És evident que no. I tanmateix existeixen. Prova fefaent, per tant, que Espanya ja pot repetir tant com vulga que cal respectar el marc legal actual: si les coses han de passar passaran.
PD: Per cert, en el cas andalús parlem també de referèndum. No per res...
L'opinió dels subscriptors
(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou el tema de què tractarà l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)
Mara Montserrat: L' estat espanyol forma part del club de les estats, cap estat europeu es posarà en contra d'un membre del seu club. On hem de trobar aliats? No en els governs dels estats, sinó ens els ciutadans dels estats ... els hem de fer arribar un missatge sobre la democràcia, com ara "Els catalans, ciutadans europeus com vosaltres creiem que el fonament d' Europa és la democràcia. Els catalans volem votar el nostre futur dins d' Espanya uns volem votar que sí a la independència, altres volem votar que no. Si tu també creus que el fonament d' Europa és la democràcia, ajuda a set milions i mig de ciutadans europeus a exercir-la. "
Antoni Rovira: Reflexionant sobre els possibles perquès de la postura d'aquests dos països bàltics penso que podria estar influït per la postura que el govern de les espanyes van adoptar quan no els van voler reconèixer durant mesos com a estats sobirans, en el moment de la seva independència de la antiga Unió Soviètica.
(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015