Opinió
-
A València tot es veu més clar
Vicent Partal
21.03.2014
-
Conjurem-nos
Vicent Partal
20.03.2014
-
Tot llegint Putin
Vicent Partal
19.03.2014
-
Girar un portaavions en una riera
Vicent Partal
18.03.2014
-
Sobre el senyor Girauta
Vicent Partal
17.03.2014
-
Com d’obertes?
Vicent Partal
14.03.2014
-
El tabú del terror
Vicent Partal
13.03.2014
-
Una fractura intolerable
Vicent Partal
12.03.2014
-
La millor notícia
Vicent Partal
11.03.2014
-
Que no us atabalen
Vicent Partal
10.03.2014
-
Fem fora el PP
Vicent Partal
07.03.2014
-
The battle at school
Vicent Partal
06.03.2014
-
La batalla de l’escola
Vicent Partal
06.03.2014
Vicent Partal
05.06.2014
El rei del PPSOE
El regnat de Felipe comença coix. La llei que li permetrà el relleu l'aprovaran bàsicament PP i PSOE, solament amb el suport d'UPyD i alguns partits menors. El grup parlamentari d'Esquerra Unida i Iniciativa hi votarà en contra, com també els nacionalistes d'esquerres, ERC, Compromís, BNG... La sorpresa, significativa, és que CiU i PNB s'abstindran. Una posició que ha irritat Rajoy sobre manera.
No perquè hi haja cap perill. Tenen prop del 90% dels vots i els en sobren. Però la qüestió no és de xifres, sinó de legitimitat. Felipe arribarà al tron amb una feblesa política notable ja d'entrada, diguen què diguen les xifres. Quedarà marcat com l'opció del PPSOE, i no com l'àrbitre que voldria ser.
El 15-M va posar en circulació aquesta aplec de sigles i cal convenir que n'és probablement l'herència més assentada. L'expressió 'PPSOE' ha arrelat i apareix com a element referencial, com a eslògan, identificador d'una mena de règim que bona part de la societat considera vell i gens adaptat als temps que corren. Unir el jove --per edat-- monarca amb el decrèpit PPPSOE és fer-li un molt mal favor. I això suposant que Rubalcaba puga controlar els seus i que no s'escape de sorpresa algun diputat socialista no tan decidit a ser condescendent.
És obvi que l'adhesió de CiU i PNB hauria suavitzat molt la imatge, i hauria definit la incomoditat envers la monàrquica com una cosa només dels 'radicals d'esquerra'. Per això el gest dels dos grups parlamentaris, ni que siga amb la forma suau d'abstenció, és tan important. I pot valer tant en el futur.
L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)
Robert Mora:
'L'accés al tron de Joan Carles es produeixen una situació on l'element important no era monarquia república sinó democràcia dictadura, en un moment de profund descrèdit i desprestigi del sistema polític espanyol i en un moment on Joan Carles va poder sintonitzar ni que fos epidèmicament amb a modernitat tant europea com la que es respirava en les forces antifranquistes.
La seua gran proesa va ser no ficar la pota i apostar el que qualssevol amb dos dits de front hagués apostat: un règim homologable davant de la resta del món civilitzat.
A partir d'ací va comença a balafiar l'únic cabdal que tenia, el seu més que qüestionable paper amb el 23F i fer de matalàs entre la modernitat i la barbàrie franquista.
I amb açò ha anat tirant. El seu regnat ha estat amerat d'eixe esperit constituent que ens va permetre sortir d'un règim barbar i cutre. Va tenir una sort immerescuda, atès que des del PC fins la dreta sociològicament franquista va legitimar el seu regnat.
I l'ha balafiat fins l'últim bri de legitimitat, i ha deixat passar oportunitats magnífiques per assegurar-se el lloc de treball i la continuïtat de la empresa familiar. L'última i més important va ser el Pla Ibarretxe on va poder iniciar un model semblant al de la monarquia holandesa o britànica.
El seu fill Felip arribarà al tron amb l'únic suport dels dos grans i vells partits espanyols sota sospita i escolans . La modernitat habita en altres nínxols polítics als que ni te accés, i dels que ha aprés a desconfiar profundament.
Els seu esquema mental ha estat troquelat per l'espanyolitat més tronada.
Joan Carles va tenir sort històrica i va arribar cavalcant sobre una onada de canvi i modernitat. Felip arribarà recolzat per unes forces polítiques que ja es veuen com quelcom a enviar al femer de la història quan abans millor i enfrontat al repte polític més gran que ha patit Espanya des de 1898: La independència de Catalunya.
Jaume Vall:
Una altra mostra que la transició espanyola ha acabat.Una nova generació de votants i quadres en els partits són menys dependents. Els ciutadans europeus que volem ser ja no es conformen amb el 'sentit-del-deure-per-afavorir-la-estabilitat institucional'. Com a concepte per dignificar la política pot estar bé, però no si això significa tapar la transparència i la llibertat d'un poble.Com a derivada a can CiU, seria fantàstic saber si en Duran i Lleida n'està a favor, o només s'ho ha hagut d'empassar, amb un rictus que faria les delícies dels guionistes de 'Polonia'.
Josep Usó:
Ho té molt difícil, el nou rei. Perquè tota la "legitimitat" que li atorguen els "altaveus mediàtics" queda encara més en evidència si es compara la composició del Parlament que el votarà i la extrapolació dels resultats electorals de només tres setmanes i escaig abans de la proclamació.
Començarà dèbil i sense temps per maniobrar. A més, a Catalunya té un problema de base. Oferisca el que oferisca, per als catalans, és millor no negociar res que considerar qualsevol proposició que ell puga plantejar. Però és que han esperat massa temps per moure fitxa. La resposta elegant i ràpida de Mas, indicant que si els catalans se'n van, aleshores no té sentit opinar sobre el monarca del paìs veí, ja els deixa molt en evidència, abans del 18 de juny. I saber que no el votarà ningú, fora del PPSOE i UPiD, significa que només el votarà el moll de l'os del sistema. Ningú més. Ningú més enllà del pur i dur Madrid de sempre. Ni tan sols el PNB.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015