La batalla internacional

No és gens sorprenent ni estrany que l'estat espanyol s'irrite tant amb l'activitat internacional que duu a terme la Generalitat de Catalunya. Espanya sap perfectament que solament hi ha dos llocs on la independència de Catalunya és en joc: al país, entre la gent que la vol, i a fora. Ells no hi pinten gran cosa. Si els partits polítics catalans són capaços de trobar la manera de proclamar la independència, Espanya no podrà fer res per evitar-la. I si els altres estats del món ens la reconeixen, Espanya no podrà fer res per impedir-la. D'ací ve que l'estat s'escarrasse a evitar qualsevol avanç, per petit que siga, en el terreny internacional. 

La Generalitat fa anys que té desplegada una important xarxa d'oficines per tot el món, però pensada amb una mentalitat autonòmica i subsidiària. Es tractava sobretot d'oficines de representació econòmica, creades per a ajudar les empreses, el turisme o la cultura, una feina prou important, però que ara reclamava un nou enfocament. En el moment de la batalla per la independència l'esforç internacional de la Generalitat no pot anar adreçat enlloc més sinó a fer veure a la comunitat internacional en quin punt som. No cal demanar res ni posar ningú en compromís. Ara no. Però sí que cal que tots els governs del món estiguen informats de què passa i siguen conscients de què podria passar a partir del setembre.

Aquest canvi d'orientació, en definitiva cap a un servei més diplomàtic, comença a ser visible, i al gener va tenir un colp d'efecte molt important: el nomenament d'Amadeu Altafaj com a representant de Catalunya davant la Unió Europea. Durant el mandat anterior de la Comissió Europea —de fet, des de fa deu anys, ja—, Altafaj va ser una de les cares més públiques d'Europa, sobretot com a portaveu del vice-president econòmic de la Unió. És un home que es mou per Brussel·les amb total seguretat i que en el curs dels anys ha demostrat fidelitat al país, una preparació excel·lent i capacitats tècniques i polítiques de sobres. Ahir Josep Casulleras l'entrevistà per a VilaWeb i m'agradaria cridar l'atenció sobre una de les seues respostes, sensata, quan diu que el procés va per etapes i que ara la que cal superar és el 27 de setembre. Que tot ha d'anar orientat a això. Que és com dir que no es pot córrer esbojarradament, sense saber en quina direcció correm, ni equivocar-se de prioritats. Però sense perdre de vista que ho diu un home encarregat d'activar una de les principals eines que haurem de posar en funcionament i fer rutllar a tota màquina passades les eleccions.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Jaume Sardà

El fitxatge d’Amadeu Altafaj va ser un gran encert però la política internacional d’un país no depèn mai d’un sol home. Cal crear estructures, això que pomposament en diuen ‘el cos diplomàtic’. I cal tenir una línia política fixada. Als Estats Units parlem amb el president o parlem amb el congrés? Parlem amb Israel o no? Què fem si Rússia se’ns pose a tir pels seus interessos? Preguntes com aquestes són les que espere que algú estigui fent en veu alta i rebent respostes.

Josep Jallé

Durant uns quants anys m’he mogut, professionalment, per fora de l’Estat. Especialment a Centre i Sud d’Amèrica. Sempre, en temps fora de la professió, tractant d’explicar el perquè de les nacionalitats a l’Estat espanyol, amb la constatació de la ignorància, real o volguda, generalitzada existent. Desprès de35 anys el que m’ha quedat, entre d’altres, son unes bones relacions amb persones d’alguns països, ben situades políticament i cultural, que han seguit el procés català als darrers anys, perquè no dir-ho, per bona part de la meua insistència i posta al dia vers ells. Ara cinc d’aquestes persones son declaradament partidàries de donar-nos el seu ajut davant l’arrencada de la propera República Catalana, sincerament. Perquè aquesta exposició, preguntareu?. Senzillament perquè trobe fonamental la tasca exterior per tal d’assolir els reconeixements internacionals, un cop seguit els procediments interns per a rebre els reconeixements com a un Estat dins del concert de les nacions. És fonamental aquest aspecte de les tasques externes que duen a terme persones com Amadeu Altafaj i tants altres. Cal guanyar-nos les empaties, les simpaties i, perquè no, es interessos d’altres estats per tal de que, com una bola de neu que s’anirà engruixin a mida que rodoli, la nostra realitat esdevingui reconeguda arreu. Hom és en tant que es fa visible, audible, perceptible.

Andreu Rubio

Efectivament,  el procés d'Independència passa per conferir unes estructures d'Estat, necessàries per assolir
 un  nou Estat sobirà, sòlid i cohesionat capaç de demostrar al món i sobretot a la Unió Europea que,  no solament
som capaços de tenir-hi veu pròpia sinó que també som capaços de contribuir a renovar, canviar radicalment les estructures, maneres de fer política europea, per un futur millor  més democràtic on es reconeguen tots els pobles en igualtat de condicions socials, i tot açò ho farem possible si tenim credibilitat en el full de ruta que anem traçant
perquè així el 27 de setembre, serem capaços d'assistir al naiximent d'un nou Estat al si de la Unió Europea.
 

Josep Usó

Em sembla molt assenyada la observacio d'Amadeu Altafaj en el sentit que cal anar pas per pas. Jo no soc un expert en diplomàcia, ni molt menys, però pense que si es vol aconseguir una fita concreta, per exemple la Independència, cal disposar d'un pla i tindre previstes les mes variants possibles. Em fa l'efecte que el President Mas el té. Per això continue confiant i sent optimista. Com en els escacs, cal previndre les jugades de l'adversari. Quantes més se'n preveuen, millor jugador s'és.

I, certament, disposar d'una persona de la talla d'Amadeu Altafaj és ja un triomf per ella mateixa. Dubte molt que l'adversari puga disposar de cap persona comparable. 

Anem bé, anem bé.

Roser Serrano

Segurament ara només cal dir als governs estrangers que estiguen alerta, que van a passar coses. Però d’ací uns mesos caldrà negociar i aquesta gent no negocia de qualsevol manera. No dic negociar amb Espanya sinó negociar amb els Estats Units, amb Alemanya, amb el Vaticà, què sé jo.

Ja cal per això que ens comencem a preparar de debò i que anem cridant els millors als llocs de més responsabilitat. Perquè efectivament està tot en joc en l’arena internacional

Antoni Carol

Cada com em convenç més l’escenari actual, és a dir: eleccions plebiscitàries el 27S (una data força simbòlica!) i, mentrestant, que els partits aprenguin de veritat a caminar junts, bastint feina conjuntament, deixant molt clar què cal fer exactament (i sense discussions) el 28S. De cara als ciutadans: és molt millor arribar a la campanya electoral amb les estructures d’estat a la vista, els preparatius fets, etc., ja que a les persones ens és molt més fàcil adherir-nos a un projecte si el veiem ja en marxa (que no pas com un futurible a construir).

Josep Blesa

La decisió d’Amadeu Altafaj, em va semblar una opció personal i íntima. Quasi de “kumballà” malgrat la seua qualitat professional i estatus.

Podria haver “passat” d’involucrar-s’hi. Però no, s’implicà!  

La independència la declarem cada dia els ciutadans d’aquest país. Amb fets. Amb voluntat irredempta o amb renúncies fàctiques.

Recorde, Vicent, una anècdota a l’inici dels 1990’en  arribar a la torre panoràmica de Berlín, prop de l’Alexander Platz, i coincidir en la cua dels tiquets amb el regidor convergent d’urbanisme d’El Catllar amb la dona i llurs filles. Després seria batle de la localitat i -anys a venir- fou destituït per un afer tèrbol de comissions i altres magarrufes. Allà arribava la parella, amics i  “Pepito” Blesa amb el seu cotxet Peugeot  205 amb el seu flamant “CAT” enganxat a la banda de darrere del vehicle. En pujar a la guixeta una de les dues xiques de recepció demanava nacionalitat i idioma dels prospectes. Ells van declarar-se espanyols, nosaltres catalans. I vam tindre una forta discussió mentrimentres ascendíem per l’ascensor que ens conduïa al restaurant. Menyspreant-nos com a “valencians” que no sabíem ni teníem la mà dreta ni l’esquerra i, damunt, bo i enfotent-se del nostre “CAT”.  Teníem fullets en català i el regidor (i família) ni s’ho imaginaven.

He contat aquesta anècdota nímia i  puntual però reveladora de la situació actual. La posició de l’independentista sempre cerca el reconeixement internacional. Des d’Almansa ençà. Ara sols estem tornant a posar en l’agenda dels estats del món, però de manera oficial.

Quants ciutadans responsables d’aquesta màtria van passar tenaçment abans que no pas nosaltres per a que en aquella guixeta n’hi hagueren en el nostre idioma? Què n’era això, si no, reconeixement de facto?

Quan la massa crítica d’un país s’ho fica al cap, la voluntat col·lectiva de decidir el propi futur, no té deturador. Amb totes les cauteles que calguen i a pessetes segures, per a no tornar a fracassar com tantes vegades del passat.

Per això, com tu dius Vicent, aquesta partida la juguem en el doble pla: entre la “família pròpia” i en de la resta de “famílies” del món per a que ens acullen al seu si amb tota la legalitat pertinent de com elles també van a arribar-hi a ésser reconegudes. Serà el 27S, abans o després, però serà.  

Que uns quants cigrons negres no ens acullen a l’olla com cal no serà prou per a fer malbé aquesta escudella global de la qual som art i part des de fa segles. Ho aconseguirem segur !      

director@vilaweb.cat

Si els altres estats del món ens reconeixen la independència, Espanya no podrà fer res per impedir-la. Per això és tan important el servei internacional de la Generalitat.