Tots junts vencerem

Era molt menut quan la vaig sentir per primera volta. La cantàvem, aquesta cançó, com una oposició innocent, absolutament innocent, al règim. Agafats de les mans, com ensenyava l'enyorat Xesco Boix i com practicàvem grups de criatures de Salses a Guardamar.

Més endavant em van parlar de Luther King i Joan Baez, cantant-la al seu costat, des del memorial Lincoln, davant la gran massa d'americans que reclamaven també agafats de les mans. El segle es va esgotar i anys després Pete Seeger en persona va poder cantar al mateix lloc el dia que un afroamericà esdevenia president dels Estats Units. Les lleis racials, l'odi i la violència havien fet molt de mal, però la força de la gent no la van poder aturar ni amb els assassinats, ni amb la manipulació informativa ni amb les trampes electorals.

Al cap de molts anys aquella cançó la vaig tornar a sentir a Estònia, un país que estima la música com pocs. La cantaven grups corals amb llàgrimes als ulls, mirant la bandera tricolor tot just hissada a la torre de Pikk Hermann. Entre ells hi havia resistents endurits als camps de Sibèria, joves il·lusionats i homes grans que havien amagat aquells colors durant decennis al bosc, en forats curosament treballats. D'aquells himnes va nàixer la revolució que cantava i la independència del vell país ocupat. Novament agafats de les mans, en una Via Bàltica que ens va ensenyar tant a nosaltres. Contra ells no van servir tampoc de res ni l'agressivitat de la Unió Soviètica ni les amenaces irresponsables de la Unió Europea, les mateixes que avui ens adrecen, també irresponsablement, a nosaltres.

Hem sentit en tot de llengües i tons la vella cançó que Pete Seeger va popularitzar i convertí en un himne. A l'Índia de la pobresa extrema i a la Sud-àfrica de l'apartheid, a la Irlanda del Nord que l'entonava aquell diumenge de sang que mai ningú no podrà esborrar, en tot de vagues sindicals i en espais de cultes de confessions ben diverses.

Per això ahir, mentre rebíem la notícia de la mort a Amèrica d'un heroi de la llibertat i la música popular, a Barcelona, amarats del seu esperit, retíem homenatge a herois més pròxims com Jordi Carbonell, tossut resistent per la democràcia, un valent que fins i tot es va negar a parlar en castellà als seus torturadors. I a València tot d'homes i dones, representants de la societat civil més plural, estaven drets al darrere de Joan Francesc Mira, reclamant llibertat, la llibertat d'informació i la llibertat completa. 

I arreu del món unes notes simples i poderoses, improvisades ja fa prop de cent anys per les vaguistes negres del sindicat del tabac de Charleston, ens recordaven a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.

L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)

Josep Usó: És cert. Tots junts vencerem, perquè tenim clar que tenim al nostre costat la força de la raó. I en som conscients, d'això. I, al davant, només desraó, insensatesa, ignorància i manipulació grollera. I por. Una por immensa a les urnes, a la gent, a la voluntat lliurement expressada de la gent. I ara, també desunió. No només vencerem. ja, estem vencent.

Octavi Monsonís: Tots junts vencerem, en la nostra joventut significava antifranquisme, tots junts havíem de véncer el feixisme espanyol. Després hem deixat un poc de banda aquesta cançó, però de vegades la taraŀlejàvem i, llavors, recordàvem la nostra joventut antifranquista i també en Pete Seeger i la Joan Bàez.

I sobretot recordàvem la lluita contra la injustícia d'aquest món que esclafa les persones més pobres i més desfavorides, que trepitja la llibertat i que anuŀla els pobles oprimits.

I això és el que ha significat aquesta cançó per a mi, la lluita contra aquesta injustícia, la meua ubicació personal radical i decidida en la banda dels oprimits i la peremptòria necessitat d'anar tots a una.

Per tant, sempre he tingut reservat un raconet de cor per en Pete Seeger i pel grup (no recorde si el Grup de folk) català que la va popularitzar a casa nostra.

Sens dubte és un dels elements que han contribuït a ser com sóc i a pensar com pense.

Moltes gràcies i per sempre Pete.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Arreu unes notes simples i poderoses ens recorden a tots una obvietat que el pas dels anys ha convertit en certesa: que tots junts vencerem.