Reconeixement a Jem Cabanes

Un diari és una màquina complexa. Sovint, de fora estant, es veu només una minúscula part de l’iceberg, aquella que els lectors troben cada vegada que encenen la pantalla. Però açò és simplement el final d’un procés i pel camí molta gent ha d’haver fet la seua feina tan bé com ha pogut perquè la punta de l’iceberg lluesca.

En el cas de VilaWeb hi ha hagut poca gent tan determinant com Jem Cabanes. Durant una dècada, Jem ha estat el cap d’estil d’aquesta casa i, doncs, ha tingut la feina, l’encàrrec, de definir com escrivim i com parlem, com ens adrecem als lectors. No tan solament del punt de vista de la correcció lingüística, ans també del punt de vista del model de llengua, del model de periodisme i del model de país que durant aquests divuit anys hem anat construint.

Fruit de la seua feina ha estat el llibre d’estil de VilaWeb, una obra que ens fa sentir particularment orgullosos. Aquest llibre compila i explica a bastament el seu model de llengua, basat en la genuïnitat i en la combinació de dues savieses que en el seu cas s'acoblen espectacularment: la saviesa popular i l’erudició més profunda. No es pot calcular quantes vegades ens ha enriquit amb una d’aquestes dues savieses o amb totes dues ensems, cosa que ha fet millor, infinitament millor, la nostra feina.

Ahir Cabanes es va retirar. Li ha arribat l’edat en què dècades de feina ferma i constant li donen dret a la recompensa de no haver de barallar-se cada dia amb els nostres textos. Els qui treballem a VilaWeb i molts dels qui van treballar-hi en unes altres èpoques ahir li vam retre un senzill reconeixement, un homenatge de companys agraïts que avui vull compartir amb els nostres lectors. Uns lectors que, sense saber-ho, han gaudit molt de Jem Cabanes, encara que la cara o la signatura de l’article mai no fóra la seua.

Ell ahir ens va regalar una darrera lliçó magnífica. Cada dilluns ho feia, però ahir la vam viure amb una particular emoció. Ens va reclamar que no oblidàssem que la llengua modela la societat i que és una manera de veure i de viure. Va repetir la seua preocupació pel desgast del català a mans de l'escola i els mitjans. I ens recomanà de llegir els clàssics: Xammar, Sagarra, Gaziel, fins i tot Pla, una estona el dia. Va citar sant Pau en grec i va dissertar sobre el perquè del ‘li'l’ del País Valencià i el ‘l’hi’ de la resta del domini.

En tots aquests anys Jem Cabanes ens ha obsequiat amb una radical manera d'entendre el paper de la nostra llengua. Ha lluitat com pocs contra l'empobriment lèxic i estructural del català. El fa enrabiar la pèrdua de capacitat expressiva i de rigor, tant com l'exalta un text ben construït, un article sense concessions.

El 2005, quan el llegendari William Safire es va retirar del càrrec de cap d’estil del New York Times, va deixar escrit que finalment seria feliç: ‘No hauré de prendre decisions sobre cada cosa que passa al món i, en canvi, un benvingut verticalisme em deixarà aprofundir durant hores i dies específicament les coses que vull saber.’ Que així sia, Jem, i que per molts anys més continues escampant el teu amor intens pel català, la teua estima insubornable pel país i la teua rigorosa capacitat crítica.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

En tots aquests anys Jem Cabanes ens ha obsequiat amb una radical manera d'entendre el paper de la nostra llengua. Ha lluitat com pocs contra l'empobriment lèxic i estructural del català. El fa enrabiar la pèrdua de capacitat expressiva i de rigor, tant com l'exalta un text ben construït, un article sense concessions.