Opinió
-
La clau del pacte de govern
Vicent Partal
17.09.2014
-
Espanya i Escòcia: una gran notícia
Vicent Partal
16.09.2014
-
The Revolution at the ballot box
Vicent Partal
15.09.2014
-
La revolució de les urnes
Vicent Partal
15.09.2014
-
Els quatre fets fonamentals de l'Onze de Setembre
Vicent Partal
13.09.2014
-
Ara no és l'hora de les excuses
Vicent Partal
11.09.2014
-
Let the struggle continue!
Vicent Partal
11.09.2014
-
Lluitem!
Vicent Partal
10.09.2014
-
Amb els peus a la terra
Vicent Partal
10.09.2014
-
L’horitzó del 9-G
Vicent Partal
09.09.2014
-
Eufòria amb seny
Vicent Partal
08.09.2014
-
Així mana el PP. Així ens volen a la seua Espanya
Vicent Partal
05.09.2014
-
Com és que estaríem millor junts demà i no estem millor junts ara?
Vicent Partal
04.09.2014
Vicent Partal
05.12.2014
Compte amb Roma
Bona notícia, ahir, l'anunci de l'obertura imminent d'una ambaixada catalana a Roma. El front exterior és fonamental per a l'èxit del procés d'independència i resulta, per això, inquietant que no es faça tot l'esforç que caldria. Se'n fa molt des del Diplocat i en fa molt el president Mas en persona. Però aquesta eina bàsica que són les delegacions no sembla que siga ni tan aprofitada ni tan ben emprada com convindria. El govern de CiU ho ha fet francament mal en aquest punt. Mantenir a Berlín una delegada com la que hi ha és un escàndol. Tampoc no s'entén molt que a Londres el delegat tinga el perfil d'una persona molt apta per als ambients econòmics, però aparentment desinteressada per la política. En canvi que, recentment, un home tan capaç com Martí Anglada s'haja fet càrrec de l'estratègica ambaixada de París és un senyal evident de millora. L'obertura de les delegacions de Roma i Viena n'és un altre.
Cride l'atenció sobre Roma, especialment. En termes diplomàtics, és una ciutat única al món. El poder del Vaticà és sòlid com pocs i té la mirada més llarga i estratègica del planeta. Tot indica que la relació amb Catalunya és molt fluida. La manera com s'ha evitat el relleu a l'arquebisbat de Barcelona, en paral·lel a la voladura de la cúpula espanyola, ho diu tot. I l'arquebisbe mateix ha protagonitzat anècdotes ben significatives, com ara la presència a Càller durant la visita papal al santuari de Bonaire, ara fa poc més d'un any (foto). Francesc va identificar la seua aparició, ràpidament, amb les quatre barres que senyoregen a l'entrada del monestir mercedari i amb el passat català de Sardenya. I m'expliquen que la conversa va ser sucosa. El papa argentí sap de què parla i, segons que em diuen, té assessors molt pròxims que estan al corrent perfectament de tot això que passa al nostre país i ho segueixen amb la proverbial lupa vaticana.
Més enllà del Vaticà, però, hi ha Itàlia i, concretament, hi ha Renzi. El primer ministre italià, sempre hiperactiu, combina el seu intent d'encapçalar el grup de joves líders socialistes europeus amb camisa blanca, amb una mirada pròpia sobre la Mediterrània i Catalunya, una mirada que li ve de lluny i és ben arrelada. Renzi és de Florença i es vanta d'escoltar més el carrer que no els despatxos. A Itàlia el canvi en la percepció pública del fet català és ben palès. Des de la Via Catalana, els articles crispats que hi havia abans als principals mitjans han esdevingut elogis i fins i tot una certa moda. El nou primer ministre italià ho sap.
A més, Renzi té amics importants que li expliquen amb molta elegància què passa ací i el seu famós 'rottamare' beu directament del futbol de Pep Guardiola, també un bon amic seu. Fa un parell de mesos un elogi públic de l'entrenador del Bayern al primer ministre italià va causar sensació en la premsa cisalpina (vídeo).
Contra allò que alguns es pensen, a més, els desafiaments interns sembla que el motiven a acostar-se políticament a la causa catalana. Amb l'opinió pública italiana cada volta més a favor dels catalans, per a Renzi que la Lliga Nord s'apropie de l'estelada és un mal assumpte. Oimés quan Maroni reclama per a la Llombardia un estatut de regió especial, a votar en un referèndum que ell presenta com una imitació de l'èxit del 9-N i anuncia el seu enèsim intent d'implantar-se fora dels feus tradicionals. Amb el Moviment 5 Estels clarament de baixa, la Lliga Nord és gairebé el principal perill que Renzi té a la vista aquests anys. Per tant, aspira, estratègicament, a tallar-los l'espai tant com puga.
El menyspreu i la mala relació ostensibles del líder italià envers Rajoy també ajuda molt, evidentment. En aquests mesos que fa que ocupa el palau Chigi, Renzi se les ha tingudes públicament amb el primer ministre espanyol més d'una volta, ara pel sabotatge en la compra d'accions a Deoleo, ara per la dependència de les ordres de la 'troica'. A la Moncloa cou encara molt aquella declaració: 'Em fa riure que penseu que Espanya pot ser un model.'
En resum, sembla que el moment és ideal i, per tant, cal aprofitar-lo bé. Sovint volem saber quins països europeus tenim més a favor, com cercant garanties que al final dels divuit mesos de la transició no ens quedarem sols. Assenyalar els uns o els altres és mal de fer, perquè la diplomàcia no es pot permetre relliscades abans d'hora i la discreció és un valor preuat. I perquè al final comptaran tan solament els interessos i nosaltres haurem de treballar molt més i molt millor que no ho hem fet. Ara, si parlem dels grans jo em fixaria cada dia més en Itàlia, tot i que és ben evident, estimat lector, que avui em limite a fer especulacions...
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Pau Ras
Celebro la decisió d'obrir Delegacions de la Generalitat a Viena i a Roma. En concret puc opinar més argumentadament del cas de Viena, la meva ciutat des de fa ja més de 13 anys.
A Viena s'hi aplega una part important de la diplomàcia Mundial, amb una seu de la ONU (Seu de l'Agència de l'Energia Atòmica (AIEA) entre d'altres subseus, també seu de la OSCE i altres institucions Internacionals de pes, com la OPEC.
Per tant la decisió estratègica de tenir-hi una Delegació permanent és fonamentada, no tant pel país que l'acull, Àustria, que simbòlicament pot ser un model per a Catalunya en alguns aspectes, però no en altres, ni tampoc per haver-hi una gran comunitat de catalans, que ha augmentat darrerament però a on hi ha força mobilitat. Així aquesta seu, a diferència de la de Roma, està més pensada com a capital internacional on es reuneix sovint la principal diplomàcia internacional per a prendre decisions rellevants.
Com molt bé diu en Vicent Partal, cal que amb els pocs recursos de que disposem i la discreció pressupostària que cal, la persona responsable d'aquesta delegació sigui una persona de prestigi i amb un currículum que inclogui un molt bon nivell d'alemany i anglès, com a mínim, doncs francès i alguna llengua eslava seria ben desitjable perquè Àustria i la seva capital Viena és hi ha estat històricament un pont amb l'est. Ja en els segles passats, però també en aquest darrer segle durant la Guerra Freda i encara actualment. La estratègica neutralitat imposada després de la 2a Guerra Mundial i alhora declarada i assumida per Àustria l'han aprofitat molt bé els dirigents austríacs per a acollir importants institucions internacionals i també conferències internacionals, Viena sempre sona com a ciutat neutral a on reunir-se. A més ho han arrodonit amb un saber fer que els ha distingit com a excel.lents organitzadors d'aquest tipus de conferències político-diplomàtiques.
Doncs , com deia abans, el responsable de la delegació ha de dominar idiomes, ser un bon coneixedor de la comunitat internacional i saber moure's en l'ambient diplomàtic. Una comunitat diplomàtica que sovint no és gaire accesible per a persones que hi són alienes.
Carles Santiago
Stalin es va burlar del Vaticà fent aquella pregunta de quantes divisions de tancs tenia. Al cap d'algunes dècades el Vaticà, des de Polònia, feia caure la Unió Soviètica. Poca broma amb aquesta gent, doncs.
Per cert: el delegat que sigui catòlic i practicant, si us plau. No és cap obligació però si vols entrar amb bon peu allà aquest detall no té res de negligible.
Jordi Camprubí
Espero que el Govern l'encerti a l'hora d'escollir la persona que ha d'anar a la representació de la Generalitat a Roma. És ben cert que és va substituir el representant a Berlín per una altra persona què sembla ser no massa competent, per dir-ho suaument.
Carles Matute
És evident que a nivell de relacions exteriors hi ha molta feina feta, així com en altres camps. Però, com algú va dir, no es poden anar ensenyant totes les cartes i menys quan ens les havem amb segons qui. Els governs de la majoria de països no son estúpids i saben perfectament de quin peu calça cadascú i encara que, oficialment, en aquests moments no es puguin fer determinades declaracions, m’agradarà veure quines seran les postures de molts estats, tan de dins com de fora de la Unió Europea, el dia que es produeixi la proclamació d’independència de Catalunya, i més d’un del centre de la península, que ara es vanta de que vagarem per l’espai per “item aeternum, amen”, se’n pot endur una sorpresa desagradable (per ell, és clar). Avui s’ha donat a conèixer la trampa de Bankia, una més a afegir a la llarga llista d’irregularitats que actualment acumula l’Estat Espanyol. I això no els fa cap bé, per molt que el Sr. García Margallo s’entesti a anar pel mon intentant demostrar el contrari. Per acabar només voldria fer un comentari referent a l’affaire Mas-Junqueras: Fa molts anys, durant l’elecció del Papa Gregori X, com que els cardenals no es posaven d’acord i ja portaven tres anys en el tema, varen tancar als cardenals (con clave) i els varen deixar a pa i aigua, i sense sostre, fins que varen escollir Papa; la qual cosa, donades les condicions, es va fer tant aviat com varen saber. Com diuen els castellans: “Al viento lo digo, por si alguien me escucha”. Siau.
Joan Ferrer
Realment, és una gran notícia. Certament, el front exterior és importantíssim per assolir l'èxit final del procés català. El nostre procés.
Però hi ha un altre front que, crec jo, encara és més important, i que és el gran oblidat. El de la seguretat i la defensa.
Sincerament, la comunitat internacional, a l'hora de valorar si en podem formar part, no es fixarà (amb tots els respectes) en si som capaços d'aixecar castells de nou o de deu. Es fixarà en si som capaços de defensar-nos dels riscos de seguretat, i si som capaços de contribuir a la seguretat internacional.
Per això, m'estranya el poc suport que tenen iniciatives com el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) o la Societat d'Estudis Militars (SEM).
Sense seguretat, les famílies no poden tenir una vida més o menys normal (ajuntar-se o casar-se, tenir fills, educar-los, accedir a un habitatge digne,...), ni els empresaris poden generar riquesa (juntament amb els treballadors) ja que el diner és poruc, i vol, per sobre de tot, tranquil·litat, molta tranquil·litat.
Marta Riubó
Especuli una mica més home! I França i Alemanya què? O ens haurem de fiar de Letònia, Irlanda i Àustria? Valls fa molt mala pinta però ara diuen que el factor Podemos ens juga a favor. Una mica més d'especulació documentada, si us plau...
Josep Usó
Certament, és una bona notícia que s'òbriga delegació a Roma. A més del Primer Ministre Italià, al Vaticà es veu que bufen aires diferents, des que ha canviat el Papa. I tampoc és negligible la poca sintonia amb els poderosos cardenals espanyols. Cessament de Rouco per la via ràpida, estirada d'orelles i forta per a l'arquebisbe de Granada per l'assumpte de la pederàstia tolerada i segurament emparada... sembla esperançador. El que no sé és si el fet que el Papa Francesc siga argentí pot influir d'alguna manera en la demanda d'extradició contra els assassins del Franquisme o si Espanya, en aquest assumpte ja no pot perdre més prestigi (perquè no li'n quede).
L'únic que encara manca, però segur que s'aconseguirà aviat és resoldre les diferències entre els polítics en actiu d'ací.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015