Opinió
-
La clau del pacte de govern
Vicent Partal
17.09.2014
-
Espanya i Escòcia: una gran notícia
Vicent Partal
16.09.2014
-
The Revolution at the ballot box
Vicent Partal
15.09.2014
-
La revolució de les urnes
Vicent Partal
15.09.2014
-
Els quatre fets fonamentals de l'Onze de Setembre
Vicent Partal
13.09.2014
-
Ara no és l'hora de les excuses
Vicent Partal
11.09.2014
-
Let the struggle continue!
Vicent Partal
11.09.2014
-
Lluitem!
Vicent Partal
10.09.2014
-
Amb els peus a la terra
Vicent Partal
10.09.2014
-
L’horitzó del 9-G
Vicent Partal
09.09.2014
-
Eufòria amb seny
Vicent Partal
08.09.2014
-
Així mana el PP. Així ens volen a la seua Espanya
Vicent Partal
05.09.2014
-
Com és que estaríem millor junts demà i no estem millor junts ara?
Vicent Partal
04.09.2014
Vicent Partal
20.06.2014
(In)seguretat jurídica
El concepte de 'seguretat jurídica' és clau per a la democràcia i per a la societat internacionals. És fàcil d'entendre: significa que l'estat garanteix als ciutadans, les empreses i les institucions que qualsevol situació jurídica no serà alterada de manera arbitrària, sinó seguint els procediments i conductes legals establerts i que farà públic el canvi perquè se n'assabente tothom.
Fa anys que expliquem que a Espanya la seguretat jurídica, concepte sagrat en la majoria dels països democràtics, és una entelèquia. En molts terrenys, fins i tot l'econòmic, però molt especialment en l'àmbit polític. I ahir van coincidir dos fets de signe distint, però ambdós greus, i que, combinats, mostren a la perfecció en quin estat vivim, ara per ara.
Ahir es va decidir que les banderes de la Segona República espanyola no es podien mostrar a Madrid, en el recorregut per on passava el nou monarca. I van detenir qualsevol persona que en portàs una. Fins i tot van entrar a la redacció d'Eldiario.es per obligar a treure'n una d'una finestra. Amb quin aval jurídic? Cap ni un. Amb quina comunicació pública oficial? Cap. No hi ha cap llei ni una que prohibesca explícitament aqueixa bandera. I doncs com podien fer això que van fer? Simplement negligint la seguretat jurídica, fent-la desaparèixer.
Exactament igual com va passar, novament, amb l'afer dels papers de Salamanca. Encara en queden de papers, a Salamanca, i aquests dies havien de ser lliurats. No pas perquè sí, sinó perquè hi ha un seguit de disposicions legals --de l'estat espanyol mateix!, normes jurídiques d'ells mateixos!--, que ho ordenen. I tanmateix han decidit que no, que ara no els tornen. Una altra volta: amb quin aval jurídic? Amb cap ni un.
Un estat que no respecta ni les seues lleis i que vulnera principis elementals del funcionament d'una democràcia. Això tenim. Ara per ara.
L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si tu creus que també pots ajudar-nos apuntat en aquesta pàgina.)
Pep Agulló:
De fet és un Estat autoritari hereu del franquisme que només utilitza els mecanismes democràtics per formar governs i parlaments que impulsin lleis que els garanteixin la seva supervivència i el de la corona, per tant antidemocràtiques en el rerefons. No ens ha d’estranyar, doncs, les prohibicions que es treuren de la màniga a la seva conveniència passant-se pel folre la seguretat jurídica. És una variant espanyola (se’n diu: "con dos cojones") que els permet saltar-se l’ordenament jurídic que exhibeixen els llops amb pell de xai envers Europa.
De fet, hi ha tants exemples que el canal de TV El Punt-Avui n’ha fet una secció diaria que es diu "Cat escaldat” (fuig de l’aigua tèbia), on van surtint tot tipus d'agressions, de mentides, d’enganys, d'acords incomplerts, d’ignorar les seves paraules, de contradir les seves própies afirmacions, de fer-se les víctimes quan en són agressors, etc. Com diu Vicent: "Un estat que no respecta ni les seues pròpies lleis i que vulnera principis elementals del funcionament d’una democràcia.” Amb aquest Estat tan insidiós, el PSC encara es debat de federar-s'hi!! Un servei al país!, A aquesta Espanya, és clar, contra la democràcia.
Josep Jallé:
És admirable, benvolgut director, amb quin coneixement de causa ventilem les deficiències, arbitrarietats i vulneracions que de llurs pròpies lleis en fa l’Estat on som inserits. Potser en altres ocasions hem blasmat el baix nivell democràtic, quan hem estat optimistes. Però la realitat és prou clara: no som en un nivell acceptable de democràcia, entenent per tal el nivell mitja de reconeixement de les llibertats que es practica a d’altres països europeus, moderns i capdavanters. Tan poca que, a aquesta pantomima de relleu de Cap de l’Estat y de las Fuerzas Armadas (poca broma) molts mitjans li han anomenat amb l’eufemisme d’una Segona Transició. Però, transició cap a on?. Despertem del somni, claudicació, etern del diàleg: dos que volen parlar. Nosaltres, amb qui? Amb el mur del “sostenella y no enmendalla”, convertit en mur de les lamentacions de la tercera via. Altres fa anys que ens entrenem amb la perxa de saltar murs. Primer intent: 9N. I, en cabar, permeteu-me un record per a Xàtiva i totes les xàtives modernes i, emmascarades per l’oblit o llei de punt i final tàcit.
Jordi Montell:
El més important de la proclamació de Felip VI no ha estat pas el seu discurs, l'almoïna del "moltes gràcies", els no aplaudiments dels presidents basc i català, la llista dels convidats, els vestits de les dames fets per l'ocasió, les cares de pomes agres que lluIien els expresidents dels governs espanyols ... No.
El que realment ha estat important, nítit, aclaparador, és que mentre dins del Congrés de Diputats Sa Majestat deia allò que serviria als espanyols i els seus drets (o quelcom semblant) a fora, al carrer, la policia prenia de les mans de ciutadans lliures banderes republicanes espanyoles, detenia a uns quants d'ells, entrava a cases i diaris a despenjar la tricolor dels balcons.
En resum, tractava com a delinqüents a aquells que protestaven tot exercint la llibertat d'expresió consagrada a la constitució espanyola (la seva).
Només ensenyaven banderes, cridaven les seves consignes polítiques... Però no trencaven aparadors ni feien gestos indecorosos, ni es pixaven a les cantonades ... No.
Però la policía els tractaven com a delinquents.
Allò que tantes vegades les dites forces i cossos de seguretat de l'estat han practicat impunement a Catalunya retirant estelades en actes pacífics i dins de la llei, comportant-se no pas com a policia sinó com a forces represores, forces d'ocupació, forces franquistes; avui ho han fet a Madrid i amb els seus, amb espanyols.
Espanyols però, que en el fons, reclamaven el seu dret a decidir, a què els preguntin que en pensen de la Prefectura de l'Estat. L'única cosa que tenim en comú amb els espanyols, la reclamació del dret a decidir. Res més.
Si algú es preguntava com és que el primer acte de la cerimònia ha estat imposar al nou monarca la banda representativa de Cap de les Forces Armades españoles (Generalíssim?) ja sap el perquè, ja sap en què es basa el règim democràtic espanyol: en un cap d'estat militar ("por supuesto"). "C'est l'Ancien Regim". I tots ja sabem com va acabar "l'Ancien Regim" el 1789 a França.
President Mas, si us plau, no esperi més i pitgi d'una vegada el botó roig i posi en marxa el Pla. I no em refereixo pas al pla del 9N, no. Vull dir el PLA de debò.
Josep Blesa:
Fa bastants d’anys vaig tindre l’oportunitat de llegir articles d’en Lluís Sala-Molins, catedràtic emèrit de la universitat París I-Sorbona, que aprofundia radicalment en el concepte de ciutadania republicana. Agudament posava el dit dins la nafra d’aquest concepte d’igualtat republicana de tot ciutadà, que avui diríem “equitat legal”, davant l’Estat republicà. Precisament per a esbandir els llaços opacs que pogueren aplicar-hi una minoria per a traure avantatges. Com un dels bastions de la divisió de poders montesquieüana. La raó d’estat (Zola/Solà, Dreyfus en la memòria) surava com a mesura de control aleatori sobre els heterodoxos i dissidents. Considere que l’estat polític actual, com a ferrament d’organització s’ha fet massa gran. Amb la qual cosa els envitricolls i intersticis s’han fet canals de les corrupció. És a dir, quant més gran és l’aparell organitzatiu major és l’opacitat. D’una manera normalitzada, els privilegis dels senyors de l’”Ancien Règime” han sabut recuperar les posicions de prevalença. Amb la impotència del “ciutadà pla” que veu minvada la seua equitat davant d’altres ciutadans poderosos i el propi aparell d’estat. Els ciutadans catalans estem repartits entre quatre estats. Deixant de banda l’excepcionalitat d’Andorra els altres tres sabem l’atzarosa vida que portem. A Les Corts Valencianes hem vist els flagrants usos que fan sobre Mònica Oltra i les lectures esbiaixades de les lleis i la trigança dels tribunals, que quan ix la sentència ja no té eficàcia. Igual a Cort de Palma amb els companys de Més Mallorca, PSM antigament perquè “això és es colmo”. O el “xibiu Bauzà” a hores d’ara. Usar el legislatiu per part de l’executiu com a arma contra la dissidència. Podem esmentar el cas Palau, i tota la brutesa de Pallerols, on els que s’han immergit assumint-lo en el sistema espanyol trauen tallada. Que usen tant els nostres com la intel·ligència espanyola per a erosionar-n’hi mútuament. Itziar Gonzàlez ens ho va explicar entenedorament com funciona el tràfic d’influències. Per això, ella fou “encalçada” i amenaçada personalment, pels propis socialistes i aliens convergents. Sempre hi ha una elit que mou silent ment els fils en la rebotiga. Qui tenim empresa i/o som professionals sabem del cert que un dels mecanismes usats és l’abundor de normativa, lleis, decrets, reglaments que converteixen la vida social com una jungla plena de paranys que et posen en situació permanentment en un presumpte delinqüent. Perquè no hi ha manera de complir totes les lleis. Manta vegades he dit queestem fent una democràcia directa amb els processos constituents de les 3 repúbliques en marxa. El jutge Vidal ho ha explicat molt millor que jo. Cal tornar a la senzillesa, a la intel·ligibilitat de l’estat social, al fraccionament del poder al màxim que puguem. La civilitat contemporània cal viure-la amb naturalitat: dedicant-hi sols la energia mínima, ajustant els organismes estatals a ciutadans i llur funció, recolzant la cooperació amb el principi de subsidiarietat, que els mecanismes de control estiguen inserits dins dels propis òrgans administratius i no externalitzats. Com a pèrit judicial d’alguns casos Gürtel tinc històries per relatar que vos farien vindre calfreds. Però això serà un altre dia.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015