Opinió
-
La clau del pacte de govern
Vicent Partal
17.09.2014
-
Espanya i Escòcia: una gran notícia
Vicent Partal
16.09.2014
-
The Revolution at the ballot box
Vicent Partal
15.09.2014
-
La revolució de les urnes
Vicent Partal
15.09.2014
-
Els quatre fets fonamentals de l'Onze de Setembre
Vicent Partal
13.09.2014
-
Ara no és l'hora de les excuses
Vicent Partal
11.09.2014
-
Let the struggle continue!
Vicent Partal
11.09.2014
-
Lluitem!
Vicent Partal
10.09.2014
-
Amb els peus a la terra
Vicent Partal
10.09.2014
-
L’horitzó del 9-G
Vicent Partal
09.09.2014
-
Eufòria amb seny
Vicent Partal
08.09.2014
-
Així mana el PP. Així ens volen a la seua Espanya
Vicent Partal
05.09.2014
-
Com és que estaríem millor junts demà i no estem millor junts ara?
Vicent Partal
04.09.2014
Vicent Partal
28.02.2013
El PSC no ho sap encara, però es va tornant independentista
Fa unes quantes setmanes que vaig dir a un dirigent destacat del PSC: 'Vosaltres no ho sabeu encara, però us aneu tornant independentistes.' Era un comentari potser massa fatxenda, però la resposta va ser un somriure poc dissimulat que vaig entendre clarament més aviat com una complicitat. Ho he dit molt sovint, però ho he de tornar a dir avui: anem molt bé i anem molt de pressa. Cal que no ho oblidem.
Quan vaig fer aquell comentari ja s’havia votat la declaració de sobirania i el PSC s’havia partit, negativament i traumàtica, al parlament. Poc que em podia esperar que al cap de tan sols unes setmanes el referèndum originaria el primer vot separat del PSC al congrés espanyol, l’arraconament de José Zaragoza de la direcció del grup parlamentari i l’aparició de tot de veus que reclamen el trencament --de fet, volen dir la imposició del PSOE sobre el PSC.
Els socialistes espanyols més llegits saben que això és un drama, sobretot per a ells. Perquè sense el PSC no hi ha govern socialista possible a Espanya. De fet, sense Catalunya no hi ha govern socialista possible a Espanya. No ixen els comptes i, per això, segurament per això sobretot, no s’atreveixen a trencar. Encara.
I no ho saben segur del tot, però aquests socialistes espanyols llegits intueixen que presentar el PSOE contra el PSC a Catalunya, això que demana el dinosaure Guerra, seria un fracàs monumental que els deixaria en evidència molt més que no ara, que engegaria a rodar la pretensió de ser un partit ‘nacional’ i que els impediria el retorn a això que han estat fins aquesta setmana.
El càlcul fred, doncs, mira d’allunyar el conflicte, però jo no tinc cap dubte que la política els hi menarà irremeiablement. Perquè per al PSC el pas més difícil era el primer, i ara ja l'han fet. La votació de despús-ahir a Madrid per als socialistes catalans equival a la manifestació de l'Onze de Setembre per a la majoria del país: el dia que es traspassa la ratlla que ja no tornaràs a travessar cap enrere.
El PSOE vol un PSC dòcil, dominable. Això entenien ells per pacte. Però la docilitat s’ha esvaït amb el vot de tretze diputats i les suspicàcies desfermades. I ara qualsevol discrepància, per menuda que siga, prendrà una rellevància enorme. Històrica. I l’esquerda inevitablement serà cada dia més ampla, exactament igual que ha passat des de fa anys en el conjunt de la societat. Facen què facen i diguen què diguen, l’esquerda esdevindrà més gran perquè el paradigma ha canviat. Quan deixes de pensar en l’altre i comences a pensar en tu mateix, l’alliberament és immediat. I costa molt de tornar a ser com abans.
Ara, finalment, els socialistes més recalcitrants, els més fidels al carrer de Nicaragua, experimentaran en la pròpia pell això que molts sentim des de fa anys: la necessitat de respondre amb la dignitat al menyspreu, amb l’afirmació pròpia a la voluntat de sotmetiment. Zaragoza --qui m’ho havia de dir, això-- ja ho va fer ahir. I sovintejaran les oportunitats d'anar assumint conscientment allò que encara no saben que pensen.
No passarà demà, segurament. Però passarà, i aquest pas endavant del PSC serà una fita clau en el procés cap a la independència. Segurament el pas final.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015