El gest de Sánchez-Camacho

No era la proposta sinó el gest. En la presentació de la proposta de nou finançament feta ahir per Alícia Sánchez-Camacho el fet realment important era el gest, més enllà dels matisos discutibles. I per raons diverses.

En primer lloc perquè significa que fins i tot dins el PP ja hi ha qui entén que la base del problema és l’obsessió de fer del Principat una autonomia més, de no reconèixer-ne el caràcter nacional. De diluir-lo. Aquest és el mal, l’origen de tots els problemes. I que una militant del PP, per bé que catalana, se n’adone i mire de posar-hi remei és molt significatiu. I és d’agrair. No deu pas haver estat senzill per a ella.

És tant d’agrair, si fa no fa, com el colp de porta immediat que ha rebut del seu partit. Impressionant. Espanya perdrà, i perdrà per això. Per aquesta malaltissa intransigència. Per aquesta obsessió a no deixar que la realitat l'afecte. Ja s’ho faran: no és problema meu. Però si es tracta de carregar-nos de raons, sens dubte que ens n'ofereixen.

Ara, l’actitud de Sánchez-Camacho, fins i tot amb el colp de porta, té un valor encara més important: demostrar que ells han perdut la posició. La reacció a la Via Catalana va ser amenaçar a tort i a dret i des de tots els fronts i insistir que no canviaria res, passàs què passàs, i que no hi havia res a fer tret de doblegar-se a la constitució. I això la proposta de la dirigent del PP català ho ha desmuntat, car ens ha ensenyat que l’esforç teatral dels dirigents espanyols no és res més sinó això: teatre.

L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)

Daniel Llorente: El Partido Popular té un problema: el seu marge de maniobra és extraordinàriament prim. Si es mou per satisfer mínimament qualsevol proposta catalana, el seu gest serà immediatament denunciat per les moltes Rosas Díez que habiten l'ecosistema polític espanyol. Són en el fons víctimes de la seva estrategia de demonitzar qualsevol proposta provinent de Catalunya, incloent-hi ara les del propi PPC. Quelcom semblant succeix al PSOE, on les seves federacions Andalusa i Extremenya estan a l'aguait que ningú no és mogui de la fila. Hi ha massa clientelisme en joc. En cada bucle de tercera via que hem fet, el resultat ha estat inexorablement la paret i una nova volta de maneta a la màquina de desilusionar federalistes. Per aquest motiu, el rebuig via pressupostos al treballat moviment de La Vanguardia/Foment/Duran farà tard o d'hora que aquests sectors es plantegin una pregunta ineludible: i amb la indepèndencia, com quedaria el que és nostre? Em temo que amb resposta tipus "Il Gattopardo" acceleraria molt la proclamació de l'estat nombre 194. Que tot canvi, per a que a casa els mateixos segueixin remenant les cireres.

Antoni Carol: Què pensen fer aquests de Madrid?, em preguntava des de feia temps. Ara ja ho anem veient: sembla que no pensen fer res, si no és practicar una mena de "setge". Són tan imperialistes que no se'ls acut altra cosa que ser els nostres amos: "Cataluña es de los españoles". I els passarà com amb la frustrada candidatura olímpica: "Madrid eliminated!" (i de cop, desconcertats, se'ls apaivagà el triomfalisme). Encara no s'ho creuen de tan segurs i prepotents que anaven per la vida. Així mateix van perdre Cuba i tantes "propietats" més. Quan Catalunya digui taxativament "PROU" es quedaran muts com a Buenos Aires... Aquesta és la meva impressió! Tant de bo! (poden continuar amb el seu "setge", una veritable màquina de promoció d'independentistes). 

Ramon Perera: Avui només he pogut posar-me molt tard davant de l'ordinador i abans he llegit la notícia "El PP no accepta ni la proposta de Camacho" i l'opinió contundent de Pere Aragonés. En els dos casos he tingut la sensació que no encertaven el nucli del fet. Al llegir l'avançament del teu editorial he vist que coincidíem. Em sembla important aquest text teu: 'I és d’agrair. No deu haver estat senzill per a ella.' (Malgrat les mentides o punts de vista molt personals amb les que embolica les seves opinions més significatives a dia d'avui) La meva opinió és que el PP sacrificarà les seves possibilitats electorals a Catalunya (ja ho ha fet), de la mateixa manera que el PSC-PSOE ho havia fet anteriorment en diversos processos electorals.

Eduard Zanuy: Amb aquest editorial, heu tocat el moll de l'os del problema. El "problema catalan", fa segles que s'arrossega i Castella, no ha sabut trobar més solució que la submissió de la colònia i prou. Per tant, el "projecte espanya", ja no te recorregut i la única sortida que ens és "tallar amarres" com deia en J.Ma. Batista i Roca.

Geoffroy Lourdou: No sé fins a quin punt la intransigència de Rajoy, és deguda al fet que es troba pres en una pinça entre els dependentistes de Catalunya que li demanen a crit una proposta d'encaix (digueu-li tercera via o pseudo federalisme) i els ultranacionalistes espanyols, la dreta de la dreta, que esperen només un error per carregar-se'l. De fet encara que vulguès, Rajoy no podria proposar cap tracta particular a Catalunya perquè el PP es va servir tant de l'anticatalanisme (treient redits) que cap concessió, encara que fos mínima, passaria per una traïció i seria defenestrat de manera fulminent. Per això mateix no fa cap gest i espera un mal pas d'Artur Mas, però m'entres estant nosaltres fem via... Rajoy s'estima més arriscar-se a perdre que no pas a passar per un botifler.

Josep Usó: Fins ara, les opccions per als ciutadans, per als votants, són dues: a) Independència. b) Res. 
Segurament conscient d'això, Alícia Sànchez Camacho ha fet la proposta que ha fet. Ho trobe un gest molt significatiu. Però m'ho sembla encara més la resposta i la immediatesa de la resposta, del seu propi partit. La més absoluta desqualificació. Insisteixen en el res. Res de res. I això en un moment en què els escàndols continuen esclatant sense desmai, els terratrèmols desmenteixen les mentides del dipòsit CASTOR, l'atur es torna a enfilar, la princesa s'estableix a Lausana pagant tots i lluny de l'abast d'una justícia que ja es veu que tampoc condemnarà Fabra, amb una manifestació prevista per al 12-O que sembla extreta dels més foscs anys del tercer Reich (amb molts menys participants), o que la concentració a favor del TIL a Ciutat de Mallorca ha congregat 42 persones (que jo les he contades).Segurament, ells no en són conscients, però aconseguiran allò que ja aconseguiren a Cuba fa més de cent anys. Amb la guerra perduda, els digueren als cubans: "ahora, si que les concederíamos la autonomía". I els cubans, respongueren: "La autonosuya". Cada dia crec amb més convicció que Soraya Saenz de Santamaria és de l'ANC.

(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La proposta de la dirigent del PP català ensenya que l'esforç teatral dels dirigents espanyols no és res més sinó això: teatre.