Opinió

 

<165/169>

Vicent Partal

12.06.2006

Quins polítics més poc ambiciosos que tenim...

No sé si van veure el debat televisiu d'ahir. La sensació va ser trista, lamente haver de dir-ho. Fluixa. Va ser l'anticlímax d’allò que vam viure el 30 de setembre. Aleshores la unitat de la classe política catalana i la rotunditat del text va convèncer i il·lusionar una part important del país. Fins i tot els qui no en teníem prou amb aquell estatut vam haver de reconèixer que la força i la potència del vot conjunt d'aquells 120 diputats tenia, per si sola, una significació de dignitat nacional que li conferia valor. Un valor suficient.

Ahir, en canvi, sols es van sentir retrets i desqualificacions. Quan Carod acusava Mas d'haver pactat a la baixa, aquest deia que els republicans encara haurien pactat més a la baixa i que Puigcercós un dia havia dit no sé què... Quan Piqué (quin bon polític fóra, si no haguera de ser del PP!) posava contra les cordes el poc respecte de tots els altres quatre al Parlament de Catalunya, aleshores, per comptes de respondre-li com calia, començaven a dir que si tu has negociat sol i has deixat els altres de banda, que si això i que si allò. Iceta anava arrossegant l'aigua cap al seu molí, però de tant en tant saltava nerviós, acorralat per la subordinació del seu partit a l'interès suprem de ZP i Saura trabucava xifres (cada dia que passa és més fluix aquest home).

Tot plegat, trist. De l'estatut en si, se'n va parlar poc. I tot i parlar-se’n poc, sempre fou amb finalitats electorals: de les eleccions que han de venir, no pas del referèndum. Tot molt decebedor. On ha anat a parar la unitat de la classe política catalana? On ha anat a raure el projecte de país? Què se n’ha fet d’aquell miratge del 30 de setembre? Perquè és veritat que Mas se'n va anar a pactar tot solet a Madrid amb Zapatero. Però Zapatero pactava en nom del PSC, veritat? I Esquerra també era dòcil i tova envers el primer ministre espanyol, massa.

En definitiva, crec que el país es mereix una classe política millor que no la que tenim. Més capaç i amb més sentit de nació i amb menys obsessió per a arribar al poder o per a gestionar-lo. Però això, això que es va veure ahir, és tot quant tenim. Hi havia una gran oportunitat de fer una cosa gran i l'han deixada perdre. Els uns més que els altres, però al final tots en són responsables.

Mail Obert