Opinió
-
Jo recomanaria prudència
Vicent Partal
16.10.2014
-
Certeses sobre el 9-N
Vicent Partal
15.10.2014
-
Quatre passos per a resoldre aquesta crisi
Vicent Partal
14.10.2014
-
Com si fos una carta personal
Vicent Partal
13.10.2014
-
Amb Santiago Vidal, per la democràcia
Vicent Partal
10.10.2014
-
Mirant al maig
Vicent Partal
09.10.2014
-
I si David Fernàndez fos conseller?
Vicent Partal
08.10.2014
-
Una oportunitat, encara
Vicent Partal
07.10.2014
-
El tabú de la llengua
Vicent Partal
06.10.2014
-
Jo hi confie
Vicent Partal
04.10.2014
-
El valor de la unitat
Vicent Partal
03.10.2014
-
Impotència
Vicent Partal
02.10.2014
-
Rajoy no sap què ha despertat
Vicent Partal
01.10.2014
Vicent Partal
03.11.2014
El GAL mediàtic
'Mort civil'. És un concepte intrigant que vaig sentir per primera vegada al Vaticà. Ells, experts com ningú en aquestes coses, havien descobert que al segle XXI ja no calia matar físicament i que la 'mort civil' podia ser igualment efectiva. Consisteix a apartar una persona de l'escena, matar-lo pel que fa a la presència pública, amb una campanya eficaç de desprestigi o mitjançant amenaces personals. Penseu en Ratzinger.
Ara l'estat espanyol sembla que ha entès el concepte. La setmana passada vam viure'n un episodi increïble. Un diari, El Mundo, es va inventar una informació per a desprestigiar el batlle de Barcelona. I castigar-lo. I el ministre d'Interior espanyol en persona es va dedicar a fer circular aquesta informació perquè els diaris la donàssem per bona. Quan s'ha demostrat que era del tot falsa, el mal ja era fet. I el diari no tan solament no ha rectificat, ans encara ha gallejat, sabent-se acomboiat pel poder polític. El batlle ha presentat un plet, però aquest plet tardarà anys a substanciar-se i quan arribe el moment ja no importarà a ningú.
L'episodi, encara que haja fracassat, no és nou ni és casual. Ara ha estat Trias, fa dos anys va ser Mas, acusat falsament la setmana de les eleccions. I també han rebut Santiago Vidal i els jutges partidaris de la consulta —que van veure, sorpresos, com es filtraven els seus carnets d'identitat i els publicava un diari. I encara més: l'ANC és sotmesa a tota mena de notícies infundades, tornen a dir que Carod-Rovira té diners ací i allà...
Més enllà de les lamentables anècdotes, la qüestió important és que vivim en un estat democràtic on la policia viola sistemàticament el principi de neutralitat que hauria de protegir els ciutadans i fa ús de tots els recursos que pot, de manera il·legal, per atacar políticament una part de la població. I açò passa, com diem, sistemàticament, car no és cap incident aïllat, cosa que ho agreuja molt més encara.
Una actuació sistemàtica com aquesta és simplement impensable en qualsevol país democràtic del món. La mort civil que volen imposar als ciutadans que discrepem del seu concepte d'estat és, al capdavall, una metàfora de la mort real que els mateixos aparells de l'estat van imposar en una altra època. En compte de calç viva, ara hi ha mentides i calúmnies orquestrades políticament des del govern espanyol. Però, fet i fet, l'esquema és el mateix. I això que vivim ara, això que Jorge Fernández Díaz dirigeix, es pot definir d'una manera molt gràfica com l'aparició del GAL mediàtic: l'estat se situa fora de la llei per fer una feina bruta contra els seus oponents polítics.
L'opinió dels subscriptors.
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ells ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Miquel Strubell
Simplement em fa vergonya tenir un document d'identitat a la butxaca que acredita que tinc la mateixa nacionalitat que la gent que ataca despietadament els Mas, Carod-Rovira, Trias... amb falses acusacions. Que assetja l'ANC. Que fa portades a l'ABC que fan vomitar del grau de mentides que són capaços d'alimentar sense rubor. I que no tenen la decència de rectificar, ni de dimitir ni de res.Tot això és una gran lluitar pel poder. D'un David contra un Goliat ferit, que etziba a tort i dret amb els ulls embenats per la seva incapacitat d'entendre què està passant, des de fa anys, a una Catalunya cada cop més segura de si mateixa i cada cop més divorciada mentalment dels que, des de Madrid, figura que han de governar un Estat sencer.
Pep Agulló
Del GAL criminal de González, passant pel GAL jurídic d’Aznar…fins arribar al GAL mediàtic de Rajoy. Estem en un estat d’excepció encobert perquè hi ha una indefensió de la ciutadania davant la llei. El ministre de justícia sense cap pudor actua en contra de qualsevol garantia jurídica per als ciutadans. És la “mort civil” servida als interesos de l’Estat. El jurista alemán Carl Smichtt era un avançat en l’aplicació del concepte estat de dret en què se soportava tota l’arquitectura jurídica-política del tercer Reich: l’aplicació del dret penal de l’enemic al disident polític. Els seus epígons espanyols estan en la fase de la difamación a través de la mentira. Cal denunciar els fets als tribunals internacionals com episodis de guerra bruta de l’Estat servint-se de determinats mitjans de comunicació. El govern català ha d’actuar ja com un Estat que defensa els seus ciutadans.
Antoni Carol
És increïble que això es pugui esdevenir en un Estat modern a Europa. El cas del president Mas —fa dos anys— em va doldre especialment. Encara recordo com tots s’hi varen abonar: la Cospe (les paraules de la qual les va reproduir RAC1 fa uns dies gràcies una oportuna gestió d’hemeroteca d’en Jordi Basté); la Soraya (que va fer burla amb “más y menos” i no sé què més); no diguem la Carme Chacón i en Rivera... El President va tenir l’elegància de no fer-ne esment durant els debats televisats. I s’han quedat tan amples: de tot allò no n’ha quedat res de res, excepte el mal que li van causar. Altres també ho han patit. Ara li ha tocat el torn a en Xavier Trias (tercera autoritat del Principat). Per això, i per tantes altres coses impresentables, els catalans maldem no només per la independència, sinó per un procés constituent d’un nou Estat que garanteixi la democràcia i el servei autèntics als seus ciutadans. A Madrid encara estan “constitución pa arriba, constitución pa bajo”... No s’han mogut de la primera pantalla. Catalunya està 4 o 5 pantalles més enllà: el nou país que volem! “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”: doncs en això estem!
Lluís de Yzaguirre
Trobo eficaç la denominació de "GAL mediàtic" perquè el GAL va ser un cas paradigmàtic de supeditació de les lleis civils a la religió espanyista. L'espanyisme no és un nacionalisme, és una religió, més antiga que les taules de la llei baixades del Sinaí (té 3000 anys!); la indissolubilitat de les seves fronteres és "sagrada", per més que no hagin deixat de decréixer en cada regnat d'un Borbó. Així com els fonamentalistes islàmics aspiren a substituir les lleis civils per la xària, els talibans de l'espanyisme creuen que no hi ha llei que no puguin violar si hi ha en joc la "sacrosanta unidad de la patria". Dos ministres alemanys varen dimitir per sospita de frau en llur tesi doctoral; un ministre britànic va dimitir de ministre i de diputat per una mentida domèstica airejada durant el divorci. Això és el que fan les democràcies retardades. A les avançades no dimiteixen ni els lladres, ni els corruptes ni els que fan un ús criminal de les estructures d'estat.
Jaume Singla
Fa anys que m'he adonat d'una cosa: l'Estat espanyol està en contra dels ciutadans. Moltes de les lleis que protregirien son impugnades pel Tribunal Constitucional. Las Cortes fan invariablement lleis represores dels ciutadans i com diu un jutge: el codi penal està pensat per als robagallines. L'Estat espanyol lluny de protegir als ciutadans, els reprimeix
Josep Blesa
“La raison d’État”, per a “fulminar” un opositor no físicament és més antiga que l’anar a peu, Vicent. Sols cal anar als textos clàssics romans, a “El príncep” de Maquiavel, l’afer Dreyfus francès i el “J’accuse” zolià, o el nostre Joan Fuster cremat en efígie a la plaça de l’ajuntament de València atiat pel full ultraespañolista –per anomenar d’alguna manera aquella cosa impresa- dita Las Provincias (ocupades i annexionades) sense anar més lluny. En el cas del batle Trias, no cal ser un expert en psicologia social per a veure que en Xavier ha perdut amb la política de servei molt més que hagués guanyat quedant-se a casa i més venint d’una orientació esquerranosa i clavant-se en una opció que ha estat letal per a l’EspaÑa postfranquista. Sempre acaben desorientant els híbrids i les seues derives ètiques finals, com el Rick del film “Casablanca” que catalitzen els “inputs i outputs” dels Laszlos. La corrupció transversal del regne d’España és tan potent que intenten d’emmerdar-nos en la seua merda. Fins i tot fa escasses setmanes intentaren desprestigiar al meu amic i ex-soci en Manel Martí i Montesinos, el regidor d’urbanisme d’Alcanar i al seu batle l’Alfons Montserrat. Jo pose la mà al foc per tots dos i sé que no em cremaria. I és més, ells, tots dos i famílies, coneguts i saludats votaran per aquells connacionals que no podrem fer-ho el diumenge vinent. Perquè, reblem-ho, que de cada català del principat que podrà votar-hi, n’hi ha un fora d’ell que no podrem fer-ho. El cap de setmana vinent alliberament, finalment, la meitat de la nostra nació, però el que temen de debò l’estat español som els que hi restarem encara. I el dia que se n’eixim tots, estaran ofegats en la seua pròpia estultícia merdosa a España. I açò, no està pas gaire lluny. Una salutació cordial, des de València estant, per al pallasso-ministre que continua sense dimitir ni ésser cessat.
Octavi Monsonís
Està bé recordar i denunciar les pràctiques de joc brut de l'estat, no d'aquest solament, de tots els estats. És el que s'anomena clavegueres de l'estat, un exemple de les quals van ser al seu moment els GAL. Fins ací ningú no s'hauria d'estranyar de la seua existència, l'existència de persones a sou de l'estat que s'encarreguen de fer d'amagat allò que no pot fer l'estat mateix perquè les lleis ho prohibeixen.En el cas de què es parla, el cas Trias, l'encarregat d'aquesta faena ha estat una certa premsa, que ja va voler emmerdar el president Mas. Trías s'ha mogut amb celeritat i la mentida ha quedat al descobert de seguida. Dubte, en canvi, que el senyor Trias recupere la seua honorabilitat amb la mateixa rapidesa. I m'explique:
Els darrers temps s'han produït dos fenòmens de gran magnitud. El primer és la implicació de multitud de polítics en assumptes de corrupció. Aquests assumptes arriben ràpidament a la gent perquè els ciutadans hi estan molt sensibilitzats i els mitjans de comunicació molt disposats a informar. I el segon fenomen és aquest discurs sobre la casta política que posa en dubte l'honradesa personal pel sol fer de ser polític. Aquest discurs no fa diferència entre polítics corruptes i no corruptes, en conseqüència qualsevol notícia de corrupció es creu de totes totes, sense deixar gens de marge a la possibilitat d'error o de mentida.Per això, l'honorabilitat del senyor Trias trigarà en recomposar-se, si és que mai hi arriba. I aquest és un punt de reflexió: l'estat contra Catalunya farà l'impensable i tal com el procés d'independència avançarà, les farà més grosses encara, però per què el ciutadà creu a la primera que el dubte sobre l'honradesa d'un polític nostre és cert? Aquest és, per a mi, un dels enigmes cabdals sobre el qual caldrà reflexionar.
Jaume M.
Parteixes d'un concepte erroni, al meu parer. L'estat espanyol no es un estat democràtic, el podem anomenar parademocràtic, o titllar-lo de oclocràtic o nomocràtic... mai de democràtic.
Un estat on la separació de poders no existeix, on la impunitat d'uns esdevé cruenta amb la resta, on la corrupció es la base mateixa del sistema i de l'enriquiment de les elits, on mai s'ha jutjat els crims de la dictadura, on encara tenim cunetes plenes de ciutadans sense nom, on es tanquen mitjans de comunicació per la seva ideologia... i altres son subvencionats amb diner negre per la mateixa raó. Un estat que no respecta les seves 'minories', ni el immigrants, ni treballa per minvar la pobresa d'alguns col·lectius...
No, no es una democràcia.
A partir d'aquí, espereu el pitjor d'ells. Solament la força de la gent, la seva determinació i uns representants polítics amb dignitat seran els esglaons per saltar la paret.
No vull deixar d'expressar la meva decepció vers els dirigents del Barça, un club que sempre havia estat un orgull de país i es, ara, més un jardí privat d'aquestes elits que no un club de la gent, dels socis, dels afeccionats. Un club on la tristor social i la mediocritat institucional el porten a ser irrellevant.
Josep Usó
Realment, el cas de l'Alcalde trias és sorprenent. Com el del president mas, o el dels Pujol i els diners a Andorra que es veu que també eren falsos. Però dues precisions:
Primera. Que els mitjans que els airegen i els ventilen siguen els diaris del Règim és un símptoma de crisi. Recordem que el Mundo i l'ABC ara s'han fusionat en una única empresa. I el motiu, explicat per ells mateixos, era la manca de viabilitat econòmica de tots dos per separat. Ja no s'aguanten sols.
I segona. Que siga el propi aparell de l'Estat, representat per un personatge de la catadura del Ministre Fernández Díaz, qui ha d'escampar i filtrar i donar suport a les seues pròpies mentides, significa que ja no tenen gairebé ningú per interposar i per tractar de dissimular els fets i donar-los credibilitat. Una credibilitat que ja es veu que no tenen.
I, a tall de conclusió. Tot plegat, fa l'efecte que ja no saben on agafar-se. Perquè la consulta és aquest proper diumenge. Ja està clar que es farà, que han segut del tot incapaços d'evitar-la, i que serà un èxit de participació i de resultat. Per a Catalunya, vull dir.
Queden sis dies. Només sis. Tic, tac; tic, tac; tic, tac...
Joan Prats
Pell de toro:
Al segle XVIII, demolició total de la confederació.Al segle XIX, accions militars contra la població.
Al segle XX, dues dictadures.I al segle XXI ja ha començat la primera.No hi ha millora.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015