Els brams només volen atordir

Comence a tenir la sensació que a Madrid alguns criden tan fort perquè ja són conscients que les seues amenaces tenen molt poc recorregut. Molt poc recorregut legal, vull dir. Ells proven a veure si amb una actitud rocallosa ens espanten i ens fem arrere tot sols. Espantar-nos és l'única opció que tenen, de fet, perquè el camí que anuncien amb tanta prepotència és molt difícil que puguen transitar-lo sense prendre mal en un moment o un altre.

Anem a pams. Insinuen que passaran dues coses si el president Mas convoca la consulta. La primera és que el Constitucional la tombarà i la segona és que ells prendran mesures contra Mas i contra la Generalitat. Però la pregunta que ens hauríem de fer és si això és possible.

En el seu país ideal, o siga, en un país on la llei només fos la seua voluntat, potser ho seria. Però, malgrat el gran retrocés democràtic que hi ha hagut i malgrat que Espanya siga un país anormal, amb una dependència extrema del poder judicial respecte del poder polític, hi ha encara algunes coses que no són tan senzilles de fer com aparenta.

Per exemple, no és gens senzill de declarar inconstitucional la llei de consultes. No és tan fàcil. De fet el Constitucional suarà molt per trobar arguments reals, legals i contrastables, tècnicament indiscutibles, que li permeten de fer-ho. Què ho farà perquè en té ordres polítiques i, per tant, arruïnarà encara més el seu escàs prestigi? És molt possible. Però alerta, que el camí no necessàriament s'acaba en ells. Hi ha un possible recurs als tribunals europeus esperant-los, després de la sentència. I allà ho tindrien perdut del tot. Ells.

Però imaginem-nos que ho fan i que, de resultes d'això, el govern espanyol es llança sobre la Generalitat. També tenen mala peça al teler. Primer de tot, els serà difícil d'acusar ningú: convocar una consulta no és cap delicte tipificat i no et poden detenir ni acusar d'un delicte que no existeix. Acusa de prevaricació, si no hi ha cap benefici material ni personal, és absurd i jurídicament indefensable. En tot cas, hauran d'acusar la Generalitat de delictes vagues, molt discutibles i sobretot molt polititzats, com de rebel·lió o de sedició. Amb això patiran molt i, si fos cas, l'acusació només portaria a un judici. No passaria res de manera immediata, no podrien detenir ningú ni tancar res.

Mas, si de cas, hauria de ser jutjat --no pas l'endemà sinó quan toque--, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I mentrestant podria continuar essent el president. Supose que no cal recordar, a més, que la fiscalia del TSJC va opinar aquest mes de març que la consulta tenia un 'marge raonable' d'encaix dins la constitució espanyola. No és clar, doncs, que el judici acabe com vol Rajoy i estic segur que aquest risc no el menystenen.

Segurament per això intenten espantar-nos encara més amb la suspensió de l'autonomia. Malgrat que tots els experts jurídics coincideixen a dir que la suspensió de l'autonomia no tan sols no és prevista enlloc sinó que seria una decisió clarament inconstitucional. I, francament, no sembla gaire sensat d'exigir que es prenga una mesura inconstitucional per atacar una altra mesura que, anant molt bé --anant molt bé per a ells--, no és gens segur que ho siga.

Que quede clar, doncs: els brams només volen atordir. Atordir-nos.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Miquel Strubell

El PP té la màniga enganxada a la porta i no podrà saltar del cotxe abans que s'estimbi pel precipici. Han cavat tot solets, al llarg dels darrers 15 anys  un fossat respecte dels catalans. La pregunta és si podran sobreviure la independització de Catalunya.

Josep Jalle

I si la oportunitat que s’acosta no fos més que una eufòria diletant d’uns i altres?. Els fets succeïts, sovint per la immediatesa, son oblidats amb fums de l’avenir, sense saber de la història. Si analitzem les manifestacions sobre el 9N, els factòtums segueixen amb aquella prepotència de dir-nos el que ens espera, accions, reaccions i resultats, com si fóssim manipulables, com sempre. Les seves son experiències d’anys i segles que, amb opcions molt minses del poble de fer-se sentir, han fet, interpretat i convingut qualsevulla cosa, figura que en nom nostre. A Catalunya, els polítics actuals i d’altres èpoques, semblen cercar la tècnica, clàssica, d’aprofundir en les diferències, per tal d’aigualir tota unitat d’acció que, per un moment tant important com votar com volem el nostre futur, es requereix. Semblen fomentar fets col·laterals com ara les mortificacions sobre persones ja superades políticament (Pujol i cia.) per a fer picabaralles que ens portin a ser cruspits pels colonitzadors. Així, companys, no anirem enlloc. O passem per sobre d’aquesta manera d’entabanar-nos, reduïts a conversa  de tertúlies, o seguirem on estem, en el vol i dol, en el si però no o compte que prendrem mal. Perquè, com a poble, estem on som per l’atzar?. Penseu-hi. Hi som per les nostres febleses, deixant-nos  ensibornar periòdicament. És hora de dir prou i fer unes quantes passes més enllà de la tant ventada prudència que, no ens enganyem, ha estat covardia de fons.  Sense la ferma actitud de voler ser, malgrat totes les advertències i amenaces, no podrem decidir la història.

Blanca Serra

És hora ara de mantenir la calma sense ignorar les barbaritats que poden arribar a cometre,  des de la suspensió de tot l'entramat autonòmic per instaurar en substitució  una comissió gestora (salvapàtries no els en faltarien i penseu en els noms que tots tenim en ment remenant entre PSC, Unió, gent que està ara mateix sense adscripció com Roca , etc.)  fins a fer-se el desentès i  intentar guanyar temps a base de pactar un allargament del pronunciament del TC. La nostra via és seguir els passos de la consulta: convocatòria, formulació del cens, formació i situació dels col·legis electorals, formació de les meses i de les juntes supervisores... Mentrestant els mitjans de comunicació i totes les organitzacions de tot tipus que donem suport a la consulta hem  de garantir en primer lloc un debat seriós de les conseqüències que comporta el SÍ-Sí, el NO i el SÍ-NO per obtenir un vot madur i lliure. Tenim elements de reflexió proporcionats pel CATN; tenim les opinions que han anat elaborant les diverses organitzacions polítiques, socials, econòmiques, patriòtiques, l'ANC i la Xarxa R9N, les esquerres pel SÍ-SÍ  i els compromisos que a nivell d'AMI i de grups cívics s'estan pronunciant. Tenim el compromís de molts ajuntaments...Totes aquestes energies han de confluir en un únic objectiu: Votar i guanyar-nos el dret a bastir un procés constituent cap a la República Catalana Independent.

Maria Gema Roca

Una vella tècnica per fer perdre els papers a un testimoni és la repetició de la pregunta una, dues, tres.....les que siguin a crits i envaïn el seu espai. Una mena d'intimidació. Em pregunto si el fet de que molts dels polítics que amenacen, criden i insulten, siguin advocats de professió no te quelcom a veure amb l'estratègia emprada. Deformació professional, en diuen. El que està clar és que no té efecte intimidatori, ans al contrari, cada parida multiplica exponencialment l'independentisme així que, humilment els demano que no s'aturin, que tots estem guanyant, ells contenten la parroquia i nosaltres som cada volta més.

Joan Guasch

Aquí la cosa és si, arribats al 9 N  no tenim prou garanties per fer una consulta que cap observador internacional pugui dubtar que acompleix els mínims preceptes democràtics exigibles, però tenint en compte que els teus excel·lents raonaments podrien dur-nos a un ajornament de la consulta, potser esperant que el TC es desesperi debades i no trobi cap inconstitucionalitat, si els catalans tindrem prou paciència com per esperar un temps per, si cal, arribar als tribunals europeus. L'alternativa, és clar, són unes plebiscitaries, que no acaben d'agradar  ningú i que també impliquen un temps d'espera. Tots tenim ganes de cremar etapes, però ara més que mai ens cal aguantar amb fermesa aquest vendaval d'improperis que arriben de la villa i corte. En efecte, se'ls veu enrabiats, raó de més per pensar que poden ser ells que cometin alguna relliscada greu. 
De moment, però, ens veiem el 9 N 14.

Josep Usó

Aquest cap de setmana no he estat tan atent com solc als esdeveniments. Per això, ara que han passat ja gairebé tres dies des de l'aprovació de la Llei de Consultes i el President Mas encara no ha convocat la consulta, em crida l'atenció el fet que totes les penes de l'infern que havien anunciat  queden en res. Perquè la primera era l'immediat recurs d'inconstitucionalitat contra la Llei. I estaven disposats a reunir-se d'urgència el dissabte, si fóra menester. I no ho han fet. Pense jo que serà perquè no han trobat per on agafar-se a cap mena d'inconstitucionalitat. I, si és així, ja estan perduts. 
Al capdavall, els magistrats del Constitucional, malgrat el nul prestigi de la Institució, han de tindre alguna mena d'autoestima. I si es posen del tot en mans del que sembla una colla d'histèrics desorientats, acabaran com ells.
Com els escassos municipis que han declarat que no col·laboraran. Que també es veu de seguida que tenen més per callar que per cridar.
Mentre, només resten quaranta-huit dies per la consulta. Tic-tac, tic-tac...

Josep Blesa

Crec que ja vam parlar sobre el lliri, les mans i, ara, de la innocència. Per a construir un edifici revellit en un lloc, primer cal tombar l’antic que n’ocupa el solar (o “pati” que diem en algunes comarques valencianes d’interior). Traure-hi les runes i netejar el lloc. Antigament fins i tot l’exorcitzaven amb la benedicció d’un bisbe o arquebisbe. Hi ha edificis antics que s’han acomodat i readaptat en el seu equilibri mecànic per continuar dempeus. En els edificis moderns sols cal estudiar per on circulen les càrregues i estudiar com col·lapsar-los amb el mínim d’energia en comptes de desmuntar-los i aprofitar parts reciclables unes i reutilitzables en d’altres menesters.  Fins ací amb el paral·lelisme constructiu. Ara tornem a la realitat. Quan li ha important als dirigent de l’estat espanyol arguments, lleis, decrets, reglaments, o accions contundents per a assolir els propòsits que ells, i la majoria de la seua ciutadania troba dins de la legalitat? Des del reusenc Prim fins a Pujol han trobat molts mecanismes. El regne d’Espanya porta sis segles practicant genocidis, a tort i a dret, i són uns grans experts en la matèria. Capaços de subvertir qualsevol realitat en profit propi. De què ens serveix tindre tota la raó del món si continuem captius dins del seu estat?. Per a que els historiador futurs tinguen faena a esbrinar el què ens passa avui, i desvelar el munt de torts que –ens- produirien a posteriori?  

 A mi, tanta ètica i tanta estètica i tanta moral èpica em té tip.

De què li serveix a la zebra dir que anava a pasturar per la sabana per a nodrir els seus fills si que acaba de ser atrapada per una manada de  tigres que no l’amollaran en cap moment fins empassar-la entre tots ells, i ésser escurada fins els ossos per hienes i voltors ?

 Recordeu quan fa mesos de viva veu vos vaig dir que eixiria el NO a Escòcia i fins i tot ho vaig desar per escrit en algun comentari a l’editorial i que se’n separàrem de l’efecte Glasgow?

Nosaltres som la pota sobre la que descansa tot l’estat espanyol. Per això, el problema no és el de la independència del principat sinó l’efecte del castell de naips. Els estats polítics no pretenen tindre la raó, sinó imposar la seua raó política. I si l’estat republicà no proclama la independència primer i després voten...amb supervisió internacional, estem posant el carro davant dels bous. O Democràcia, o “vassallatge”. O Catalunya o España. I la resta, vuits, nous i cartes que no lliguen.

   

director@vilaweb.cat

Comence a tenir la sensació que a Madrid alguns criden tan fort perquè ja són conscients que les seues amenaces tenen molt poc recorregut.