Opinió

 

<159/169>

Vicent Partal

14.10.2005

Pinter i la llengua de les muntanyes

El premi Nobel de Literatura d'enguany té una peça curta, molt curta, que es titula 'La llengua de les muntanyes'. Descriu una situació molt coneguda d'alguns de nosaltres, diguem dels de més edat: la prohibició de parlar una llengua, simplement. Algun biògraf seu diu que la va escriure al Kurdistan turc, encara que, en alguna representació, el personatge clau, la dona gran que enraona la llengua de la terra, hagi parlat àzeri. Tant se val. En tot cas Pinter, londinenc, va saber veure amb claredat que el joc de poder amb la llengua és dels més dolorosos que hi ha.

A l'obra, un guardià decideix quan deixa parlar en la seua llengua a un grup de gent. Més ben dit: els prohibeix de parlar-hi fins que, al final, arbitràriament, hi deixa parlar a una dona gran que, de tan desconcertada que ha quedat, ja no sap entendre's en la 'llengua de les muntanyes' amb el seu propi fill. Aquests dies, quan amb tanta alegria n'hi ha que voldrien esborrar o dissimular fins a quin punt el nacionalisme espanyol ha provat d'anorrear allò que som (persona a persona i d'un a un), una petita obra del nou premi Nobel explica molt bé en clau universal que hi ha agressions contra les llengües. I que aquestes agressions fan molt de mal a qui les sofreix. Com nosaltres sabem prou, i n'hem patit en la nostra vida física, no pas en un temps remot.

Mail Obert