Víctimes

Tots els conflictes violents del món s'han acabat de la mateixa manera (si s'acaben, que n'hi ha que no s'acaben mai): o una de les dues parts es rendeix o hi ha un pacte. I si hi ha pacte, aquest sols és sòlid en la mesura que ambdues parts s'hi poden sentir còmodes. Ahir una fracció molt important de les víctimes d'ETA va proclamar que no acceptaria cap pacte i que exigia la 'rendició'. Fins i tot gosaren afirmar que volien que hi haguera 'vencedors i vençuts', i ser ells els vencedors. A hores d'ara, doncs, quan sembla que la negociació s'acosta, les víctimes poden esdevenir un obstacle.

No és cap novetat això. Hi ha hagut països on una certa serenitat ha permès d'entendre que posar les víctimes del terrorisme a fer política normalment és un error. Dic posar-les a fer política o deixar que la vulguen dictar. No dic, evidentment, que no se'ls haja de donar suport de tota mena o ajuda per a refer la vida: això és, simplement, lògic i natural que qualsevol govern del món ho faça.
Posar les víctimes a fer política és un error, però no perquè l'emoció puga impedir-los una visió clara de les coses (n'hi ha de ben capaces de fer anàlisis i pràctiques brillants, de la mateixa manera que, entre els qui no han sofert mai cap atemptat, n'hi pot haver que tinguen capacitat d'anàlisi o que no en tinguen). Jo no crec que aquest, diguem-ne aspecte sentimental, siga el problema. El problema, a parer meu, és que les víctimes, si volen fer política, allò que han de fer és entrar en els partits i no condicionar-los des de fora amb xantatges morals com els que hem vist aquests dies. Perquè el seu problema personal és una part, important, del problema, però no pot suplantar-lo, el problema. I encara menys, suplantar-ne la resolució.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet