Opinió

 

<149/169>

Vicent Partal

08.01.2007

La divisió dels espanyols

No és cap secret que un país avança políticament si hi ha un ampli consens entre els partits i que, a l'inrevés, la impossibilitat de parlar i d’arribar a acords sempre afebleix. És el nostre cas, aquests darrers anys, amb l'excepció lluminosa de l'estatut del parlament. Però és també, alerta!, el cas de la política espanyola. La desunió, i sobretot la deslleialtat institucional regnant, ens hauria de cridar l'atenció.

Espanya és un país propens al ‘guerracivilisme’. Semblava que durant la transició aquesta tendència s'havia superat, però des de fa uns quants anys torna, i de quina manera! Molta posició de morro fort, irreconciliable. Molta negació del dret dels altres de discrepar. Molta desqualificació monumental de frase grossa. Molt d’odi visceral. Durant la transició els èxits (l'entrada a la Unió Europea en fóra un cas exemplar) es van basar en el consens més escrupolós i en la capacitat de fixar objectius compartits per tothom, més enllà de les baralles partidistes. I en la lleialtat institucional a la paraula donada o a l'interès superior del país.

La realitat actual estic segur que impediria un consens com aquell. N’hi ha prou de veure el comportament del PP en la qüestió d'ETA, la guerra mediàtica entre els dos sectors dels populars o fins i tot la divisió interna del PSOE que ha arribat a fer-se visible per primera vegada en molts anys. És veritat que quan el PSOE adopta les seues posicions més espanyolistes el PP se sent més còmode i (sobretot per a anar contra els nacionalistes) és capaç de sumar-se al consens. Però sempre que passa això és, de fet, perquè el PSOE fa de PP. I tal com van les coses, ni tan sols estic segur que ara pogueren trobar gaires àrees de consens. O és que hi ha ningú que es crega que si Zapatero ressuscitara el pacte antiterrorista amb el PP aquest s’hi afegiria ara mateix, sense fer el càlcul electoral que els indicara si eren més a prop o més lluny de la Moncloa?

La història ve de lluny, és cert. Ja va ser sorprenent que fóra el PP, precisament, que combatera els GAL. De fet allò que va fer fou de servir-se dels GAL per arribar al poder, trencant el consens existent fins aleshores i afeblint l'aparell antiETA de l'estat. Des d'aleshores el consens solament ha aparegut en casos extrems, la concòrdia no ha aparegut mai més i ara som en un punt en el qual es manipula, fins i tot, la lluita antiterrorista per arribar al poder tan aviat com siga possible.

Aquesta divisió entre els polítics espanyols, que jo veig insalvable a la pràctica immediata, la podríem aprofitar, si sabérem jugar bé les cartes. No és el cas. Però tanta rancúnia pot acabar amb sorpreses. Recordem, per exemple, que Ieltsin va desfer l'URSS per la simple raó que era la manera més fàcil d'apartar Gorbatxov del poder...

Mail Obert