No

El pacte entre el govern espanyol i CiU sobre el nou estatut ha obert una situació nova en la política catalana i, possiblement, en l'espanyola també. Hi ha uns aspectes d'aquest pacte que s'han estudiar bé i amb atenció, especialment els de caire econòmic i fiscal. Sense saber amb detall què s'ha pactat (que encara no ho sabem del tot), seria poc prudent de parlar-ne.
Però ja hi ha sobre la taula dos fets que, tal com ens els han explicat, fan que prenga posició contra aquest acord: la manera de fer aparèixer el concepte 'nació' i la manera com s'ha fet l'acord.

Sobre la manera de fer aparèixer el terme nació també caldrà esperar, evidentment, el redactat final, però, si el text queda com han apuntat els negociadors del PSOE i de CiU, en la meua opinió ens trobem davant una humiliació. Tan pactada i legitimada per CiU com es vulga, però una humiliació. Una humiliació, especialment, per a molts dels qui ens considerem nacionalistes, perquè estem convençuts que formem part d'una nació igual a totes les altres de la terra i perquè volem donar contingut polític i no simplement emotiu o folclòric a aquesta reivindicació. Trobar-se escrit a l'estatut que el govern espanyol certifica allò que diuen els diaris, que el Parlament de Catalunya diu que som una nació, no s'acosta ni de lluny al reconeixement, per l'estat espanyol, del fet d'ésser una nació. Que d'això es tractava. Ho han explicat claret: 'descriptiu però no definitori'; exacte. Ells descriuen que nosaltres ens descrivim com una nació. I d'aquesta manera allà on Espanya hauria de reconèixer, davant els seus ciutadans i el món, que som una nació, es limita a posar-hi una nota, que deixaria a peu de pàgina, si poguera. Diu l'article 1 aprovat pel noranta per cent del Parlament de Catalunya, sense embuts: 'Catalunya és una nació'. I el redactat, que potser acabarà figurant al preàmbul, sembla que dirà: 'El Parlament de Catalunya, aplegant el sentiment i la voluntat de la ciutadania catalana, ha definit d'una manera àmpliament majoritària Catalunya com a una nació'. Entre l'un redactat i l'altre hi ha un abisme. No calia tanta solemnitat ni fer tant el milhomes, si al final ens havien de portar aquí. Amb aquest redactat Espanya torna a no reconèixer-nos com a nació, sinó que es limita a prendre nota que nosaltres creiem que ho som.

Però hi ha un segon aspecte que em disgusta més encara. Jo sóc independentista i, per tant, és lògic que aquest estatut no m'haja entusiasmat mai gaire. Però vaig reconèixer en un moment donat el valor, l'alt valor polític, que tenia la manera com s'havia aprovat i les millores que representava respecte de la situació actual (i n'era una, i no menor, la definició com a nació votada pel noranta per cent del parlament). Després reconec que vaig sentir-me orgullós en veient com Manuela de Madre, Artur Mas i Josep-Lluís Carod-Rovira defensaven l'estatut d'una manera brillant a Madrid. Vaig sentir-me molt satisfet de l'estil i les maneres de fer, incloent-hi la capacitat de respectar les diferències i de construir plegats, amb el respecte als presidents Pujol i Maragall com a símbols de les institucions. El contrast del rigor i de l'estil català amb el galliner espantós de la política espanyola em va semblar que valia molt. Em va semblar que fins i tot elevava la proposta d'estatut a un nivell acceptable. Em vaig admirar del fet que CiU fos capaç de superar el dolor que li produïa haver estat apartada del poder de la manera que ho va ser i del fet que les esquerres foren també sensibles a la necessitat d'incorporar-la amb tant de protagonisme. Vaig creure que la força del quadripartit era la força del país i que el valor històric d'aquesta entesa superava amplament els meus dubtes sobre el text.
Per això, avui, em sent molt decebut. Per quin motiu s'ha trencat ara precisament aquesta unitat? Com és que CiU i PSOE han decidit de pactar a la seua sense esperar Esquerra i Iniciativa? Què significa això amb vista al futur? Realment pactaven l'estatut, aquest estatut que tots diuen que ha de durar trenta anys? O se servien d'aquest estatut per pactar coses més prosaiques?
Quan es va formar el govern tripartit vaig expressar en un mail obert el meu desacord amb Esquerra Republicana per no haver optat per CiU i haver-se decidit pel PSC. Ara expresse el mateix desacord amb CiU per no haver optat per Esquerra i haver-se decidit pel PSOE. Crec de tot cor que el país solament pot avançar, si els partits nacionals, i molt especialment CiU i ERC, treballen conjuntament. I lamente molt que a Madrid tinguen sempre l'un dels dos disposat, contra l'altre, a arreglar la situació del llogater de torn de la Moncloa. Ho diré amb un llenguatge que no hauria d'usar: hi ha massa poc país i massa polítiqueta.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet