Opinió
-
Pel no, amb tot el respecte
Vicent Partal
02.06.2006
-
Off congrés
Vicent Partal
01.06.2006
-
Migració i política
Vicent Partal
31.05.2006
-
L'estat transicional
Vicent Partal
30.05.2006
-
Contra el cànon, encara
Vicent Partal
26.05.2006
-
Estabilitat
Vicent Partal
24.05.2006
-
Montilla i Colomines
Vicent Partal
22.05.2006
-
Montenegro a l'agenda
Vicent Partal
19.05.2006
-
Passió blau-grana
Vicent Partal
17.05.2006
-
I si no hi ha eleccions avançades?
Vicent Partal
15.05.2006
-
Madrid forat negre
Vicent Partal
12.05.2006
-
Simplement prescindible
Vicent Partal
11.05.2006
-
Maragall té un problema
Vicent Partal
10.05.2006
Vicent Partal
02.05.2007
En una cosa té raó Maragall
L'acumulació de declaracions de l'ex-president Maragall aquestes darreres setmanes causa una certa sorpresa. Hi ha elements del seu discurs difícils d'entendre: ensorra el seu llegat i ho fa argumentant que el seu pas per la presidència va ser coartat pel PSOE i pel govern espanyol. Caram!, se suposa que el president de la Generalitat és la màxima autoritat del país i que no viu sotmès a ningú. Tant és, emperò. Perquè de tot quant ha dit Maragall allò que em sembla més interessant i que ha passat més desapercebut és la seua percepció que el Partit Socialista ha entrat en una crisi irrecuperable. En això té raó, malgrat les aparences.
És cert que el PSC té ara més poder que mai i més que no el que cap partit haja tingut mai en aquest país. Ara, això no sembla pas abonar la tesi que fa crisi. Però, si gratem sota el 'prietas las filas..' aparent, les coses no són tan clares.
A tot Europa, i ací és on la visió de Maragall té interès i pren valor, els partits socialistes s'han envellit ideològicament, s'han acomodat i han esdevingut un negoci públic. I allà on ha aparegut o apareix una alternativa a la seua esquerra més oberta, menys dogmàtica, menys estalinista en el control estricte del partit, l'alternativa creix ràpidament i sovint comença a deixar enrere el PS de torn. Ho vam veure fa anys a molts estats europeus, i a l'estat espanyol (que en aquest punt va amb un retard tan evident com explicable) ho comencem a veure també. Fixem-nos, si no, en les eleccions navarreses d'aquest mateix mes. Les enquestes posen Nafarroa Bai al davant dels socialistes, tant a la capital com al Parlament. També és possible, però no comparable, que el Bloc i el Compromís, a les Illes i al País Valencià peguen un bon mos a l'electorat tradicionalment socialista fins al punt d'impedir que el PSOE puga governar sol. Com passa a Galícia, on els socialistes ja no poden ni pensar a governar sense el Bloque. Però i al Principat?
Al Principat hi ha una dada que faríem mal fet d'ignorar. A les eleccions del 1988 el PSC de Raimon Obiols va treure 802.828 vots i ERC i ICV en van sumar 329.858. A les passades eleccions del 2006, en canvi, el Partit Socialista de José Montilla en va treure 796.173 (una xifra per sota, no ho oblidem, de la del 1988) i ERC i ICV van comptar-ne 699.048. És a dir que, si ICV i ERC formaren una mena de Nafarroa Bai, també ací seríem a les portes de superar el PSC. L'any 1988 472.970 vots separaven els socialistes d'allò que en podríem dir l'altra esquerra. El 2006, en canvi, la xifra havia baixat dramàticament de quasi mig milió a menys de cent mil vots (concretament 97.125).
Maragall ho sap això. I sap què vol dir. En definitiva, ell ha seguit prou processos polítics com l'italià per adonar-se que l'era dels grans partits socialistes d'Europa ja és passada. Per això va fabricar, abans que no fos tard, aquesta coalició PSC-ERC-ICV que ara ens governa a tants i tants llocs. Però també sap que el PSC de Montilla (si és que encara és PSC) no és el mateix. I que els tics autoritaris i aclaparadors del passat pugen com bromera de la mà dels capitans. Aparentment, el PSC té ara un domini de la política catalana total. No ens enganyem: el té perquè ICV i, sobretot, Esquerra Republicana volen (i ells deuen saber per què). Però, sota la rocosa presència pública del partit de la rosa i del puny, s'obre una escletxa monumental que un home com Maragall, poc dotat per a la política real, però visionari com pocs, veu i assenyala en tota la dimensió.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015