Callem. Oi tant que callem!

Un 29% de la població de l'estat espanyol viu en territori de parla catalana. No arribem a ser una tercera part de l'estat, però ens hi acostem molt. Un repartiment just, equitatiu i democràtic del suport de l'estat espanyol a les quatre llengües que s'hi parlen obligaria a invertir una tercera part dels recursos en la llengua catalana. Deixem-ho en una quarta. Però l'ens públic Radio Televisión Española ens torna a demostrar la consideració que ens té: tal com va avançar ahir VilaWeb, el primer de gener els espais en llengua catalana de TVE pràcticament desapareixeran. Ni una tercera part, ni una quarta, ni una mil·lèsima. L'estat espanyol considera que té més responsabilitat a difondre l'espanyol al Brasil o a mantenir la televisió pública de Guinea que no a servir els catalanoparlants. I resulta sorprenent la docilitat amb què ho acceptem tots plegats.

La decisió de tancar l'històric circuit català de TVE i Ràdio4 no és una sorpresa. I se suma a la pràctica desaparició d'allò que un dia fou Aitana i Ràdio Nacional en català a València. Curiosament, com més anys en democràcia passen, menys català hi ha a les graelles de RTVE, l'emissora pública de 'tots' els espanyols com ells s'encarreguen de reblar una vegada i una altra. Per una vegada, doncs, anem d'acord: jo no m'hi considere, espanyol, i ells tampoc no m'hi consideren a mi.

Però el problema no és aquest. El problema és la concepció eternament subordinada del català a Espanya. L'estat considera que la defensa i la promoció del català no li corresponen, ans corresponen a les tres comunitats autònomes que el parlem (i a l'Aragó continua sense ni reconèixer-se que s'hi parla). En canvi, la defensa de l'espanyol no és responsabilitat de les onze comunitats autònomes espanyoles, no. En aquest cas sí que és l'estat que l'assumeix. Per això fa tancar Sant Cugat, Aitana o Ràdio4, però manté les emissions al Brasil en espanyol, o la mena de botiga que té oberta a la Guinea Equatorial. I els satèl·lits i els canals temàtics i les edicions de DVD i discos i tot quant siga necessari. Mentre no siga en català. És així de simple i de dur: els ciutadans de l'estat espanyol que no parlem espanyol, i que som més d'un terç de la població, simplement no pintem res. En tot cas, és la delegació territorial competent (en diuen autonomia) que ha d'ocupar-se d'atenuar la situació i d'acontentar un poc els indígenes que, com es veu, no tenim raons per a considerar-nos ciutadans iguals en drets als 'altres'.

I, com sempre, ells fan la feina, i nosaltres, no. Els espanyols no s'equivoquen mai i sempre que poden furtar un poc més de la normalitat del català, ho fan. El problema som nosaltres. Nosaltres som els qui veiem com ens van prenent pedaços de normalitat i ho acceptem amb resignació o amb fatalisme.

Des del primer de gener desapareixerà, doncs, el català de RTVE, amb l'excepció dels informatius del migdia de cada autonomia (com a molt, i entre setmana i prou). En el cas del circuit català això vol dir la desaparició de setze programes, de colp. I el tancament de Ràdio4. No és de cap manera poca cosa. I encara menys en un moment com aquest en què el català es veu precisament molt pressionat en el món audiovisual. Però hi ha un component afegit que em fa una ràbia especial: la mort, l'assassinat, de la memòria col·lectiva.

A RTVE, per raons històriques, és on es va sentir parlar català per primera vegada. Les emissores de ràdio del grup, tant al País Valencià com al Principat i de rebot a les Illes, van ser el focus de la primera ràdio en català, amb noms tan representatius com el de Toni Mestre. El circuit català de TVE, per la seua banda, va ser una expressió brillant de la professió i un reflex clar de la societat, amb noms que encara avui ressonen: Montserrat Roig o Joaquim M. Puyal, i amb programes mítics com 'Giravolt', amb fórmules i personatges que obrien camí a la televisió i a la llengua. I al país. Encara recorde les cròniques que Alfons Llorenç feia a Aitana els primers anys de lluita per l'autonomia a València, amb el 'Viatge a Ítaca' de música de fons...

Tot això, l'esforç de milers de professionals i la il·lusió de milions de persones desapareixerà del tot el primer de gener. Desapareixerà de la memòria, de la presència, de l'antena. A mans del govern Zapatero, per cert. I no tornarà mai més. Un esforç de dècades és a un pas de desaparèixer per sempre.

I vull dir que això també és un crim. Un crim contra la memòria d'aquest país, contra l'esforç del milers de professionals, contra la complicitat de milions d'espectadors i contra el dret de ser tractats com uns ciutadans iguals que els altres, que 'ells'. Però, sobretot, aquest atac directe i brutal del govern socialista espanyol és un crim més, un altre, contra la llengua catalana. Davant el qual callem. Oi tant que callem!

I sincerament això, aquest silenci espès, és allò que més em preocupa de tot.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet